NOTÍCIA IMPORTANT
Dimecres 22 de febrer de 2012 a les 21 h – Teatre-Auditori de Sant Cugat
Concert extraordinari de piano, fora de programa
per l’excel•lent pianista catalana MARIA LLUÏSA CANTOS
Programa:
Brahms: Klaviertücke
Schumann: Humoresque
Scriabin: Deu Preludis
Granados: Quejas o la Maja y el Ruiseñor / Allegro de concierto
Aquest concert, obert al públic santcugatenc, serà gravat per Catalunya Música.
Entrades:
Socis: 3 euros
No socis: 6 euros
Venda:
Oficines de l’Associació, c/ Dos de Maig, 2 bis
Oficines Diari i Tot Sant Cugat, c/ Sant Antoni, 42-44
Seminari - EL MUSEU QUAI D´ORSAY (de París)
OBRES, RACONS I DETALLS DESCONEGUTS
El Museu d’Orsay, el que va ser l’estació de tren més moderna de París (1898), és avui el Museu de la Modernitat entre el Realisme, l’Impressionisme i el simbolisme de tot allò que representa l’art de la segona meitat del S. XIX a Europa.
Lloc: Arxiu Nacional de Catalunya
Dates: 7-14-21-28 febrer de 2012
Horari: de 10:30 h a 12 h
Cost: 30 €
La Dra. Carolina Camañes, es desplaçarà a París per viure de nou les interioritats del Museu i preparar racons desconeguts per els visitants. L’última dia, es farà referència a l’última exposició monogràfica de 2011 i possiblement de la primera de 2012.
EL PRIMER TRIMESTRE DEL CURS 2011-2012
PONÈNCIA: «L’aspecte humà i l’obra musical de Franz Liszt»
PONENT: Sr. Joan Vives
PIANISTA: Sr. Daniel Ligorio
LLOC: Teatre-Auditori
DIA: dilluns 12 de desembre de 2011
La tradicional conferència musicada de final del 1r trimestre ha commemorat enguany el 2n centenari del naixement del compositor i pianista Franz Liszt, el 1811, a Doborjan (Hongria), petita ciutat que més tard passaria a ser austríaca sota el nom de Raiding.
Joan Vives el presenta a partir de la seva estada a Barcelona el 1845, escala final d’una gira de sis mesos per Espanya i Portugal amb l’objectiu de recollir diners per finançar un monument a Beethoven, a Bonn, la seva ciutat nadiua. L’arribada de Liszt, anunciada pertot arreu, despertà una gran expectació, i els sis concerts que hi va celebrar van impressionar tothom. Vives compara aquesta visita, espectacular i plena d’èxits, amb la de Chopin i George Sand, mig d’incògnit, set anys abans, camí de Mallorca, i fa notar la diferència entre un músic i l’altre, tot destacant el caràcter exuberant de Liszt, la fama que el precedia, la magnificència de la seva arribada, l’aspecte solidari i generós de la gira... Descriu les qualitats personals d’aquest artista plenament romàntic: precocitat, tècnica prodigiosa, alt grau de virtuositat, aplom, habilitat per llegir a vista i tocar de memòria. Va ser l’introductor del recital o concert d’intèrpret solista. En les composicions, innovador i precursor de tècniques (com ara l’atonalisme), creador del poema simfònic (obra orquestral de caràcter narratiu, lligada a un tema literari o filosòfic). L’artista es prodigà en concerts. Tenia molt de glamour i una gran capacitat de comunicació. Fascinava el públic (especialment el femení) amb una gestualitat del tot romàntica –que avui sens dubte ens semblaria excessiva–: sospirava, alçava els braços, «defallia» literalment damunt el piano... En mig d’un concert, demanava a l’auditori una melodia, a partir de la qual improvisava, o bé tocava amb dos pianos a l’escenari, anant de l’un a l’altre en la mateixa peça...
Vives descriu la seva etapa de formació (deixeble de Czerny i de Salieri), l’estada en diverses ciutats (Viena, París), els nombrosos viatges i gires (Anglaterra, Itàlia), les influències rebudes dels grans mestres clàssics que admirava (Beethoven, Bach) i dels contemporanis: Berlioz, Chopin, Mendelssohn. Esbossa també alguns trets de la seva vida privada: la relació amb la comtessa Marie d’Agoult, que deixà el seu marit per seguir-lo i va ser la mare dels seus tres fills; l’aventura sentimental posterior amb una princesa, a Weimar, de la qual se separa, el 1861, per fer-se capellà (encara que no arriba a fer el vot definitiu). Dels fills, només el sobreviurà Còsima, que té una primera relació amb Bülow, deixeble seu, el qual deixarà més tard per casar-se amb Wagner. L’última etapa de Liszt transcorre entre Weimar (a l’estiu, hi fa classes a joves músics), Budapest i Bayreuth, on manté una estreta relació musical amb Wagner. En aquesta darrera ciutat acaba els seus dies, el 1886.
Previ al concert, Joan Vives llegeix el sonet de Petrarca que inspirà la primera obra del programa (no el n. 104, com indica el títol de la partitura, sinó el 134 del seu Cançoner). Tot i pertànyer a un renaixentista, el text expressa contradiccions i paradoxes que turmenten l’home enamorat i que encaixen del tot amb la sensibilitat romàntica: «Em nodreixo de dolor, ric plorant, /mort i vida igualment desdenyo: /en aquest estat em teniu, senyora», diuen els darrers versos.
Daniel Ligorio, que a la cloenda del curs passat va oferir a l’auditori una brillant execució pianística amb música de Chopin, torna a demostrar ara, amb Liszt, el seu virtuosisme i una gran sensibilitat. El «Sonet de Petrarca» (de la suite Anys de pelegrinatge), n’és ja una primera mostra: la força expressiva, els matisos del so, l’agilitat dels dits... Seguirà després una obra tan difícil, que poques ocasions tenim d’escoltar-la en directe: la Sonata en si menor «la mítica, única i potentíssima» (en paraules de Vives) que va compondre Liszt. Aquí es tracta ja de dits voladors, en un joc de mans que semblen multiplicar-se damunt el teclat d’una manera vertiginosa, alhora que fan gala d’una precisió, netedat i puresa que denoten la seguretat, domini i concentració de l’intèrpret, que es fa música amb la música i en tradueix la riquesa de contrastos i matisos. L’última peça del concert, «Sant Francesc de Paula caminant sobre les ones», la n. 2 de les Dues llegendes, és una obra programàtica, és a dir, amb argument, descriptiva: lleugera i potent, brillant i tempestuosa. Destaca la profunditat dels sons greus i la bona feina de la mà esquerra.
I per acabar, regalà un bis, el delicat «Epíleg» de les Escenes romàntiques de Granados que el pianista fa sorgir suaument del magnífic Bossendörfer que regna damunt l’escenari. I tot el concert, de memòria, és clar. Com ho hauria volgut Liszt.
PILAR DANIEL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Manipulació informativa”
PONENT: Sr. Julio Carmona
PRESENTADOR: Sr. Josep Lluís Garcia
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 29 de novembre i dijous 1 de desembre de 2011
El Sr. Julio Carmona, llicenciat en Ciències de la informació per la UAB, és un periodista d’àmplia experiència en els àmbits de la premsa escrita, la ràdio i la televisió, on ha col•laborat com a repòrter, redactor i documentalista. La seva ponència se centrà en la manipulació informativa exercida pels mitjans d’informació, que per desgràcia, va dir, existeix, i representa un problema: cal que el seu receptor n’estigui previngut per tal de detectar-la; cal que es “vacuni” contra ella.
Començà explicant l’evolució que la mateixa paraula manipular ha experimentat en les darreres edicions del Diccionario Manual de la RAE. Actualment, en la seva 3a accepció, es defineix com: Intervenir con medios hábiles y, a veces, arteros, en la política, en el mercado, en la información, etc., con distorsión de la verdad o la justicia, y al servicio de intereses particulares. Doncs bé, a la versió anterior, la 21a edició, de l’any 92, n’era la 4a accepció, no s’esmentava en la información, i els interessos eren propios o ajenos. I, més sorprenent encara, a la 19a edició, del 1970, en ple franquisme, aquesta accepció ni tan sols hi constava. També hi ha altres definicions de manipulació, com ara “exercici no confessat del poder”.
Amb una explicació prolixa, anà descrivint una panoràmica de l’evolució de la humanitat, des de l’aparició dels primers homínids fins a fa 200 anys, on l’astúcia n’ha sigut un important factor. Si en un principi l’astut era el que es feia amb el poder, amb el temps derivà en què l’astut era el que justificava el poderós, acabant que amb l’extensió de la cultura (a partir de l’aparició de la impremta) l’engany esdevingué un art.
Amb l’arribada de la democràcia canvia el sentit de la manipulació i passa a ser considerada una lacra social, ja que va en contra del poble, que és el detentor del poder.
En contra de la creença general que els manipuladors són els periodistes, féu una defensa de la professió. Va esbossar una breu panoràmica, explicant que l’oferta triplica la demanda, i que la crisi ha destruït 5.000 llocs de treball. Que dels 3.000 que es graduaran aquest any, un terç no arribarà mai a exercir la professió i que la resta ho farà en condicions més mileuristes que no pas opulentes. Qualificà els professionals com a obrers de les idees emeses pels de més amunt.
I els de més amunt, no cal dir-ho, són els grans grups mediàtics.
Aquests grups, que nasqueren com empreses familiars dedicades a la informació, s’han transformat en conglomerats industrials que aglutinen empreses de ràdio, televisió, internet, cinema i editorials que, amb la creixent importància que ha anat adquirint la comunicació, s’han integrat en grans empreses industrials, les quals les han aprofitades per difondre els seus missatges, imposant productes, modes i maneres de viure.
Els grups mediàtics gaudeixen d’un poder econòmic enorme i són grans multinacionals en les quals s’ajunten empreses de tot gènere: automobilístiques, elèctriques, siderúrgiques, bancs, clubs de futbol... Posà com a exemple que el primer grup espanyol, Prisa, figuraria en el lloc 69. Els cinc primers en el rànquing estatal, Prisa, Mediaset, Vocento, RSC Media Grup i Planeta-Agostini acaparen el 65% de la informació que ens arriba, i només entre els tres primers, el 50%.
A escala mundial, els 30 més importants, pel que fa a l’origen, són 16 dels EUA, 4 del Japó, 3 anglesos, 3 francesos, 2 alemanys, un italià i un mexicà.
Davant la pregunta de si les empreses periodístiques s’atenen a una determinada ideologia, afirmà que no. En tot cas, allò que prima és el negoci. Busquen els segments de població que estan disposats a comprar un diari i els ofereixen el que volen llegir. Ho il•lustrà amb una mateixa notícia donada de maneres diferents, una de més crítica i l’altre descaradament partidista, per dos diaris, pertanyents ambdós, però, al mateix propietari.
I com es produeix la manipulació? De diverses maneres. Barrejant informació amb opinió, presentant tendenciosament els titulars, alterant fotografies (afegint o suprimint part de les imatges, substituint-les per d’altres, alienes a la notícia), amb publicitat enganyosa, falsejant la importància de la notícia, jugant amb les emocions, etc. I això es produeix en tots els camps, dels quals n’exposà exemples ben concrets: en els mitjans públics i en els privats, en la política, els esports, la religió, la publicitat, o fins i tot en la informació meteorològica.
I per combatre-la, féu tres recomanacions: 1) conscienciar-se del risc, 2) més educació i foment de l’esperit crític ja des de l’escola, i 3) control de les pròpies emocions.
JORDI MESTRES
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: «Islam. Història, religió i cultura»
PONENT: Sra. Dolors Bramon
PRESENTADOR: Sra. Glòria Ruiz
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 22 i dijous 24 de novembre de 2011
La conferenciant, doctora en Filosofia i Lletres i arabista, adverteix d’entrada que deixa de banda qüestions de fe i que l’enfocament del tema és històric i cultural, com correspon. L’inicia comparant semblances i diferències entre judaisme, cristianisme i islam, tres religions monoteistes que comparteixen un mateix Déu però amb diferents maneres d’entendre’l. Cadascuna d’elles té textos sagrats, basats en la revelació: la Bíblia –l’Antic Testament o Torah per als jueus, el Nou (i l’Antic) Testament per als cristians–, i l’Alcorà per als musulmans. La revelació, des del punt de vista teològic, és allò que creuen els seguidors d’una religió. El judaisme creu en un Déu únic, etern i creador que encara espera un messies, anunciat pels profetes, però no deixa clara quina relació hi ha entre Jahvé (o Jehovà) i el Messies. Per al cristianisme, hi ha també un Déu únic, etern i creador, format per tres Persones, la Trinitat, cosa que dins del monoteisme costa d’entendre. Es qualifica de misteri. Per a l’islam no hi ha problema: Déu (Al•lah) no ha adoptat cap fill ni té cap divinitat al costat a qui pugui atribuir-se participació en la creació. Ha enviat profetes al humans, el darrer dels quals fou Mohamet o Mahoma. I la seva doctrina, recollida en l’Alcorà (segons es diu, escrit «al dictat»), no es pot canviar ni tergiversar (cosa que de vegades no és així en alguns sectors de l’islam d’avui, per exemple, quan a l’Afganistan es nega a les dones el dret a l’educació). Però, de fet, no hi ha diferències substancials entre Jahvé, Déu i Al•lah: es tracta del mateix Ser.
A partir d’aquí, cal inscriure l’islam dins una cultura determinada, amb diverses variants segons l’ampli espai territorial per on s’ha estès al llarg del temps, i també segons les interpretacions i les influències de la tradició dins l’Alcorà.
Sintetitzant, els musulmans reuneixen les seves creences en cinc pilars o columnes que fonamenten allò en què cal creure i que han de complir:
- 1r pilar: professió de fe. El fidel ha de repetir tres vegades, davant de dos testimonis, que creu que només hi ha un Déu (Al•lah) i que Mahoma és el seu profeta.
- 2n pilar: obligació de pregàries diàries i comunitàries.
- 3r pilar: obligació per a tot musulmà de donar part dels seus béns. Els béns són de Déu, i els que una persona té, són en usdefruit. No és una almoina, sinó una obligació, un impost.
- 4t pilar: durant el Ramadà, res no ha d’entrar al cos d’un musulmà mentre pugui distingir si un fil és blanc o negre (és a dir, mentre hi hagi llum de dia): res de menjar, beure, pràctica sexual, fumar... Hi ha diferents graus d’interpretació.
- 5è pilar: tot musulmà ha d’anar a la Meca, cinc dies, un cop a la seva vida.
Cada un dels apartats, exposat de manera desimbolta i amena, aporta dades, reflexions i exemples aclaridors. El col•loqui final suscita qüestions a l’entorn de la situació de la dona en els països musulmans: la xaria, la lapidació a la dona adúltera, prohibicions diverses... Resulta que res d’això no apareix a l’Alcorà, ans al contrari, el llibre va suposar un salt de gegant entre la generació de dones àrabs d’abans i de després que fos escrit; aquests inicis de millora van recular més tard, i s’han de tenir en compte les diverses fonts del dret musulmà: la primera, l’Alcorà; la segona, la Sunna o tradició, sovint contradictòria; la tercera, el paper dels teòlegs i experts dedicats a pensar què és bo o lícit i què no ho és, que són els qui decideixen sobre doctrina i jurisprudència, i són homes... El resultat és la xaria, una entelèquia que s’usa amb finalitats pròpies. L’Alcorà, diu Dolors Bramon, és un llibre feminista, però mal interpretat.
PILAR DANIEL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: «Un nou model de gestió d’infraestructures»
PONENT: Sr. Albert Vilalta
LLOC: Trade Center
PRESENTADOR: Sr. Alfons Simó
DIA: dijous 17 de novembre de 2011
La conferència impartida pel Sr. Albert Vilalta, enginyer de camins, canals i ports per la UPC, màster en Administració i direcció d’empreses i actualment director general de Tabasa i Túnels del Cadí, es va dedicar a la presentació de les esmentades empreses, principalment la primera, descrivint-ne antecedents, origen i posterior evolució.
El que nasqué com una concessió administrativa per cobrir la construcció i gestió dels túnels de Vallvidrera, ha acabat convertint-se en el que el Sr. Vilalta definí com «un gestor d’infraestructures viàries i de mobilitat, autofinançat».
Indicà que, amb la seva intervenció, voldria desfer el criteri popular, per ell un malentès o millor un desconeixement, que associa Tabasa = peatge.
Explicà que Tabasa és una societat pública, constituïda per la Generalitat, els Ajuntaments de Sant Cugat i de Barcelona, la Diputació de Barcelona i el Consell Comarcal del Barcelonès. Això li permet de rebre encàrrecs directes de l’Administració que gestiona, fent, si cal, els corresponents concursos i adjudicacions. Per contra, Túnels del Cadí és una entitat semipública participada en un 54% per la Generalitat i la resta en mans privades, és a dir, una concessió administrativa de tall clàssic.
La història de Tabasa va lligada a la del país, i en podem considerar 3 etapes:
L’any 1967, Porcioles, l’aleshores alcalde de Barcelona, planejava de fer una Exposició Universal al Vallès. Per tal motiu, projectà una xarxa viària formada pels cinturons B10, B20 i B30 i els eixos formats pels túnels de Vallvidrera, central i d’Horta. Davant del cost tan considerable d’aquestes infraestructures, pensà en una concessió i muntà un consorci entre el govern espanyol, la Diputació de Barcelona i el mateix Ajuntament. Va guanyar el concurs un grup de bancs catalans, que rebé l’encàrrec de l’execució del projecte. Aquell mateix any es creà Tabasa i, d’acord amb aquest plantejament, s’iniciaren les obres amb la construcció dels accessos al túnel d’Horta (túnel de la Rovira i galeria del túnel de Vallvidrera). Amb la desaparició de la dictadura es produeixen canvis: Enric Massó, director de l’empresa, passa a ser l’alcalde de Barcelona. En aquest fet, s’hi sumen unes altres circumstàncies d’ordre econòmic: el projecte es paralitza i la societat queda aletargada per un llarg període de temps.
La concessió dels Jocs Olímpics a Barcelona fa revifar Tabasa, i l’any 1987 en comença la segona etapa. Se li atorga la concessió únicament de la construcció i explotació en règim de peatge del túnel de Vallvidrera, i l’empresa passa a ser de capital exclusivament públic. L’any 1991 s’inaugura l’obra (composta per quatre túnels) que incorpora un estudi d’impacte ambiental, en un moment en què encara no era preceptiu, mostrant així una gran sensibilitat i respecte per l’entorn. S’inicia la seva explotació, en un principi deficitària per l’enorme volum d’inversió a amortitzar, però que al voltant del 2007 entra en una fase confortable, que la porta a plantejar-se com gestionar els beneficis, actuals i futurs.
Aleshores entra en la tercera fase i es converteix en «el model Tabasa», una gestora de mobilitat viària que reverteix a l’Administració el benefici obtingut en forma d’infraestructures de transport públic. Així, els beneficis generats en l’explotació del peatge hauran de revertir en la millora de la mobilitat en la mateixa àrea on s’han generat, és a dir, en el corredor Barcelona-Vallès Occidental. D’acord amb aquest nou concepte, canvia el nom i passa a denominar-se Tabasa Infraestructures i Serveis de Mobilitat, S.A.
L’any 2008 se li encarrega un pla, d’un muntant de 433 milions d’euros, que abasta:
- La construcció del carril-bus de la C-58
- Segon túnel, de seguretat, a Vallvidrera
- L’estació de Vollpalleres a la línia del Vallès dels FGC
- Cua de maniobres a l’estació de la Plaça de Catalunya dels FGC
- Remodelació de l’estació de Gràcia dels FGC
- Aparcaments a les estacions de Vollpalleres, Valldoreix i Les Planes, dels FGC
Aquests encàrrecs, alguns ja executats, d’altres en procés de construcció i la resta en estudi, representen evidents millores en la mobilitat entre Barcelona i el Vallès Occidental.
A part d’això, aquell any i el següent se li adjudiquen més concessions, però ja d’àmbit nacional: la gestió de l’eix viari Vic-Olot, que comprèn els túnels de Bracons, el projecte i explotació de l’eix de la Conreria entre Badalona i Mollet, i la gestió de les quatre àrees de servei de la Generalitat, que s’afegeixen a les dues que ja té al Cadí i a Vallvidrera. El procés econòmic dels nous encàrrecs no depèn dels ingressos procedents del peatge, són concessions que funcionen de manera tancada i independent de la resta.
Aquesta evolució d’una simple concessionària d’una autopista de peatge a una empresa dedicada a la gestió de la mobilitat viària ha comportat un nou model de concebre aquesta gestió, ja que el que es persegueix no és el benefici, que seria l’objectiu legítim d’una empresa privada, sinó que es transforma en una sèrie d’objectius com ara:
- Promoure l’ús racional del vehicle
- Reduir la congestió viària
- Reduir les emissions contaminants
- Millorar les connexions intermodals entre els diferents mitjans de transport
- Millorar l’eficiència i la seguretat del transport públic
- Modificar els hàbits dels usuaris respecte de la mobilitat
I que, a la pràctica, s’han de traduir en: augments d’un 33% en la freqüència de pas en els trens de la FGC; augment de la capacitat en l’entrada-sortida de Barcelona a la C-58; augment de la seguretat en el túnel de Vallvidrera; creació del VAO3+ per incentivar l’aprofitament de la capacitat del vehicle privat; l’EcoviaT, que promou l’ús de vehicles de baixa emissió, etc. Tot això comporta una filosofia d’empresa que, com afirma el Sr. Vilalta, es correspon amb el seu ADN públic.
JORDI MESTRES
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: «Emili Riu. Un pallarès visionari»
PONENT: Sr. Joan Tatjer
PRESENTADOR: Sra. Montse Moral
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 8 i dijous 10 de novembre de 2011
L’arribada de l’electricitat a les zones industrials i a les ciutats de Catalunya té molt a veure amb les iniciatives de persones inquietes, i visionàries dels importants canvis que l’electricitat proporcionaria a la societat. De tots són coneguts els noms d’Emilio Montañés i de F. Stark Pearson, però coetani a ells va existir un pallarès visionari, el Sr. Emili Riu, que també va tenir un paper clau molt notable en el procés d’electrificació de Catalunya.
Avui parlarem d’aquest personatge per diversos motius. El principal és per retre-li un just homenatge per la tasca realitzada, que ha estat sempre desconeguda per la majoria de les persones, i també perquè la seva biografia és realment sorprenent.
El Sr. Emili Riu i Periquet és natural de Sort, on va néixer, l’any 1871, en el si d’una família molt modesta. Va estudiar carrera eclesiàstica a la Seu d’Urgell, però no va acabar els estudis per falta de vocació. Jove, inquiet i intel•ligent, l’any 1889 marxa cap a la Barcelona que aleshores està en plena ebullició industrial, a buscar-s’hi la vida. Allí treballa de barber, escriu en els diaris El Diluvio i El Diario Mercantil, i també es dedica a estudiar peritatge mercantil.
Riu és observador, bon conversador, i a poc a poc es va relacionant amb persones molt interessants, com ara Pere Coromines, amb el qual mantindrà una forta amistat tota la vida i que l’ajudarà en la seva projecció personal. Però el seu món no s’acaba aquí, i més tard (1896) se’n va a Madrid, on viurà la resta de la seva vida. La seva activitat, centrada primer en la redacció en diaris econòmics, li permet d’establir unes importants relacions amb persones influents en el nou món industrial, i també, de conèixer la seva ben posicionada esposa, la Sra. Maria Atocha Ossorio i Gallardo.
L’any 1901, Emili Riu arriba a ser diputat per la circumscripció de Sort-Vielha, i pràcticament de manera ininterrompuda ho és fins al 1923. Només ensopega amb una derrota, l’any 1918.
Ell, el seu germà Daniel i un cunyat d’aquest, van ser molt determinants en el desenvolupament de la zona. Formaren un bloc de poder molt influent que condicionà la vida política de la seva comarca natal. Des del seu escó de diputat defensà la necessitat de potenciar les comunicacions ferroviàries als Pirineus i va saber veure la importància dels recursos hídrics i la seva explotació a gran escala per poder generar l’hulla blanca.
Riu i altres persones importants es van anar fent propietaris de la concessió dels rius pirinencs, i així, van controlar les llicències d’aigües dels principals rius catalans. Creà empreses per explotar aquests recursos i va promoure la construcció de grans centrals hidroelèctriques, que permetrien de fer arribar aquesta energia fins a Barcelona i rodalies.
L’any 1911 va crear l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, alhora que altres persones creaven la Barcelona Traction Ligth and Power, més coneguda com La Canadiense, de Pearson y Montáñez.
L’excepcional central de Capdella (1914), a la Vall Fosca, la central tèrmica de Sant Adrià (1913) i la central hidràulica de Molinos (1919) són obres de Riu.
Les iniciatives d’Emili Riu en aquest camp van ser determinants en el procés d’electrificació de Catalunya tal i com la coneixem, al igual que les dutes a terme per La Canadiense.
Riu no en va rebre reconeixement en vida. Va morir l’any 1928 i, abans de morir, va enviar una carta al seu incondicional amic Pere Coromines en la qual es lamentava dels seus problemes de salut, que no li permetien seguir tirant endavant els seus projectes.
MONTSE MORAL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: «El Corredor Mediterrani, eix estratègic d’Europa»
PONENT: Sr. Joan Amorós
PRESENTADOR: Sr. Marc Plens
LLOC: Trade Center
DIA: 3 de novembre de 2011
El Sr. Joan Amorós, secretari de Ferrmed (entitat multisectorial integrada per més de 157 empreses nacionals i internacionals), va voler destacar que la denominació Corredor o Eix Mediterrani tan sols s’hauria d’aplicar al traçat que discorre paral•lel a la costa. Va exposar els motius principals per a la creació de l’entitat, basats, entre d’altres, en una sensible millora de la competitivitat, al permetre connectar ports marítims, aeroports i zones logístiques amb un gran eix ferroviari per al transport de mercaderies i persones entre Àfrica i Europa. En el cas concret dels ports, amb la seva implantació s’obtindria un gran benefici, ja que és crearien uns fronts portuaris de gran potencial que permetrien captar i enllaçar trànsits marítims procedents d’Àsia amb destinació al mercat europeu. És clar, doncs, que estem davant d’un dels 30 projectes més importants de la UE per als propers anys.
La seva implantació es basa en la creació d’una xarxa ferroviària transeuropea que, amb una distribució estratègica i uns corredors, aporti dues línies ferroviàries per a mercaderies, paral•leles i de doble via, de més de 4.000 km de longitud, des d’Algecires a Sant Petersburg, tot disposant d’una gran xarxa de terminals intermodals d’altes prestacions ubicades en els principals ports del Mediterrani, i amb una filosofia de gestió basada en els principis de R+D+4i (Recerca, Desenvolupament, Innovació, Identitat, Impacte, Infraestructura) aplicats a la xarxa ferroviària de mercaderies, que hauria de disposar d’un traçat paral•lel a la costa (molt més econòmic per la seva orografia que d’altres projectes que van per l’interior), complementat amb trens de mercaderies de gran longitud, cap a 1.500 metres, lluny dels 400 m d’avui.
Entre altres avantatges, contribuirà a una significativa reducció global d’emissions de carboni generades pel transport de mercaderies i una alta reducció de l’impacte mediambiental del sistema de transport, com a resultat de retirar de les autopistes milers de desplaçaments de camions que aporten una alta contaminació, a part d’altres aspectes, com soroll, vibracions, etc.
Aquest gran projecte està recolzat per tots els països que ha de travessar l’eix (8 estats) per crear aquesta xarxa transeuropea. Les úniques dificultats, i per motius totalment polítics, han vingut del govern espanyol, que no respon a totes les propostes de Ferrmed en pretendre variar el recorregut, de més sentit comú, presentat per aquesta entitat, i voler imposar un eix central marginant la costa andalusa, des d’Algecires fins a Almeria sense incloure Màlaga, junt amb altres troncs de connexions.
Sens dubte, la posada en marxa de l’eix representarà un gran desenvolupament econòmic i una major competitivitat de l’àrea d’influència, ja que representa, en el conjunt de la Unió Europea, un 54% de la població, el 66% del PIB i el 80% del tràfic marítim intercontinental de contenidors, la major part de la xifra d’exportacions. La gran reducció dels costos de logística obtinguda facilitaria una major competitivitat dins les àrees d’influència de tot Europa, i Sant Cugat seria una de les ciutats més afavorides en tots els aspectes, pel fet que, ja avui, ocupa un dels llocs estratègics més importants del sud del continent. Està, doncs, ben clar, que el projecte serà un gran element dinamitzador de l’activitat econòmica i una inversió generadora de riquesa.
Com a resum, els punts claus són, aproximadament:
1- Interrelacionar les aglomeracions urbanes més importants en població i indústria amb la logística dels gran ports marítims.
2- Recorreguts de zones de gran activitat econòmica.
3- Coincidir amb les grans rutes intermodals que connectaran la UE amb els països veïns i mercats globals.
4- Compromís dels estats involucrats per cobrir les inversions abans del 2030.
Unes dades complementàries per comprendre l’interès d’aquest Corredor Mediterrani –el més rendible dins del projecte global de la Xarxa Central Transeuropea, una de las més importants del món–, és que permetria unir el Sud amb la Unió Europea, evitant així que els gran vaixells haguessin de rodejar Europa per arribar als ports del Nord.
És bàsic analitzar les dades següents, per tal d’entendre el potencial econòmic que aporten les quatre regions d’Andalusia, Múrcia,València i Catalunya, que reafirmen la importància del projecte per al país:
– El 40% de la població i del PIB
– Prop del 50% de la producció agrària en valor
– Prop del 55% de la producció industrial
– El 60% de les exportacions
– Quasi el 60% del tràfic de mercaderies
– El 65% del tràfic marítim
– El 70% del turisme.
MARC PLENS
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: «Desenvolupament de nous medicaments: ciència i esforç»
PONENT: Dr. Sergi Erill
PRESENTADOR: Josep Daniel
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 25 i dijous 27 d’octubre de 2011
La recerca de nous medicaments és llarga i costosa, i està influïda per molts factors determinants, com fins i tot la sort. Després de la fase del descobriment, en què hi ha la sospita de la possible utilitat o potencial terapèutic d’una substància, segueix tot un procés de desenvolupament del projecte, on intervenen un conjunt d’elements decisius, com són les idees brillants, el coneixement, la curiositat per seguir endavant, els diners, l’esforç, i també la sort, que de vegades ens permetran d’arribar a l’objectiu final.
La capacitat d’observar, de ser curiós i de saber guardar tot el que l’experiència científica ens aporta ha estat molt important a l’hora de trobar nous medicaments.
L’ús terapèutic de la penicil·lina no va ser desenvolupat fins deu anys més tard de les observacions descrites per Fleming sobre la contaminació dels cultius d’Estaphilococus per fongs penicillium i l’efecte que aquest fong provocava en la desaparició de les colònies del microbi, donant pas a tota la nova i eficaç teràpia de les infeccions amb antibiòtics. Saber interpretar els resultats aparentment contraris d’una investigació ha permès l’obtenció de tractaments totalment diferents a l’estudiat, i molts de nous, com és en el cas de la pastilla anticonceptiva.
El coneixement cada vegada més profund de les molècules, de la seva forma exacta tridimensional en l’espai, de la biologia molecular, així com dels mecanismes d’acció de la fisiologia humana, dels receptors cel·lulars determinants d’una acció fisiològica, ens ha proporcionat un alt grau d’especialització en la investigació de nous fàrmacs més afins i per tant, millors. Sovint sorgeixen de la modificació química de l’estructura d’un altre ja existent perquè sigui més potent, amb menys efectes secundaris, més específic, i el que es troba a vegades són molècules noves de gran interès terapèutic, com va passar en el cas de la modificació de les sulfamides, que han donat pas a una sèrie important de productes antidiabètics, o la de la morfina (analgèsic), que va proporcionar la codeïna (antitussigen) i alguns d’altres (la molècula d’un antihistamínic donà lloc a un fàrmac per tractar l’esquizofrènia).
Avui la recerca de nous medicaments en funció d’una afinitat més alta per unir-se als receptors del cos i obtenir-ne l’acció esperada, està pràcticament desenvolupada de manera automatitzada i fins i tot robotitzada, amb l’alt cost que això comporta i la pèrdua de la capacitat d’observació i d’intuïció, elements inherents a l’investigador, o que haurien de ser-ho. Coneixem els panys de les portes, ara ens cal trobar les claus que hi entrin bé i ens permetin d’obrir-los.
Desenvolupar el projecte d’un nou medicament un cop tenim el coneixement del potencial d’aquesta substància és complex, llarg i costós. Té molts requeriment legals i econòmics. La recerca està molt regulada en tots els països i pràcticament es demanen els mateixos requisits a Europa que als Estat Units i a la resta del món. Hi ha centres estatals que vetllen per aquesta regulació i en fan el control, són les agències de medicaments i productes sanitaris (FDA, AEMPS, EMA).
Abans d’arribar als estudis clínics d’un nou medicament ha calgut realitzar tota una sèrie d’estudis previs, no clínics, que són bàsics. En la fase d’estudis no clínics, hi intervenen diversos estudis, com ara el coneixement químic del principi actiu i la seva possible producció a gran escala per abaratir-ne els costos. Cal saber com actua farmacològicament en animals, saber el que fa, saber com és el seu mecanisme d’acció. Posteriorment cal saber com es mou el producte pel organisme, és a dir, com s’absorbeix, es distribueix i s’elimina, i en quin temps, per poder definir-ne la pauta posològica. Cal determinar-ne la toxicitat, saber com afecta els òrgans vitals (cor, fetge, ronyó, cervell...), si provoca mutacions. Finalment cal estudiar quina és la millor manera d’elaborar-lo perquè sigui més eficaç a l’hora d’administrar-lo. Cal trobar la forma galènica més adient, donar-li la forma adequada perquè pugui ser utilitzat satisfactòriament.
Desprès de tots aquests estudis no clínics superats amb èxit, es pot començar a abordar la fase experimental en éssers humans voluntaris, els anomenats estudis clínics, que seran realment la veritable prova de foc del nou principi actiu en estudi. Els estudis clínics estan molt regulats per comitès ètics aliens al laboratori o a l’investigador del producte. I són els que regularan i vetllaran per una experimentació ajustada a la llei, i sempre protegint el voluntari.
Hi ha 3 fases definides, I, II i III, en què es valora com es tolera el medicament, les dosis necessàries i la seva efectivitat, i el seu funcionament en situacions normals i comparativament amb altres medicaments ja existents. El nombre de voluntaris necessaris en cada fase varia i augmenta considerablement de la I a la III, també canvia si són voluntaris sans o malalts. No s’acostuma a utilitzar nens, ni embarassades, ni persones grans, com a voluntaris. Per regla general i per evitar problemes d’un possible embaràs, el gènere voluntari habitual és el masculí. Hi ha estudis clínics en què arriben a participar-hi, sobretot en la fase III, fins a 19.000 voluntaris.
El procés de recerca d’un nou medicament és, com a mínim i amb molta sort, de 12 anys en total. Inclou l’etapa de descobriment (3 anys), de desenvolupament no clínic (2 anys), les fases I (1 any), II (2 anys) i III (3 anys) de l’estudi clínic i, finalment el registre sanitari (1 any). El cost de tot aquest procés no és inferior als 100 milions d’euros, i en aquesta cursa, tan llarga i selectiva fins a obtenir una substància activa, podem dir que la inicien moltes substàncies, però al final només una, si es dóna el cas, arriba al mercat. Posteriorment a la seva comercialització també es continua avaluant la substància a través del sistema de farmacovigilància, i s’han donat casos en què medicaments recentment registrats i comercialitzats s’han hagut de retirar.
La salut és molt important, és un tema molt seriós i tots en som responsables.
MONTSE MORAL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: «Joan Maragall: recital de poemes amb il·lustracions musicals»
PONENTS: Sra. Dolors Busquets (actriu) i Sr. Jesús Ventura (músic)
PRESENTADOR: Sr. Jordi Mestres
LLOC: Unió Santcugatenca
DIA: dimarts 18 d’octubre de 2011
Aquesta setmana l’Aula ha fet una proposta diferent: damunt l’escenari de la sala, una actriu i un músic. El proper desembre farà un segle de la mort de Joan Maragall, però la seva poesia és esplèndidament viva. Avui, doncs, se li dóna a ell la paraula. L’acte se centra en una tria dels seus poemes, molt ben dits per Dolors Busquets, de veu dúctil i expressiva. El fil conductor el formen uns apunts biogràfics repuntejats damunt el canemàs musical en què Jesús Ventura traça, encaixa i enllaça vida i obra poètica de Maragall, tot formant contrapunts entre melodia i referències per a cadascun dels poemes a mesura que són recitats, mentre s’ajusten la fluència de temes i d’estil, de to íntim i profund en alguns casos, de caràcter social i públic en d’altres, en relació amb moments puntuals de la vida del poeta. No sols el contingut dels poemes, sinó també la dicció justa i ben modulada de cada vers, bellament expressat per l’actriu, fa evident la seva innegable musicalitat, que dóna raó de les composicions per a cobla, orquestra o veu que autors molt celebrats han creat sota la inspiració de l’obra maragalliana, i n’és una mostra les que s’alternen amb l’elocució.
La sessió s’inicia amb l’atenta audició de La veu de Catalunya, de Josep Maria Ruera, que sona com una antologia de peces tradicionals i sardanes clàssiques, efectiu preludi de l’acte. Després comença l’alternança entre les pinzellades biogràfiques i la paraula de Maragall que, a través de la veu que l’expressa, transmet l’alegria de la primavera, “que el maig esclata”; descriu la bellesa de “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”; colpeix amb el gest tràgic de la vaca cega alçant la testa al cel; convida a visitar la fageda d’en Jordà per a un “dolç oblit de tot lo món”; confessa les inquietuds del poeta davant l’acte creador, simbolitzat en l’oda que mai no pot acabar; fa sentir l’olor de la ginesta mentre, girant-se cara al mar, n’aixeca un pom enlaire... Comunica sentiments, reflexió, goig de viure, meditació... Es fa preguntes, “Si el món ja és tan formós, Senyor, [...] ¿què més ens podeu dar en una altra vida?”, o s’exclama, “¡Adéu, Espanya!”, davant la incomprensió d’una Espanya que no escolta “la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana”. Entremig, revivim lletres i melodies conegudes des que érem petits, i mentalment les anem acompanyant en el seu so i el seu ritme: l’evocació del pastor dalt de la muntanya i de la sirena dintre de la mar..., “¡és l’Empordà!”, el de Maragall i el d’Enric Morera; l’airosa tornada tradicional amb què Toldrà marca el pas de la geganta i el gegant a la processó de Corpus i el cant d’Emili Vendrell ens retornen el so de les “plaques” que en dèiem “de pedra”. I així aniríem seguint...
Recapitulant, la tria poèticomusical que ha centrat el recital d’avui ha recaigut sobre “Cants de maig, cants d’alegria”, “La sardana”, “La vaca cega”, “L’Empordà”, “La fageda d’en Jordà”, “L’oda infinita”, “Nodreix l’amor”, “La ginesta”, “Festeig”, “Corpus”, “Oda a Espanya”, “Cant espiritual”, amb la corresponent il·lustració musical. I, com a colofó imprescindible, “El cant de la Senyera”, de primer recitat i després cantat, amb l’emotiva música del mestre Millet i en versió –com havia de ser– de l’Orfeó Català. Per dins, tots nosaltres hem alçat una senyera, però (¡i com ha estat, això?) no ens hem alçat de la cadira quan tocava. ¿Massa tímids, d’un a un i tots plegats? En sortir, plens d’emoció encara, més d’un s’ho preguntava...
PILAR DANIEL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: «Passejades per carrers i places de Barcelona al segle XVIII»
PONENT: Sr. Joan Tres i Arnal
PRESENTADORA: Sra. Glòria Ruiz
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 11 i dijous 13 d’octubre de 2011
Pere Serra i Postius, botiguer de robes del s. XVIII nascut a tocar de Sta. Maria del Mar, poeta, erudit, enamorat de Barcelona i apassionat per la història de Catalunya, va deixar un curiós manuscrit, inacabat i no publicat, sobre Lo perquè de Barcelona y memòries de sas antiguedats, on explica l’origen dels noms dels carrers de la ciutat, amb un munt de detalls a partir de dades ben diverses, aplegades a través de nombrosíssimes lectures. Era un moment de grans transformacions urbanístiques i ell tenia por que tot aquell món es perdés sense deixar-ne notícia. El Sr. Joan Tres, doctor en Filologia catalana, que ha tingut cura de l’edició d’aquesta obra, ens fa compartir un divertit passeig històric i literari de la mà d’aquest historiador autodidacte, que confiava tant en els llibres (la seva biblioteca es considerava la millor de l’època), que creia que tot el que hi llegia era de debò, tant si es tractava de realitats històriques com de llegendes o tradicions, per exemple, el fantasiós i mitològic origen del nom de Barcelona, que fa derivar de la novena barca (la barca nona) que Hèrcules havia perdut en un temporal i que després va retrobar, sana i estàlvia, a la platja de Barcelona. Altres explicacions oscil•len entre la tradició i la història, com la del nom de la placeta de Marcús, referit al d’un humil repartidor de correu que reiteradament havia somiat que un missatger d’aparença celestial li deia: Si vols tenir ventura bona, ves-te’n al pont de Narbona, i que l’aventura posterior, a l’encalç d’aquesta ventura, li havia procurat gran riquesa; tot això té aires de llegenda, però d’altra banda consta documentat al s. XII un home ric, Bernat Marcús, que va muntar un servei de correus en aquest lloc i hi va construir un hospital i una església, de la qual en resta la capella dita de Marcús, dedicada a la Mare de Déu de la Guia, patrona dels correus.
El llibre informa també sobre zones que van desaparèixer i de les que ningú no n’havia deixat constància escrita, com ara la part del barri de la Ribera que Felip V va fer enderrocar per construir-hi la Ciutadella que Serra i Postius tant odiava (una fortalesa enorme per defensar la ciutat, però amb tots els canons apuntant a Barcelona). Com que no ho pot criticar obertament, el que fa és elogiar el que s’ha perdut amb la destrucció del barri: descriu el carrer de la Fusina, la cosa més bella i delitable de Barcelona, perquè a les més de les cases hi ha jardí i hort, on es troba la casa del cònsol d’Holanda, que la gent anava a veure perquè hi tenia unes fonts admirables, amb aigua canalitzada per dins la soca d’un arbre... Explica també l’origen de la Plaça Major, que era la del Born: el nom li ve de bornar, fer justes o torneigs. Era la més important del país: hi havien vingut a justar el compte de Foix, Carles V, Alfons el Magnànim, tots els Borbons d’abans de Felip V... Després s’hi va fer el mercat, que en va prendre el nom. D’altres, provenien de l’ofici o comerç que s’hi practicava: carrer dels Boters, dels Carders, dels Canvis, Plaça de l’Oli, de la Llana; si la activitat variava, el nom també. Així, el carrer de l’Argenteria s’havia dit dels Passamaners, de Santa Maria (per l’església), i encara abans, del Mar, perquè era fins on arribava. El de la Llibreteria havia estat de la Calzeteria, dels Espasers, dels Apotecaris... I el de la Formatgeria va passar a ser de la Vidrieria i, finalment, de les Mosques, per la munió que hi criaven les deixalles que s’hi abocaven (carrer estret, que no es netejava). De vegades els relats reflecteixen fets que ens parlen de vida quotidiana, de costums socials: la Davallada dels Lleons, el Portal dels Orbs, dit després de l’Àngel... En resum, una conferència molt amena, rica en anècdotes i detalls xocants, que va omplir de curiositat els assistents.
PILAR DANIEL
------------------------------------------------------------------------------
INAUGURACIÓ DEL CURS 2011-2012
COMMEMORACIÓ DEL 10è ANIVERSARI DE L’AULA
PROJECCIÓ DEL DOCUMENTAL “10 ANYS AFEGINT VIDA ALS ANYS”
PONÈNCIA: “Consideracions sobre la guitarra”
PONENT: Sr. Xosé Aviñoa
CONCERT DE GUITARRA: Barcelona Duo de Guitarra
LLOC: Teatre-Auditori
DIA: dimarts 4 d’octubre de 2011
Avui fa exactament deu anys que a l’Arxiu Nacional de Catalunya es va impartir la primera conferència de l’Aula. Aquest fet s’ha commemorat amb un bellíssim concert de guitarra celebrat com a homenatge als socis. Un aire festiu, doncs, dominava l’ambient de l’Auditori.
El president, Sr. Marc Plens, després d’expressar un càlid record per a les persones que van fundar l’Associació i per a tots els qui han fet possible la seva trajectòria al llarg d’aquests 10 anys, ha cedit la paraula a l’alcaldessa, Il•lma. Sra. Mercè Conesa, que per cert havia presidit la primera conferència, el 2001, aleshores com a tinenta d’alcalde d’Igualtat, Polítiques Socials i Serveis Generals. El seu parlament evoca aquell moment en què l’entusiasme dels promotors de la idea la va fer recolzar aquesta iniciativa ciutadana. Paraules de felicitació per la transferència de coneixement, la transmissió de valors, la capacitat i vàlua de la gent gran i l’aportació de sentit comú. Resumeix en una frase la seva visió de l’Aula com a lliçó de vida: no és tan sols fixar-se una fita, sinó viure el camí.
A continuació, arriba el que havia de ser una sorpresa: es presenta un audiovisual que recull la nostra petita història, remarcant cadascuna de les noves activitats que s’anaven incorporant al llarg dels anys, i els moments que assenyalaren passos endavant per assolir allò que s’ha convertit en el lema de la nostra Aula: afegir vida als anys. Molts dels espectadors ens hem emocionat en fer-se palès el camí recorregut i viscut fins ara.
Tot seguit, el professor Sr. Aviñoa, musicòleg, fa unes consideracions sobre la guitarra. Recorda que és un instrument molt popular, que té una llarga història i es pot tocar amb molt d’estil. Ja des del Renaixement en trobem dades prou documentades, com ara el tractat de 5 cordes dobles (publicat el 1595), de Joan Carles i Amat, nascut a Monistrol, i també les obres de tractadistes per a vihuela, o viola de mà, un instrument anàleg, però de 8 cordes i de forma una mica diferent, amb un repertori que encara se sol tocar (per exemple, el del valencià Lluís Milà). El 1674 es publica l’important tractat de Gaspar Sanz per a guitarra barroca en què més tard es basaria Joaquín Rodrigo per a la seva Fantasía para un gentilhombre. La guitarra evoluciona cap a la forma actual amb Antonio de Torres: 6 cordes úniques, i la caixa més gran perquè se senti més bé. Entre el segle XVIII i el XIX destaca Ferran Sor (format a Montserrat), amb un mètode i un repertori que tots els músics han estudiat. Entre els grans tractadistes, compositors i concertistes, el professor Aviñoa cita Francesc Tàrrega, Julián Arcas, Miquel Llobet, Emili Pujol, Lopátegui (tocava la guitarra de 10 cordes creada per Yepes)... Finalment, fa referència a altres tipus de guitarra, a més de la clàssica: l’acústica, l’elèctrica, el baix de guitarra (amb només 4 cordes). Remarca la diferència del so electrònic, no tan meravellós com el de la caixa de ressonància. I que l’elèctrica, precisament perquè no té caixa de ressonància, pot adoptar qualsevol forma. I així com la clàssica es toca amb els dits (so suau) o amb les ungles (una mica més agressiu), per a l’elèctrica es fa servir el plectre o pua. Avui, en la seva forma clàssica s’utilitza en concerts, i la resta de versions forma part dels quartets de rock (n’hi sol haver dues), dels conjunts de jazz o d’altres formacions. I, ara mateix, estem convidats a sentir la guitarra en concert.
Comença, doncs, el concert, de la mà de la russa Ksenia Axelroud i l’illenc Joan Benejam, que componen el Barcelona Duo de Guitarra. Des del primer moment, el duet ens ofereix un so nítid i una gran expressivitat, i fan evident que, al darrere de la compenetració, la complicitat, el tocar ben conjuntat que de vegades se’ls fa sentir com un sol instrument, hi ha dues personalitats, dos temperaments que es respecten i es donen relleu l’un a l’altre: la suavitat de Ksenia i la sobrietat de Joan configuren la musicalitat del conjunt. Per tal d’ajustar temps i equilibri entre les peces, s’han fet petites modificacions en el programa: substitució del Capricho vasco de Sarasate pel Zapateado del mateix autor i, en el cas d’Albéniz, Evocación, de la Suite Iberia, s’ha canviat per Córdoba, de la Suite Española. La resta, l’obertura de Il barbiere di Siviglia de Rossini, les dues Sonates de Domenico Scarlatti i la selecció de Carmen de Bizet (n’hem sentit Aragonaise, Habanera, Toreador i Danse bohème o gitana), no varien. Pel que fa al Corpus Christi en Sevilla, de la Suite Iberia, obra complexa, de notable dificultat i resolta amb gran mestria, es tracta, segons informació posterior dels executants, d’una primera audició pública de la transcripció per a dues guitarres que han fet a partir de l’obra original per a piano. I, com a bombò final, un bis insòlit: el ragtime The Entertainer de Scott Joplin (tema musical de la pel·lícula El golpe), tocat a quatre mans per la parella d’intèrprets en una única guitarra: una autèntica filigrana.
PILAR DANIEL
EL TERCER TRIMESTRE DEL CURS 2010-2011
ACTE DE CLOENDA DEL CURS 2010-2011
PONÈNCIA: “El ballet: del clàssic al contemporani”
PONENT: Sr. Toni Jodar
INTÈRPRETS: Laura Esteve Centre de Dansa
LLOC: Teatre-Auditori
DIA: dimecres 1 de juny de 2011
Una original y personalíssima conferència-espectacle, a càrrec del ballarí, coreògraf i mestre de dansa Toni Jodar, va cloure el curs 2010-2011. La seva dissertació “visual” va ser il•lustrada també per l’actuació de deixebles de Laura Esteve Centre de dansa.
Després d’unes paraules institucionals del president, Sr. Marc Plens, de l’alcaldessa, Il•lma. Sra. Mercè Conesa, i de la Sra. Maria José Recoder, de la UAB, surten a l’escenari, grup a grup fins a aplegar-los tots, els membres del cos de dansa que actuen en les diferents peces a la primera part, dedicada al ballet clàssic: suite del Trencanous de Txaikovski. La indumentària, molt rica, adient al paper de cadascú. Se succeeixen les escenes: dansa espanyola, àrab, xinesa, russa, dels mirlitons i, finalment, actuació conjunta. El públic queda fascinat per l’evolució i gracilitat de les figures, l’esclat de color, el conjunt de la coreografia...
A continuació pren la paraula Toni Jodar. Tota la conferència anirà acompanyada de la seva gestualitat expressiva i exemplificadora. En una modalitat d’“acció-parlada” que és peculiar seva i que electritza el públic des del primer moment, exposa una visió històrica de la dansa, així com la importància de dominar el ballet clàssic per poder ballar el contemporani.
Sens dubte –comença–, la dansa va precedir el llenguatge parlat: obeeix a una necessitat expressiva. La dansa és comunicació. A més d’un fet artístic és un fet social, relacionat amb el treball, les festes, la mort, els naixements, els rituals, les guerres... La dansa és pertot arreu. El que acabem de veure a l’escenari s’inscriu dins la dansa clàssica: el posicionament de les figures (es desplaça), del cos (estira els braços)... Es busca la ingravidesa: l’únic contacte amb el terra és la punta dels dits dels peus.
Al tombant del s. XIX, es lliga al romanticisme: idees noves, el real i un món transfigurat, nimfes, nans, gegants, vestits que es cenyeixen al cos, teles suaus, vaporoses, que s’escurcen fins arribar al tutú. Es busca l’ideal grec de bellesa (Praxíteles): cossos idealitzats. La dansa va evolucionant. Un punt de partida són els Ballets Russos, de Diaghilev, crític d’art i empresari que atrau cap a ell els músics de l’època (Balakírev, Stravinski, Prokofiev), i també els pintors (Picasso, Miró, Derain) i altres artistes (Coco Chanel) que, juntament amb ballarins i coreògrafs (Marius Petipa, Massine, Nijinski, Balanchine) fan evolucionar el clàssic.
A Amèrica comença una gran evolució amb Isadora Duncan: es treu la sabatilla de punta i balla descalça, la pell en contacte amb el terra, sensacions físiques; abandona el mallot i es vesteix amb robes amples, túniques. Cerca el ball en la natura: el mar, el foc, la lluna, el vent, el creixement dels arbres... Aigua, foc, vent, terra: els quatre elements... Expressió de màxima llibertat. (El cos del conferenciant-ballarí es fa autèntica dansa.)
Vint anys després, amb Martha Graham, es tracta de seguir el funcionament del cos, del cor, del respirar, el batec. El cos com a motor que genera el moviment. A partir del tors: contract / release, contracció / relaxació... Passa d’usar genolls, i cames, i cos, estirats. La figura alçada es converteix en una figura contreta, rodona, canvia la cal•ligrafia del moviment. De la punta i l’obertura es passa al paral•lel i a la flexió del peu. (Il•lustració visualitzadora, de Toni Jodar, amb el propi cos, per a cada figura descrita.)
Un nou pas en l’evolució el fa José Limón: cerca l’eix, la verticalitat. Eix... i fora eix. Equilibri... i desequilibri. Pes... i contrapès. Suspensió... rebot... suspensió... caic... reboto! Moviment més alegre, joiós, divertit, dinàmic... (L’acció que acompanya cada paraula és una autèntica festa per als ulls.) La contracció (Martha Graham) és més dramàtica. Isadora Duncan es nodreix en la natura. La manera de moure’s va lligada a la temàtica: “Digue’m com et mous i et diré com ets”. Aquests tres estils s’incorporaran a la dansa clàssica, sense deixar les sabatilles.
Una última innovació és la dansa jazz, procedent de la cultura afroamericana: els seus folklores, les danses rituals, músiques més lligades al tam-tam, la percussió, la síncope, el contratemps, dels esclaus que es van establir a New Orleans... El cos s’inclina més cap endavant, els genolls, relaxats per seguir el ritme, es dobleguen molt. Hi ha una aportació de les diferents parts del cos. Tot això es recull en els grans musicals: Cabaret, Cantant sota la pluja, Tots a New York..., com es veurà a la segona part.
L’espectacle final, basat en aquest darrer musical, contextualitza i emmarca l’espectacle d’acord amb el fil actiu-narratiu de la dissertació, mostrant la relació entre el ballet clàssic que s’ha vist abans i la dansa contemporània que, en la seva evolució, ha incorporat les diferents aportacions dels grans mestres, ballarins i coreògrafs que l’han precedit i conformat.
Ara han aparegut a l’escenari les mateixes persones que han ballat a la primera part. En els seus nous papers. Amb un vestuari modern, lluminós, molt ben triat i adequat també als nous temes: els mariners, les noies de vestits blau viu, les de colors diversos de tonalitats àcides (groc llimó, verd festuc, roig avinat), el joc de matisos acordat amb les coloracions lumíniques canviants del fons de l’escenari. I, sobretot, els nous ritmes, la dinàmica i flexibilitat dels cossos, el moviment de malucs, la vivor i alegria, el sentit lúdic i humorístic, la caiguda al terra des de la vertical... Els ballarins mostren una base molt treballada de ballet, que es transforma en un clàssic sense voler volar, però també sense rigidesa, dinàmic i ple de vida. Una dansa d’avui, absolutament contemporània.
PILAR DANIEL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Clementina Arderiu: poesia i veritat”
PONENT: Sr. Sam Abrams
PRESENTADOR: Sr. Jordi Mestre
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 24 i dijous 26 de maig de 2011
Per començar, el professor Sam Abrams fa notar fins a quin punt és adient el lloc on s’imparteix la conferència dedicada a la poeta Clementina Arderiu, ja que el seu llegat literari, els seus escrits originals, es troben dipositats precisament a l’ANC.
Un dels objectius de la conferència és desfer una sèrie de malentesos a l’entorn de la seva figura i obra, que Sam Abrams ens presenta a través de la refutació d’aquests malentesos o prejudicis, i mitjançant la lectura comentada de tres poemes representatius.
En primer lloc, tres són els principals malentesos:
a) El fet de ser l’esposa de Carles Riba (es van casar, molt enamorats el 1916), ha fet creure que és una figura secundària. No és cert: compartien la literatura, l’un al costat de l’altra. Per a Riba, que ella fos una gran escriptora era el seu atractiu. Fins i tot va arribar a influir en ell. L’estiu del 1922, l’escena dels seus fills jugant amb uns nens alemanys li suggereix un símbol de concòrdia, pau i harmonia entre els pobles i ho expressa en un poema: “Hora tranquil•la”. Anys després Riba, des de l’exili, a Bierville, evoca el record d’un viatge a Grècia, el temple de Súnion, un moment de felicitat altament significativa. L’evocació té alguna cosa en comú amb el que ella havia escrit anys abans.
b) S’ha insinuat que, més que una figura original, és una seguidora que imita models i poetes anteriors a ella. No és veritat: és altament original, innovadora, descobridora. Toca temes que abans no havia tractat ningú. ¿Que no tenia pes? És absurd. És una figura de la modernitat, culta, fa esment a grans obres de l’antiguitat, combina emocions amb idees...
c) El fet de ser dona feia pensar que la seva obra s’havia d’ajustar al paper que en l’època s’assignava a l’escriptura femenina: havia de ser menys intel•lectual, més restringida... Però en ella, de literatura “femenina” en el pitjor sentit, res de res. El seu primer poema, que va publicar el 1911, és ja una peça essencial en la literatura catalana, sense distincions entre homes i dones.
Clementina Arderiu, nascuda a Barcelona el 1889, pertany a una generació fronterera que deixa enrere el s. XIX i dóna pas a la modernitat. Va tenir una formació curiosa, que la va afavorir. De família d’argenters, la van formar com a argentera. També va estudiar música (quan acabà la carrera, en sabia, n’escoltava i tocava), i després la van enviar a aprendre llengües. A l’hora de dedicar-se a la poesia, l’orfebreria li va ensenyar a treballar en un ofici, la música li va educar el sentit del ritme i la musicalitat del vers, les llengües li van obrir les portes a la cultura universal: llegia francès, italià, anglès (accés directe a Shakespeare, Dant, Ronsard, Mallarmé...). Va ser una poeta excel•lent. Només poeta. No li interessava anar a recitals, ni la vida pública. Poema a poema va fer grans poemes, i a través de grans poemes, grans llibres, sense parafernàlies mundanes.
El 1913 va ser inclosa en una antologia de poetes catalans. L’any del seu casament, el 1916, publica una antologia dels seus poemes dels darrers tres anys. El 1920, L’alta llibertat. El 1936, Cant i paraules, que aplega, a més d’aquest títol, els seus llibres anteriors. Del 1936 al 1946 no en publica cap, però el 1937 rep el premi Joaquim Folguera per Sempre i ara, que no apareixerà fins al 1946, en una bellíssima edició que reuneix els poemes d’aquest període, i que el 1952 s’ampliarà, en el volum Poesies completes. El 1958 rep el premi Osa Menor (que després serà el premi Carles Riba) per És a dir, que després rebrà també el premi Lletra d’Or. A la mort del seu marit (1959), emmudeix, però el 1969, induïda per Joaquim Molas, publica L’esperança encara, que recull poemes del 1920 al 1968. Quan mor, el 1976, s’aplega un volum amb el conjunt de la seva obra poètica.
En la poesia de Clementina Arderiu, hi podem distingir tres etapes:
a) aprenentatge (primer llibre, Cançons i elegies, 1916)
b) maduresa (L’alta llibertat, 1920). Ràpid aprenentatge
c) maduresa tardana (Cant i paraules, Sempre i ara, L’esperança encara)
A mesura que progressa en la seva obra, alenteix el ritme de producció: s’exigeix més i publica menys (tasca d’orfebre). Però és una obra extraordinàriament potent: màxima concentració en cadascun dels poemes, esperit crític i depurat. I això, llibre per llibre.
A continuació, Sam Abrams llegeix, comenta i analitza tres poemes, que sintetitzen continguts diferents: un poema amorós dedicat al marit (“Cançó de la bella confiança”, de L’alta llibertat), “Presència de la mort”, del 1935 (elegia arran de la mort sobtada d’un bebè, el seu fill), i “Desperta dintre la nit” (escrit des de l’exili, a Bordeus, el març de 1943): hi ajunta el més comú amb el més sofisticat. Tots tres són perfectes en la seva construcció, ben ordenats i elaborats, tant pel seu fil narratiu com per l’estructura mètrica i rítmica, que creen una tensió entre la forma i el contingut i els dóna contundència. Els comentaris, vers a vers, van ser altament enriquidors.
PILAR DANIEL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Gràcies i desgràcies al Gran Teatre del Liceu”
PONENT: Sr. Jaume Tribó i Sagalés
LLOC: Trade Center
DIA: dijous 19 de maig de 2011
PRESENTADOR: Sr. Josep Lluís Garcia
El mestre apuntador del Gran Teatre del Liceu des de l’any 1975, Sr. Jaume Tribó, autor dels Annals 1847-1897 del Gran Teatre del Liceu, primer volum d’uns annals que confessà que vol fer arribar fins al 2047, fou l’encarregat de fer les delícies dels assistents amb un reguitzell d’anècdotes, curiositats, fets i mites ocorreguts o centrats en aquest teatre al llarg dels seus 164 anys d’existència, en especial als seus inicis.
Començà la dissertació amb una justificació del seu ofici. Els apuntadors de teatre han desaparegut pràcticament, però en una òpera l’orquestra no para i cal donar les entrades en el moment just. És una labor més musical que de text. En aquests moments és l’únic a la península amb contracte fix, i els teatres d’òpera espanyols han de contractar els apuntadors a fora. Ell ja volia ser apuntador des que era petit. Per a ell és una feina gratificant i se l’estima. Li cal afrontar òperes en els idiomes més variats, ja que no solament es canten en italià, alemany o rus, sinó també en anglès, txec o polonès, per posar exemples recents. Per contra, d’altres teatres, com el Met, disposen de cinc apuntadors especialistes. Actualment les obres s’assagen molt, però abans, que es feia molt poc, en alguns casos el públic arribava a sentir la veu de l’apuntador. Comentà que l’antic coverol del Liceu, que era de zinc (els primitius eren de fusta) tenia molt bona sonoritat, i l’actual, de ferro, no escup tan bé el so.
Comentà l’existència dels tres teatres, els dos primers, cremats el 9 d’abril de 1861 i el 31 de gener de 1994. L’actual, a prova de foc, amb escenari diferent, acústica diferent però també amb un equipament tècnic notable, contrasta amb l’anterior, de fusta (i per això cremà amb tanta facilitat), que qualificà de teatre “amb ànima”.
La segona part de la conferència la dedicà ja plenament al tema anunciat i explicà, amb una abundància contundent de dades i dates, la història dels seus inicis.
El Liceu s’inaugurà el dia 4 d’abril de 1847 i, contràriament al que es pugui creure, la seva programació no es basà en l’òpera, ja que la primera representació que se’n féu, d’Anna Bolena, no tingué lloc fins el dia 17 d’abril.
Nasqué com un teatre de qualitat, amb programació basada en les tres companyies contractades: la “companyia lírica italiana”, d’òpera, la “companyia dramàtica”, de teatre en castellà i la “companyia coreogràfica”, de ball. Les representacions consistien en espectacles en què participaven les tres companyies. Les obres de teatre es feien completes, però les òperes se solien limitar a actes solts, intercalant números de ball, generalment folklòrics.
Així, el programa inaugural, que tingué molt més ressò ciutadà que el dia de la primera òpera, consistí en la representació de l’obra de teatre Don Fernando, el de Antequera, de Ventura de la Vega, el ball Rondeña, de Josep Jurch, i la peça cantada Il regio Imene, de Marià Obiols.
El teatre era exclusivament en castellà i les úniques representacions en català eren les de La Passió per quaresma. En canvi, es feien Los pastorcillos per Nadal. El ressorgiment del teatre en català coincidí amb l’època en què el Liceu passà a les representacions d’òpera en exclusiva, al voltant dels anys 1880-1884. De totes maneres, hi hagué obres en català, com per exemple la sarsuela de Clavé L’aplec del Remei, “en el vulgar dialecto catalán de la provincia de Barcelona”.
Al teatre, s’hi podia entrar i sortir quan es volgués, això sí, al quart i cinquè pis només s’hi accedia pel carrer de Sant Pau, excepte en ocasions extraordinàries en què “se les permite el acceso por Las Ramblas”. Estava prohibit entrar bebès, gossos, taral•lejar o portar el compàs amb les mans o els ventalls.
Per omplir els llargs entreactes de les òperes se solien fer números variats de màgia o de circ com “el hombre de las tres piernas”, “extraordinarios ejercicios icarios” o “el bailarín de una sola pierna”. A vegades aquests números eclipsaven l’obra principal, com va ser el cas “de los niños campanólogos y el niño Federico de dos años” (amb escàndol es descobrí que en tenia tres), quan l’obra que es representava era Don Giovanni.
Gràcies a les cròniques del Diario de Barcelona de l’època, el Sr. Tribó ha pogut recuperar tota la informació que ha anat acumulant, des de les anècdotes més curioses fins als fets més rellevants. També remarcà la dificultat d’establir les autèntiques identitats d’artistes i d’autors, degut a coincidències de noms en els primers i per tractar-se de traductors o adaptadors d’obres, moltes d’elles franceses, en el cas dels segons.
Ens explicà que una senyora gaditana que estava de pas donà a llum a la platea; que per Nadal es rifaven galls dindis i torrons; que sovint es feien funcions a benefici, que tant podien ser per deslliurar-se del servei militar, com per al dot d’una monja, o per als necessitats; així com les caigudes, més d’una, de gossos a la platea des dels pisos superiors (malgrat la prohibició, es veu que hi entraven), i també la d’un gat; o que un any la processó del Corpus va canviar de trajecte i passà pel davant del teatre quan es representava Roberto el diablo: el teatre tancà portes i tothom s’agenollà, fins i tot el “diablo”. I que una representació de La Favorita comptà amb només tretze espectadors, però també que el cèlebre tenor Massini va fer sis bisos de “La donna é mobile” del Rigoletto. Esmentà descortesies, com la del príncep Rodolf de l’Imperi Austrohongarès, l’any 1879, que preferí anar a caçar a Montserrat en lloc d’assistir a una funció en el seu honor. Ho repetí el 1929 Alfons XIII, en una representació del Boris Gudonov: la reina i les infantes van aparèixer amb una hora de retard, i al rei encara l’esperen.
També abundaren els fets negatius. No solament ha patit els dos grans incendis, sinó que a l’interior del Liceu se n’han produït catorze, com en el cas de la soprano Crescimano que, tot cantant Rigoletto, l’any 1856, se li encengué la roba i patí cremades en un braç. També hi ha el capítol de decessos. Aquell mateix any una dona, en plena representació de Les Huguenots, moria “a la cazuela” com anomenaven el cinquè pis. El 1887, mentre es representava Hernani, s’encallà el teló; s’havia trencat la corda i els quatre operaris que feien de contrapès es precipitaren contra el terra: tres d’ells es mataren en l’accident. No podia faltar el succés de les bombes del 1893 durant el Guillaume Tell, amb els vint morts que provocà. Sis anys més tard, durant la representació de Mefistofele, mor un contrabaixista mentre tocava: la funció continuà fins al final.
Alguns altres fets curiosos completaren la conferència, com el que de l’obra de teatre El mirall dels jugadors, el 1871, no s’anuncià el nom dels autors “per no perjudicar la seva reputació”, o el 1921, que la crítica de Manon de Massenet va sortir al diari pel matí... del mateix dia de la representació! Aldarulls com l’ocorregut quan el 1901 l’Orfeó Català, durant un concert, cantà Els segadors, i els que no s’aixecaren foren escridassats i aquests els denunciaren per insults. O quan l’autoritat competent es negà a concedir un bis reclamat pel públic fins al punt que “l’autoritat” va haver de sortir corrent Rambla amunt fins a la Boqueria, on fou protegit pels Mossos. O quan a un agent de seguretat li caigué l’arma i es foradà un peu. Tot això i més fou el regal d’un profund i rigorós estudiós de la història del Liceu, que deixà els oients amb les ganes d’una segona part d’un tema que sembla inesgotable.
JORDI MESTRES
-------------------------------------------------------------------------------
PONENCIA: L´Espai Europeu d´Educació Superior (El Pla Bolonya)
PONENT: Sr. Dídac Ramírez
LLOC: Sala La Unió Santcugatenca
DIA: dijous 5 de maig de 2011
PRESENTADOR: Sr. Josep Daniel
El Sr. Dídac Ramírez, rector de la Universitat de Barcelona, va fer una exposició sobre l’anomenat Pla Bolonya dins del procés de construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior.
Començà amb un ràpid repàs dels sis-cents anys d’història de les funcions de la Universitat i va deixar molt clar que aquesta institució no és un element estàtic, sinó que és dinàmic i ha anat canviant al llarg dels anys. De primer s’hi ensenyaren humanitats i oficis (medicina, dret, gramàtica, música, geometria, etc.). Més endavant se li va demanar que formés les elits que governaven els països, més tard que preparés els professionals, i finalment, que investigués, amb l’objectiu no tan sols de transmetre coneixements, sinó també de generar-los. Per tant, la Universitat dintre de vint anys potser no tindrà res a veure amb l’actual.
L’any 1970 es promulgà l’anomenada Llei Villar Palasí, que va fer que tots els ensenyaments superiors (perits, aparelladors, professors mercantils, etc.) passesin a ser universitaris igual que ho eren els estudiants de dret, medicina, etc. Si prenem com a exemple un professor mercantil, va pasar a ser diplomat en ciencies empresarials, i de fer molta comptabilitat i técnica d’empresa, a fer molta teoria económica i historia de la economía. El que abans era Ciències econòmiques i empresarials, avui és Administració i direcció d’empreses. Curiosament, la societat i les empreses comencen a queixar-se que els manquen titulats superiors, però sense tanta teoria, ja que el mercat i l’empresa necessiten una altra cosa.
Fins l’any 1983, a diferència d’altres països europeus, la universitat espanyola no tenia l’obligació d’investigar, i aquest es el motiu de l’endarreriment en relació amb la resta d’universitats del continent. L’any 1999 se signa a Bolonya, per part dels països de la Unió Europea, un tractat que diu que Europa no només s’ha de construir des del vessant econòmic, sinó també des de l’educatiu, i que l’instrument per fer-ho seran les universitats, unificant els títols (avui, 46) entre tots els països de la UE. Es va passar dels cinc anys de llicenciatura als tres de grau i dos de màsters, amb l’objectiu que després dels tres anys els estudiants poguessin entrar al món del treball i, un cop acabat el grau, completar la seva formació amb l’estudi dels màsters.
L’any 2000 es va signar a Lisboa un tractat que diu que, atesa la feblesa econòmica d’Europa davant les economies emergents d’Àsia i Amèrica, i atès que tampoc no tenim matèries primeres, només podem competir en coneixements, que és l’únic en què Europa és forta, i les universitats s’han de transformar, i ensenyar no només allò que vulgui la institució, sinó allò que necessita la societat per sortir-se’n en el món competitiu i globalitzat en què ens trobem. El tractat, en definitiva, li demana a la Universitat que assumeixi tres missions:
1) La formació
2) La recerca
3) La transferència de coneixement i la innovació
És molt important la innovació, de manera que l’ensenyament serveixi per a alguna cosa que el mercat necessiti i demani.
Finalment, cal dir que les empreses varen participar activament en els plans d’estudi de Bolonya, i en concret, amb totes les universitats europees, i avui s’ha assolit un diàleg que abans no existia.
Les protestes que al seu dia van expressar els estudiants, avui han desaparegut, i pot semblar que els és indiferent, però s’han adaptat bé als canvis i la Universitat resta oberta a tota crítica basada en què allò que es faci, es faci, i que si els estudis no servien per tirar endavant un país, finalment no hi hauria diners per pagar la Universitat.
JORDI RULL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Berlín i els seus encants”
PONENT: Sr. Josep Maria Guañabens
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 10 i dijous 12 de maig de 2011
PRESENTADOR: Sra. Montserrat Pairot
Berlín és la capital de la República Federal d’Alemanya i un dels setze estats federats alemanys. Està travessada pels rius Spree i Havel. Amb una superfície total de 882 km2 (Berlín oest, 479 km2, Berlín est, 403 km2), té una població de 3,4 milions d’habitants, densitat demogràfica baixa amb relació a la seva extensió.
Fundada el 1237 a partir de Cölln, Berlín va ser successivament capital del Regne de Prúsia (1701-1918), de l’Imperi alemany (1871-1918), de la República de Weimar (1919-1933) i del Tercer Reich (1933-1945). Durant la Segona Guerra Mundial, la major part de la ciutat va ser destruïda pels bombardejos. Amb la derrota del règim nazi, Berlín va patir una divisió ideològica. El 1948, els tres sectors occidentals (Berlín Oest), els que estaven sota control respectiu d’Estats Units, França i Regne Unit, es reunifiquen en el marc de la República Federal d’Alemanya (RFA), a la qual cosa la Unió Soviètica va replicar amb el bloqueig de Berlín Oest i la creació de la República Democràtica Alemanya (RDA) el 1949, amb capital a Berlín Est.
El 1961, la RDA va construir el denominat mur de Berlín, de 144 km. El mur va ser un dels símbols més coneguts de la Guerra Freda i de la partició d’Alemanya. El mur de Berlín va caure el 9 de novembre de 1989, en acceptar el govern de la RDA la lliure circulació dels ciutadans entre les dues parts de la ciutat. Un any més tard va desaparèixer la RDA, annexionada de fet a la RFA, que el 1990, un cop assolida la reunificació alemanya, va traslladar la seva capital de Bonn a Berlín.
En menys d’un segle Berlín ha viscut més que qualsevol altra ciutat: dues guerres mundials, una dictadura i una reunificació. La reunificació no va ser tan sols un canvi polític, sinó també una profunda transformació social i urbanística.
Berlín, considerada històricament com la ciutat de la cultura, avui és una de les ciutats més influents en l’àmbit cultural i polític de la Unió Europea. El 2006 va ser nomenada Ciutat Creativa per la Unesco. Caminar pels seus carrers és una mostra palpable que la capital alemanya ha deixat enrere un passat dolorós i ha viatjat a un present i un futur esperançadors.
La presentació va resultar enriquida amb moltes imatges, que ens van mostrar una ciutat meravellosa. Entre elles:
- La Porta de Brandeburg: situada a pocs metres del mur enderrocat, avui símbol de la reunificació del país i el lloc més popular de manifestacions, events i festes.
- L’edifici del Parlament Federal (Bundestag). Durant la Segona Guerra Mundial, l’edifici va ser bombardejat i pràcticament derruït; després de la reunificació ha estat remodelat i restaurat. La seva cúpula de cristall, dissenyada per Norman Foster, és accessible al públic: ofereix una vista panoràmica excel•lent de la ciutat i és una visita obligada i, alhora, gratuïta.
- Alexanderplatz, plaça situada al centre de Berlín. En aquesta plaça es troba la Torre de la TV (368 m). Va ser construïda el 1969 per l’extingida República Democràtica Alemanya. A la plaça veiem, també, la gran font de Neptú i les escultures de Marx i Engels (aquesta zona formava part del Berlín oriental). A prop hi ha l’Ajuntament (Rotes Rathaus) i el Checkpoint Charlie, un dels punts d’accés entre Berlín Est i Oest. Quan s’és a la vora d’aquest monument, un s’explica d’alguna manera la divisió que representava.
- La Siegessäule (Columna de la Victòria): aquest monument, de 69 m de altura, ubicat al parc Tiergarten, commemora tres victòries alemanyes del segle XIX. Està coronada per una estàtua de Niké, la deessa grega de la victòria.
El bulevard més important de Berlín és l’Unter den Linden, una avinguda d’uns 2 km. L’Acadèmia d’Art, el famós Hotel Adlon, les embaixades de França i dels EUA, la catedral de Berlín i l’òpera Staatsoper Unter den Linden, són edificis destacats de l’avinguda.
L’edifici de la Filharmònica de Berlín (la Berliner Philharmonie) a Berlín-Tiergarten, és una de les sales de concerts més importants de Berlín i del món. Von Karajan va impulsar la construcció de l’edifici com a seu de l’orquestra Filharmònica berlinesa.
Un altre dels llocs que no es poden deixar de visitar és Postdamer Platz. Va ser el centre del Berlín Oest i un dels llocs que van patir més la separació de la ciutat. En aquesta zona, s’hi han construït moderns centres comercials i gratacels que marquen una nova època per a Berlín.
La ciutat de la cultura ens ofereix la possibilitat de visitar l’Illa dels Museus (Pergamo, Neues Museum, Museu Bode). Berlín n’alberga 365. El conjunt de l’Illa dels Museus és un lloc declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco i es troba situat a la part nord de l’Illa de Spree, entre el Spree i el Kupfergraben.
No podem acabar la visita la ciutat sense citar els espais naturals. La banda de l’oest de la ciutat s’obre a zones verdes boscoses, amb els llacs alimentats pels rius Spree i Havel, que ofereixen al visitant llocs d’oci i espais naturals, com el Tiergarten, el jardí botànic: és un dels més grans i coneguts d’Europa.
GLÒRIA RUIZ
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “¿Què seria, un país sense empreses familiars?”
PONENT: Sr. Fernando Casado
LLOC: Trade Center
DIA: dijous 28 d’abril de 2011
L’inici va consistir en una petita introducció per sintetitzar on som avui. Un món on els països emergents (Xina, India, Brasil, Mèxic) creixen, tot impulsant el motor de l’economia mundial, i es troben amb un món occidental aclaparat per dificultats de tota mena. El món gira cap a un canvi per la velocitat que li imprimeixen els esmentats països, i ens hem de qüestionar ¿per què, aquest decreixement d’Occident?: dificultats financeres, falta de reactivació i greus problemes al mercat laboral, que han obligat els Estats a abocar grans quantitats de diners per suplir les necessitats financeres a fi de sortir d’una gran crisi.
En el cas d’Espanya, el 2011 vivim un moderat creixement, però sense parar l’augment de l’atur i amb l’esperança que la nova llei de reforma laboral aporti un contingut que indueixi a crear nous llocs de treball i a arribar a un dèficit del 3% el 2013. El gran retard de l’estat espanyol a prendre les mesures en el moment que era necessari ha estat una llàstima, i per aquest motiu ens trobem en unes condicions molt inferiors a les d’altres països.
També hem de ser conscients de la necessitat d’augmentar els nivells d’esforç en uns determinats factors, com són l’increment de la productivitat, la competitivitat, la qualitat i la creativitat, i tot això acompanyat d’una gran renúncia pel que fa a qualitat de vida, així com una adaptació al canvi demogràfic que incidirà de ple en el nostre tipus de vida futura.
¿Què és considera una Empresa Familiar (EF)? Costa molt de definir-la dins la UE, però sí que genèricament es considera que ho és tot grup familiar que en controla la majoria d’accions, o quan algú de la família està al govern del negoci amb un tipus de delegacions que poden ser a títol individual o de la societat. En el cas d’una companyia cotitzada, s’estima que és una EF quan la família controla almenys un 25% de les accions de la societat.
¿Quines són les condicions que ha de reunir una empresa per ser considerada EF? a) Planificar la successió. b) Vèncer la resistència dels sèniors a renunciar al lloc de responsabilitat en el moment oportú. c) Garantir que la successió familiar sigui competent. d) Tenir capacitat d’atreure i retenir directius no vinculats a la família, i finalment, saber resoldre el tema econòmic que representa tot canvi de direcció.
¿Què representa la EF al nostre país? Una xifra de prop de tres milions d’empreses, que incorporen vora de catorze milions de treballadors i que aporten unes xifres ben interessants, com ara el 85% del total de les exportacions del país, el 70% del PIB i un 70% de llocs de treball privat del sector. És fàcil d’entendre, doncs, que l’estructura empresarial d’aquest tipus d’empresa és bàsic dins l’economia del país, i sobretot a Catalunya.
¿Quins són els factors de viabilitat d’una EF? Són diversos, però cal destacar-ne la tradició i la continuïtat, la qualitat dels seus productes i del servei, un grau de flexibilitat alt, una planificació a llarg termini, una bona sintonia entre la família, la capacitat de ser innovadors i emprenedors i, per acabar, la voluntat d’assumir una gran responsabilitat social.
La contribució de la EF. A més d’afavorir un gran desenvolupament econòmic i social, aporta un arrelament a la localitat d’origen, creadora de llocs de treball més segurs, si sap transmetre valors per al treball, la continuïtat del personal i la creació d’un compromís a llarg termini.
¿Quins són els valors propis de la EF? Evidentment, molts i, entre ells, en destacarem la responsabilitat, l’esforç, l’austeritat, l’honestedat, l’aversió a l’especulació, el treball ben fet i la necessitat de conèixer els clients i els proveïdors i de donar-los un tracte més personal i fidel.
¿I quins són els gran reptes estratègics amb vista al futur? Professionalització i una bona preparació; internacionalització, innovació i saber mantenir a cada moment la dimensió adequada.
MARC PLENS
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “El naturalisme preciosista de Marià Fortuny”
PONENT: Sra. Muntsa Lamua
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 12 d’abril i dijous 14 d’abril de 2011
La professora d’Història de l’Art de la UB, llicenciada en Geografia i Història per la UB i presidenta de l’AFOPA, Sra. Lamua, ens introduí en la vida i obra del gran pintor reusenc Marià Fortuny i Marsal, en una densa xerrada molt ben complementada per una selecció d’imatges de quadres, tant del mateix Fortuny com d’alguns altres pintors contemporanis seus, per tal d’establir relacions d’influència entre ells.
Començà remarcant que, malgrat la copiosa obra del genial pintor i la fama que adquirí en vida, les referències bibliogràfiques que actualment se’n poden trobar són realment escasses, i que la seva figura ha quedat com somorta dins del context de la pintura catalana.
Fent un resum breu de la seva biografia, com breu fou la seva vida, ja que morí als 36 anys, direm que nasqué l’any 1838, que era fill d’un fuster que també feia talles, i nét d’un ebenista, el senyor Marianet de les Figures, que tenia un carro ambulant amb un teatret-museu de titelles de cera amb el qual feia exhibicions pels pobles. En morir la seva mare, quan ell tenia 11 anys, i marxar el seu pare a Barcelona cercant feina (encara que d’altres autors diuen que va morir), quedà sota la cura de l’avi, amb el qual estava molt unit i per a qui el petit Marià ja pintava les figures del teatret. Des de molt jove va demostrar que tenia “fusta” de pintor. L’avi va procurar que estudiés i es formés en l’art de la pintura, de manera que ingressà en l’estudi del pintor Domènec Soberano, on coincidí amb el que seria un gran amic seu, l’escultor Roig i Solé. Buscant uns horitzons més amplis, l’avi decidí d’anar a viure a Barcelona, perquè Marià, que aleshores tenia 14 anys, pogués estudiar a Llotja; atesa l’extrema penúria econòmica de la família, van haver de realitzar el viatge a peu. Allí, a través d’en Roig i Solé, conegueren Domènec Talarn, que donà feia a l’avi com a tallista i també proporcionà les primeres feines al jove Marià. A Llotja fou deixeble de Claudi Lorenzale, que en veure les seves aptituds li donà feina al seu taller. Ràpidament el seu art va brillar i, malgrat la seva joventut, optà al premi, de la Diputació, d’una beca per anar a estudiar a Itàlia, que li fou concedida. El 1958 marxà a Roma amb la beca de 8.000 rals per a dos anys, que posteriorment fou prorrogada per dos anys més. El 1859 la Diputació li feu l’encàrrec d’anar al Magrib com a cronista gràfic de la guerra entre Espanya i el Marroc, on acompanyà el regiment de voluntaris catalans del seu paisà el general Prim. Tornà a Roma i un altre cop al Marroc. Viatjà per tot Europa, visitant Florència, Nàpols, Venècia, París, Londres, Madrid, Sevilla. Treballà al seu taller de Roma, però també feu estades a Barcelona, París i, cap al final de la seva vida, a Granada, i finalment a Portici. De retorn a Roma emmalaltí sobtadament i allí morí, el 1874.
Fortuny es caracteritza per ser un innovador, i per la seva visió personal i quasi màgica del món. Els corrents pictòrics de mitjan segle XIX consistien en un marcat academicisme. Les tendències imperants eren els tableautin i els quadres de casacón, derivats de l’art rococó, amb representants com Meissonnier, o també els pompiers, amb el vessant teatral-historicistes i l’eròtic, amb exponents com Jean-Léon Gérôme. Fortuny començà fent retrats, però, seguint Lorenzale, passà a l’historicisme i es donà a conèixer en les primeres exposicions, que era la manera de vendre en una època on encara no hi havia marxants d’art. Però la societat burgesa d’aquell moment, la que comprava art, s’atenia més a criteris de quantitat que de qualitat, no adquiria grans quadres històrics, sinó quadres petits, retrats o de temàtica costumista, paisatgística o religiosa. I li calgué adaptar-se als gustos del moment, tenint en compte, a més a més, l’escassa formació artística rebuda fins aleshores. Però l’anada a Roma li permeté de descobrir tot un món de l’art desconegut per ell fins llavors. A Florència connectà amb el grup dels macchiaioli, els “taquistes”, que tant l’influirien posteriorment. Una altra experiència fou el descobriment del Marroc, de la seva llum i els seus personatges. Allí prengué una gran quantitat de notes i esbossos, més de dos-cents, que després a Roma plasmà en la sèrie de quadres com La batalla de Wad-ras o La batalla de Tetuan –que deixà inacabat– però també quadres costumistes de personatges i paisatges marroquins amb els quals s’havia barrejat i que tant el van impressionar. D’aquesta època són algunes de les seves aquarel•les més excepcionals. De fet, ja hi havia a Europa un corrent orientalista a partir de l’estada de Napoleó a Egipte, quan es redescobrí aquest país i es creà un interès extraordinari per aquest nou món ple d’exotisme.
Però el coneixement del món de l’art va anar creixent amb els seus viatges al descobrir el Louvre o el Prado, on admirà Goya. Conegué i tingué amistat amb Zamacois i la família Madrazo. Precisament emparentà amb Federico de Madrazo, ja que es casà amb la seva filla Cecília.
A través de Zamacois conegué el marxant Goupil, el qual, intuint en ell un autèntic filó, li oferí un acord comercial que va durar molts anys. A través dels seus encàrrecs de temàtica altament comercial el llançà a la fama per tot Europa.
La seva pintura va evolucionar del realisme no naturalista dels seus inicis a la pintura de la llum africana i posteriorment al preciosisme, estil que es caracteritza per la perfecció i el detall, però fet a través de taques. És un precursor del fauvisme de Matisse. Cal destacar les obres d’aquesta època, com per exemple La vicaria o El dinar a l’Alhambra.
La darrera etapa, a partir de l’estada a Granada, representà un canvi de registre i la desenvolupà al seu aire, pintant escenes de la seva pròpia família i paisatges, fins i tot sense figures. En aquest període es pot considerar un precursor de Sorolla.
Morí molt jove, però ric i famós. Afeccionat al col•leccionisme, deixà una gran quantitat d’obres d’art, però sobretot el llegat del seu propi art i, tal com figura al cenotafi on hi ha dipositat el seu cor a Reus: “Lliurà l’ànima al cel, la seva fama al món i el cor a la seva pàtria”.
Fortuny, en resum, fou un trencador, un gran aperturista al món contemporani, que introduí una manera molt nova d’entendre, interpretar i contemplar l’art.
JORDI MESTRES
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “La revolució natural”
PONENT: Sr. Jorge Wagensberg
PRESENTADOR: Sr. Marc Plens
LLOC: Trade Center
DIA: dimarts 5 d’abril de 2011
La humanitat, i tot sistema viu, sempre està en crisi, és una regla clara de la vida i per tant forma part de la naturalesa.
La crisi l’hem d’interpretar com una situació que provoca un augment d’incertesa de l’entorn. Aquest fet implica que els sers vius s’adaptin, i per fer-ho cal que innovin.
La frase “si no fos per la incertesa, encara seríem bacteris” resumeix de manera clara el que acabem de dir, i sota aquesta premissa, parlarem de la revolució natural, acceptant, doncs, que les crisis són factors decisius per a la seva existència.
Actualment tenim crisis en diferents camps d’acció, com ara l’econòmic, el polític, el de valors, l’energètic, el laboral, el de vocacions científiques (volem gestionar, però no volem crear).
Malgrat tot, podem dir que la nostre situació és normal en la naturalesa, però es excepcional, perquè han coincidit molts elements alhora.
Una economia que es basa en créixer indefinidament donarà problemes al món, perquè va en contra de les lleis de la natura. És evident que cal replantejar-nos el model actual de societat i adaptar-nos a les noves situacions. Ens cal evolucionar.
La història de l’univers la podem dividir en quatre etapes evolutives. En la primera fase, destaca la selecció natural que es realitza en funció de la compatibilitat amb les lleis de la natura. El fet innovador que resulti estable tindrà continuïtat, mentre que el que no ho sigui tendirà a desaparèixer.
Aquesta manera d’evolucionar primigènia tenia com a fet positiu que les coses bones les conservava, però com a desavantatge direm que depenia de l’atzar i necessitava molt de temps per aportar un canvi evolutiu estable. Com exemple tenim els dinosaures que varen crear plomes en el cos. No servien per volar, però varen servir per protegir-los del fred quan n’hi va haver a l’època glacial i varen sobreviure.
La segona fase evolutiva del ser viu té unes altres regles. En aquesta etapa, una evolució persevera si procura una adaptació favorable del ser viu davant la incertesa del seu entorn. És l’evolució que va de l’espai entre l’existència del primer ser viu fins a l’aparició del cervell.
El cervell apareix per donar solució a la mobilitat. Els sers vius que no tenen cervell no es mouen, com són les plantes i certs animals, les meduses. La seva subsistència alimentària depèn de la riquesa de la concentració d’aliment al seu entorn i del fet que li arribi fins on ell es troba. Quan no hi ha prou menjar, cal adaptar-se i crear el moviment per anar a cercar-lo.
El cervell s’inventa per fer-nos sortir de casa. En canvi, la memòria és per poder tornar a casa.
Amb el cervell, el ser viu pot anticipar-se a la incertesa. Hi ha moltes menes d’intel•ligències (per exemple: la formiga i el calamar tenen cervell de grandària molt diferent, però del mateix nivell d’intel•ligència, la qual és superada per la del pop, que és capaç de menjar-se un cranc que estigui dins d’un recipient de vidre, i el calamar no).
Un moment decisiu en l’evolució és quan apareix l’autoconsciència. La idea cognitiva conjuntament amb l’autoconsciència ens porta a la selecció cultural.
Apareixen nous signes evolutius, com ara la comprensió i la recerca de la solució, i l’observació de la natura.
De l’observació de la natura es poden trobar moltes solucions ja resoltes en problemes actuals. Cal observar i conversar entre especialistes de diferents disciplines.
De la conversa entre un pilot d’avions de caça militars i un uròleg i de l’observació de com es trenquen els vidres, sense tocar-los, quan se supera la barrera del so, l’uròleg va poder pensar en una aplicació d’aquest fenomen natural en el terreny dels cristalls urinaris.
Si observem el camp, veurem que les plantes que poblen la terra són de color verd. Per què són d’aquest color? Per la clorofil•la? La resposta és No. Són majoritàriament verdes i no d’un altre color perquè la primera planta que en sortir de l’aigua va aconseguir sobreviure a la terra era precisament la de color verd, i no pas la planta aquàtica, que era blava, rosa, violeta o negra (n’existeixen encara en el medi marí).
Ens cal observar la natura per aprendre. Els grans observadors de la natura són els dissenyadors i els arquitectes.
Gaudí és un dels millors observadors de la natura, i a partir de la seva imitació revoluciona l’arc en la construcció. Aplica la catenària en la construcció dels arcs i ja no li calen els contraforts per aguantar-ne l’estructura. Prèviament a Gaudí, ja s’havia evolucionat molt en aquest camp, al passar de l’arc de l’art romànic al del gòtic.
Hem de desenvolupar l’economia blava, la que ens permet innovar a partir de l’observació de la natura. No podem seguir creixent en tots els aspectes com hem fet fins ara. Les matèries primeres aviat començaran a minvar. Tenim un sol planeta i hem de viure d’ell i amb ell.
La nanotecnologia ens ha permès de saber com la natura ha resolt satisfactòriament certs aspectes, per exemple, per què la flor de lotus es manté sempre neta, bonica i no es mulla quan plou, i per què les sargantanes queden perfectament adherides al sostre d’una habitació. Aquests coneixements es podran aplicar per aconseguir pintures hidròfugues que mantinguin sempre netes les parets d’un edifici o per evitar l’ús en excés dels productes adhesius, en cada cas.
El moviment de l’hèlix d’un vaixell comporta la creació d’una escuma produïda per aquest moviment, la qual genera un escalfament de l’aigua. Cap animal que navega deixa darrere seu un senyal d’escuma (seria perillós). Els animals naveguen sense escalfar l’aigua. Cal trobar la manera d’eliminar la navegació que utilitza l’hèlix com a generador del moviment. No és natural. Si l’hèlix fos un ser viu, la selecció natural ja l’hagués eliminat.
Hem d’observar amb molta atenció la naturalesa, perquè encara hi ha moltes solucions per trobar. El ser humà té en el seu ADN el resultat de milions d’anys d’evolució. La diversitat natural és el tresor més gran de la humanitat. La naturalesa, perquè és bonica i perquè encara té moltes solucions per donar-nos, cal que la conservem.
A partir de la diversitat humana –que és font de riquesa–, de l’observació i de la conversa, serem capaços de continuar l’evolució de la humanitat. El conferenciant felicita l’Aula per ser un centre o punt de trobada on es facilita la conversa de diferents temes i ens recomana que val la pena pensar i conversar.
MONTSE MORAL
EL SEGON TRIMESTRE DEL CURS 2010-2011
PONÈNCIA: “Situació actual i reptes de la Universitat”
PONENT: Sra. M. José Recoder
PRESENTADOR: Marc Plens
LLOC: Universitat Autònoma de Barcelona
DIA: el dimecres 30 de març
La Dra. M. José Recoder, vicerectora de Relacions Institucionals i Comunicació de la UAB, va orientar la conferència a fer unes reflexions sobre què és la Universitat del segle XXI i a explicar què és l’Espai EEES i de quina manera ha incidit en la UAB, com també què significa la creació del campus d’excel•lència internacional.
Va començar recordant que els moments de crisis globals també afecten les universitats i que s’estan provocant una sèrie de canvis, com ara l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). L’obertura de fronteres amb la llei de lliure desplaçament de persones (Schengen) ha implicat també una lliure circulació de professionals i de coneixements. Des del 1999 s’està treballant amb el que es va anomenar procés de Bolonya, i això implica unes noves funcions per a l’aplicació de l’EEES, que exigeix els següents punts:
• Formar professionals per al futur
• Fer investigacions que arribin a la societat en forma de patents o de transmissió social
• Formació al llarg de la vida, al trobar-nos front una societat canviant
• Ocupar llocs importants als rànquings de les universitats internacionals
• Bones relacions amb la indústria, amb projectes de col•laboració per facilitar les pràctiques d’investigació dels alumnes
• Un camí de desenvolupament econòmic i social
Es demana a les universitats espanyoles que surtin classificades als rànquings universitaris internacionals en llocs destacables. Avui, la primera universitat ocupa el lloc 350, i continuarem així si l’estructura universitària del país no canvia moltíssim, i no tan sols per un tema de finançament, sinó també pels indicadors que es tenen en compte per a la classificació, ja que un dels aspectes més importants és el nombre de premis Nobel a cada universitat. Una altra dificultat és la falta de mecenatges. Un aspecte vital se centra en la relació entre indústria i Universitat, i per últim, la col•laboració entre totes dues en el desenvolupament de projectes i pràctiques d’investigació per als alumnes. Cal dir que al nostre país l’educació és un d’aquells àmbits absolutament essencials per a la bona supervivència, però avui aquesta relació no és possible... Des del 1983 fins al 2007 hem tingut tres lleis que han canviat completament el que seria el panorama legislatiu universitari, però no han incorporat res de significatiu en els òrgans de govern (un dels temes més complicats, com ho és el del governament per part dels rectors: falta de flexibilitat, d’agilitat, dificultats per posar-se d’acord, transmissió, seguiment i compliment de les ordres...), ni en la representació de les universitats. Malgrat tot, és veritat que totes aquestes lleis han modernitzat el sistema universitari espanyol.
En aquest moment un dels problemes més grans del sistema educatiu espanyol és la falta d’una política de beques adequada. S’han creat universitats properes, s’han repartit excessivament els recursos econòmics i també els de talents, al disposar de fins a 77 universitats com tenim avui. Això requereix que a cada centre hi hagi d’haver un professorat, uns serveis, una administració que gestioni..., i això significa que l’intent de democratitzar l’educació i d’equilibrar el territori ha provocat una altra mena de problemes. Crear una universitat està molt bé, però hauria d’anar acompanyada d’un desenvolupament industrial i cultural del territori on és ubicada, fet que no ha succeït en la majoria dels casos. Molta democratització universitària, però a un cost molt elevat. Aquesta política, mai no ens permetrà d’estar ben situats al rànquing internacional.
Què espera, la societat, de les universitats? Bàsicament, que esdevinguin un campus d’excel•lència internacional.
Què és, el campus de excel•lència internacional? Un programa basat en ser una font d’excel•lència, de creació, d’atracció de talent, i un motor de desenvolupament i benestar mitjançant un ferm compromís social. Tot això té la seva problemàtica, que està en funció dels recursos amb què es pot comptar, i cal dir que el nostre país es troba avui a molta distància d’altres països de la Comunitat Europea.
Universitat Autònoma de Barcelona: Creada l’any 1968. És una universitat multidisciplinària: 13 facultats, 40.000 estudiants, 4.000 professors, 3.000 membres de personal d’administració i serveis, que limiten la possibilitat de créixer més per no perdre flexibilitat. El concepte, al llarg dels anys, ha evolucionat: al seu inici, creació d’un centre d’investigació, i avui té un dels centres de recerca més importants de l’Estat. Al període de 2010-2011, integració del pla de recerca per a emprenedors i creadors. El futur compta amb el Sincrotró a Cerdanyola del Vallès i ara es treballa amb el pla B-30, que té que veure amb la relació prioritària de la UAB amb els Ajuntaments del territori. Cal reconèixer que TENIM LA CAPACITAT D’ESDEVENIR UN DELS POLS CIENTÍFICS I TECNOLÒGICS MÉS IMPORTANTS DEL SUD D’EUROPA i serà fonamental per a la UAB, per posar al servei dels ciutadans tot un procés de qualitat. Per tant, aquesta idea del clúster del coneixement és una simbiosi de relació de forces que s’ha d’establir entre Ajuntaments, territori, associacions empresarials, col•legis professionals, sindicats, agents socials...
Necessitats de la UAB: assolir una internacionalització per captar estudiants d’altres països, i que siguin de postgrau, per fer els seus màsters. Vinguin d’on vinguin.
Missions que ha de tenir la Universitat avui dia:
• Buscar aliances i treballar en xarxa
• Compromís amb la societat
• Formació centrada en els estudiants (vol dir: el que necessiten per entrar al món del treball i no distreure’ls amb ensenyances sense sentit)
• Intensitat en facilitar la recerca, ja que és el motor per al desenvolupament i la innovació
• Polítiques de personal que siguin àgils i que facilitin un bon governament
• Autonomia institucional
• Sistema de govern eficient
• Aplicar un model de finançament adequat, basat en objectius i projectes
Com a resum: per tal de comptar en el panorama internacional d’educació superior, ens hem de replantejar els models universitaris espanyol i català. Si no és així, els estudiants no es trobaran en el rànquing d’excel•lència internacional. Hem d’apostar per una educació que procuri que no es canviïn les lleis cada dos per tres, i no tan sols perquè arribi més finançament, sinó també perquè s’exigeixi als estudiants que treballin de valent i que aprovin, com és la seva obligació. Tot això, unit a assolir una aliança seriosa i un compromís de país entre tots els agents implicats, inclosos nosaltres com a ciutadans.
MARC PLENS
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Modernitat de la poesia de Joan Maragall”
PONENT: Sr. Sam Abrams
PRESENTADOR: Pere Narbona
LLOC: ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA
DIA: el dimarts 22 de març i dijous 24
Per tal de rememorar el centenari de la mort de Joan Maragall, s’havia previst una conferència de l’escriptor Josep Colet sobre les vivències poètiques del gran clàssic català, però per causes de força major no va poder ser. Sam Abrams, autor de Llegir Maragall ara, el va rellevar amb gran propietat, com era de preveure, i sense variar el tema principal.
Va incidir en la condició de clàssic del poeta, atesa la seva vigència, que ens el fa actual quan el llegim, i se centrà en la gran modernitat de la seva obra, que marca un abans i un després en la literatura catalana: comparat amb Guimerà, Apel•les Mestres, Pagès, va tot sol, ningú no se li assembla. Després d’ell, molts se l’hi assemblaran.
Ressaltà els aspectes innovadors i els punts de vista que el diferencien dels autors anteriors, i fins i tot coetanis.
En primer lloc, Maragall va inventar coses que no s’havien fet mai a Catalunya. Per exemple, amb L’elogi de la paraula s’inventa el camp de la teoria literària: la reflexió sobre la paraula poètica.
És, sens dubte, el primer periodista modern: articles breus, molt ben escrits, que publica al Diari de Barcelona (“el Brusi”) a partir del 1890, on planteja qüestions importants que interessen els lectors, com ho fa a “La ciutat del perdó”, del 1909, al•legat contra la pena de mort en defensa de Ferrer i Guàrdia, un dels més bells. És a dir, crea els articles d’opinió (els que creen estats d’opinió) i, a més, els converteix en un gènere literari.
Així mateix, és el primer traductor català modern: assumeix com a propi allò que tradueix. La seva versió de Goethe, per exemple, és una obra doble: la del poeta alemany i el resultat de la lectura que ell en fa al traduir-la.
És, també, un dels primers memorialistes: epistolaris, dietaris..., “la literatura del jo”. Per a ell, tot té un mateix nivell literari: una carta, un poema o un llibre teòric... La publicació pòstuma dels 25 volums memorialístics i de cartes, a proposta de Clara Noble, la seva viuda, que tanta polèmica va aixecar pel fet de contenir temes personals, ens ho fa evident: totes i cadascuna d’aquelles cartes formen part de la seva vida, del seu pensament, i també de la seva obra literària.
Finalment, Sam Abrams es va estendre sobretot en la modernitat de l’obra poètica de Maragall
Hi hem de considerar tres poetes: el líric (poema breu, personal, íntim, món interior, concepte de la vida), l’èpic (poema llarg, narratiu. El comte Arnau revoluciona les pautes del poema llarg: més concentrat, més actiu, més ràpid), i el dramàtic (Nausica, obra teatral moderna, teatre en vers, no en prosa, però en vers relaxat, que un s’hi pugui identificar).
El conferenciant destacà els principals trets que el distingeixen com a poeta líric modern i el diferencien de la poesia que es feia fins aleshores:
- estableix un nou vincle entre la paraula poètica i la vida quotidiana (la poesia no és un paradís artificial ni un refugi en un món líric idealitzat). Sam Abrams llegeix i analitza, com a exemple, “Romanza sens paraules”
- parla directament al lector, amb el cor a la mà, comunica la seva veritat íntima, autèntica, sincera, com ho fa en el “Cant espiritual”
- busca maneres diferents de dir les coses: no és ell qui parla, sinó que posa les paraules en boca d’altres, es limita a enfocar la mirada sobre altres éssers. Lectura i comentari: “Unes flors que s’esfullen”
- introdueix un nou element: la vida té dos vessants, alegria i bellesa, però també foscor, dolor. Incorpora a la literatura el costat més dur, més difícil. Exemple, “La vaca cega”
- toca temes mai no tocats abans: la consciència civil. Lectura de “La sirena” (la de la fàbrica), una denúncia de la injustícia social
- trenca motllos, trenca formes establertes per la tradició. “Oda a Espanya”, escrita en una llengua senzilla, directa, aspre, sense retòrica. No hi ha lloança. És una crítica ferotge. Una anti-oda, que acaba amb un “¡Adéu, Espanya!”. També, en poemes religiosos (heterodoxes). “Dimecres de Cendra. A una noia”: ¿Què té a veure la cendra, la pols, la mort, amb el front rosat i pur de la seva joventut? Rotundament, res, manifesta el poeta
- s’inventa un nou llenguatge poètic, no una llengua especial, preciosista, sinó la que s’empra en la vida quotidiana. Per exemple, vegem-ho a “Vistes al mar”: tradicionalment s’ha donat importància als substantius, als adjectius. Maragall, no. El mar és moviment, és canvi, és acció: en dotze versos, quatre adjectius ¡i dotze verbs! ¡La força del verb!
- la música: fins aleshores es consideraven fonamentals la melodia de la rima, el ritme... Maragall pensa que la poesia ha de ser més subtil, no repetitiva ni monòtona.
- porta la poesia catalana a uns nous nivells de profunditat: el poeta demana que se li presti atenció, de manera que, en contrapartida i per respecte, ha de donar al lector el millor de si mateix, perquè hi trobi substància, pugui reflexionar, enriquir-se, viure millor...
L’últim poema llegit i comentat, “Cant de novembre”, que va cloure la conferència, expressa un profund vitalisme: a partir de l’observació del color de les fulles dels arbres, preparació de la tardor, anunci de l’hivern, del pas de les estacions, com la vida mateixa, puixança i decadència, no resol el poema en el tòpic fàcil, sinó en la consideració que la vida, tota la vida, és allò que importa, la vida és tot: primavera, estiu, tardor, hivern...
Quedà suspès en l’aire, vibrant com l’expressió d’una filosofia vital, com una invitació, el ressò d’uns versos del poema:
“...un dia de vida és vida, / gosa el moment que t’ha sigut donat.”
PILAR DANIEL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Centrals nuclears: com funcionen i per a què serveixen”
PONENT: Sr. Rafael Albaladejo
PRESENTADOR: Marc Plens
LLOC: Trade Center
DIA: dimarts 15 de març
L’objectiu de la conferència era atansar al públic el funcionament d’una central nuclear, els elements que la componen, els sistemes que s’hi utilitzen, les mesures de seguretat, la gestió del combustible que s’hi fa servir, la formació requerida pel personal que hi treballa i la situació actual de l’energia nuclear a Espanya i al món.
Prèviament, degut al recent i tràgic problema de la central nuclear de Fukushima i a fi de no desviar l’atenció que mereixia la conferència, Marc Plens va pregar al públic assistent de situar-se unes setmanes enrere, quan a tot el món s’estava projectant un increment de les centrals nuclears.
El Sr. Albaladejo va fer referència a les centrals nuclears de Vandellòs i d’Ascó.
La central de Vandellós II, administrada i compartida en un 72% per Endesa i un 28% per Iberdrola, té una potència instal•lada de 1.087,1 MWe. El permís de construcció es va concedir l’any 1980 i la seva operativitat comercial es va iniciar el 8-3-88. Actualment dóna ocupació a 1.200 professionals, tots ells tècnics, i en períodes de recàrrega i canvi del combustible programat s’hi afegeixen fins a 1.000 persones més.
En una central nuclear, la calor que genera la fissió d’àtoms d’urani es converteix en energia, i aquesta produeix electricitat gràcies al funcionament de tres circuits: primari, secundari i de refrigeració.
• Primari: és un edifici de contenció que integra quatre elements (el reactor, la bomba d’alimentació, el pressionador i el generador de vapor).
• Secundari: comprèn tres elements: la turbina, el generador elèctric i el condensador.
• Refrigeració: aquest circuit pren aigua del mar i refreda el vapor que desprèn el secundari, després d’haver passat per les turbines.
Quant a la central nuclear d’Ascó, consta de dues unitats de producció: Ascó I i Ascó II. Les participacions es concentren en el 100% d’Endesa a Ascó I i, a Ascó II, el 85% d’Endesa i el 15% d’Iberdrola; els seus serveis es van iniciar els anys 1984 i 1986, respectivament. Entre totes dues ocupen 1.300 treballadors, sumant-hi el personal propi i el d’empreses col•laboradores, amb un reforç, en moments puntuals, de prop de nou-centes persones.
L’aportació de Vandellós i Ascó a Catalunya representa avui dia un 50% de la seva producció d’electricitat i un 8% del total d’Espanya (vuit centrals nuclears).
De cara a l’entorn on s’ubiquen les centrals nuclears, cal dir que aquestes s’hi han implicat plenament, mantenint convenis amb institucions i agents socials del municipis als quals corresponen.
Una dada interessant a destacar i referent al medi ambient és que, en un any, una central nuclear tan sols consumeix 28 tones de combustible, fàcil d’emmagatzemar, la qual cosa comporta una gran autonomia energètica, sense emetre CO2, amb garanties de subministrament i més econòmica.
La conferència es complementà amb una sèrie d’imatges gràfiques, que van facilitar la comprensió de l’exposició.
MARC PLENS
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “La maçoneria: origen, història, influència en la societat; simbologia”
PONENT: Sra. Tate Cabré
PRESENTADORA: Sra. Montse Moral
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 8 i dijous 10 de març de 2011
Els estudis dels vincles econòmics, culturals i socials entre Cuba i Catalunya han portat Tate Cabré a conèixer la influència de la maçoneria relacionada amb els indians, i de quina manera aquestes persones influents i destacades varen deixar empremta a Catalunya en els canvis socials i culturals del nostre país.
Des del punt de vista cultural trobem símbols de la maçoneria en els elements decoratius de molts edificis de Catalunya, sobretot en les zones on varen viure els indians al tornar a casa seva.
El moviment francmaçó, que etimològicament vol dir “lliure-paleta”, està lligat en els seus orígens als gremis de mestres constructors medievals i a com, de manera hermètica, transferien els seus coneixements als seus deixebles. Si bé s’atribueix l’origen de la maçoneria a la història de l’assassinat d’Hiram, el constructor del temple de Salomó, i per aquest motiu les lògies maçòniques intenten recordar-ho amb la seva arquitectura, la maçoneria arriba a Espanya a la primeria del segle XVIII per dues vies diferents, l’anglesa i la francesa. A finals del XIX ens arriba per una tercera via més renovadora, que és la que ve dels indians.
La simbologia maçònica la trobem a casa nostra en molts edificis, com el monument funerari del poeta catalanista Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú, el patronat d’Antoni Roig i Copons a Torredembarra, la Cooperativa La Fraternitat, de la Barceloneta, les Set Portes i els Porxos d’en Xifré, la Biblioteca Pública Arús i el monument a Colom, de Barcelona. I també en balustrades i portes de cases senzilles de la zona costanera, com a St. Feliu de Guíxols, a Arenys, a Blanes i a Calonge.
Tot repassant els símbols de les imatges, la Sra. Cabré ens parla de la maçoneria, dels seus orígens, les seves normes i la seva complexitat organitzativa. Ens recorda la gran influència en els canvis socials que els maçons han generat, sempre en el sentit d’impulsar el seu lema: la llibertat, la fraternitat i la igualtat. Els maçons han estat els grans defensors de l’ensenyament laic, propulsors dels moviments independentistes, grans pensadors i innovadors, promotors del sufragi universal, el divorci i tot el que fa referència a la millora dels drets socials, malgrat que molts dels maçons indians basaven les seves fortunes en el monopoli d’allò en què comerciaven i amb el tràfic d’esclaus.
A Catalunya molts dels personatges polítics i culturals rellevants han estat maçons, com ara Pi i Margall, Companys, el general Prim, Josep Xifré i Casas, el Dr. Ferran, Ernest Lluch...
La simbologia maçònica és molt àmplia, però la que podem veure de manera reiterada en les decoracions dels edificis es resumeix en: l’estrella de cinc puntes, el compàs i l’escaire, la ploma, el regle, el transportador d’angles, el llibre de la santa llei, les columnes, les dues esferes que fan referència als estels i a la terra, la gran flama universal de la llibertat, els canelobres i les branques d’acàcia, entre altres motius.
La simbologia maçònica està present en moltes senyeres de països que han lluitat per la independència dels països llatins. En el nostre país, la senyera estelada és d’origen clarament maçó, ja que va néixer el 1928, a l’Havana, d’una fusió entre les senyeres catalana i cubana.
Amb aquesta conferència hem fet una aproximació a la maçoneria, si bé queden moltes incògnites. Actualment aquesta organització és més oberta i coneguda; se li atribueix el poder de lobby molt directament responsable de canvis històrics (revolució francesa, canvi de govern a Espanya el 1868 amb el general Prim) importantíssims, i es desconeix la seva influència actual. Encara és, per a molts, una entitat obscura i tancada, i aquest fet genera desconfiança, malgrat que molts dels avenços socials aconseguits gràcies als maçons siguin molt ben reconeguts.
MONTSE MORAL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “El Teatre-Auditori Sant Cugat, un espai artístic de referència a Catalunya”
PONENT: Sr. Pep Tugues
PRESENTADOR: Sr. Josep M. Vallès
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 22 i dijous 24 de febrer de 2011
El Sr. Pep Tugues, Director del Teatre-Auditori de Sant Cugat (TA), va presentar una detallada exposició sobre perquè el màxim exponent cultural de la nostra ciutat és un referent a Catalunya.
Des de la inauguració el 25 de setembre de 1993 el TA va iniciar el seu camí amb una oferta de 788 butaques amb la fi de portar una vida lúdica i social a Sant Cugat, amb una infraestructura de 5615 m2.
Per què un referent a Catalunya? Deixant a banda Barcelona capital, és un equipament municipal, a uns importants ingressos propis, que presenta uns programes estables i variats d’alta qualitat i amb una pretensió basada en què els ciutadans de Sant Cugat no hagin d’anar a buscar a Barcelona el que ells demanden.
Els conceptes que el diferencien d’altres equipaments està basat en cinc conceptes com els següents:
- programació estable de qualitat amb un acurat pla de comunicació
- sistema propi de venda d’entrades
- model d’organització i gestió autònom
- disponibilitat d’un taller d’escenografia amb un equip altament qualificat de disseny i construcció de tot tipus.
- Apostar per presentacions amb temporades llargues (Mamma Mia)
L’activitat del TA no es limita tant sols a l’oferta de música, dansa, òpera, teatre i màgia entre altres, sinó que durant el transcurs de l’any es va més enllà en l’oferta de disponibilitat de l’equipament com poden ser per exemple: activitats d’entitats locals, convencions, congressos, filmacions publicitaris de diferents sectors, gravacions, actes educatius per escoles, etc.
Evidentment totes les activitats a dalt referenciades, estan presidides per quatre columnes vertebrals: programació, màrqueting, administració, comunicació i tècnica-producció.
Un tema tan important com la del finançament, és destacable que el 60% per ingressos propis i per la fidelitat d’un públic de diferents àrees geogràfiques, repartides de la següent manera: 85% espectadors de Sant Cugat, 8% del Vallès Occidental, 7,5% de Barcelona, 3,1% de la regió i 0,4% resta.
És de subratllar el lema que promou la direcció del TA: “Els propietaris del TA ha de ser el nostre públic”, per així cobrir les expectatives i satisfacció dels assistents.
MARC PLENS
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Retos contra la baja visión”
PONENT: Dr. Borja Corcóstegui
LLOC: Auditori de l’Hospital General de Catalunya
DIA: dijous 17 de febrer de 2011
L’oftalmòleg i director de l’Institut de Microcirurgia Ocular (IMO), el doctor Borja Corcóstegui, comença la seva intervenció recordant-nos a tots l’estructura de l’ull, i ens presenta la retina, que descriu com una de les parts més importants d’aquest òrgan.
La retina és la zona de l’ull a on arriben i es processen tots els senyals lumínics que després s’envien a través del nervi òptic al cervell. Per fer-se més entenedor, compara l’ull amb una càmera fotogràfica, i la retina amb la pel•lícula de la càmera. És, doncs, a on aniran a parar totes les imatges que es capten a través de l’objectiu i que després veurem reproduïdes en la fotografia.
A la retina hi ha un zona a on hi arriben les imatges captades i es concentren el major nombre de fotoreceptors, d’estímuls lumínics i dels colors. Aquesta zona s’anomena màcula, i també cal tenir-la molt present perquè ens dóna la visió central i ens permet veure amb finesa les formes i els colors. La resta de fotoreceptors de la membrana de la retina poden actuar sense tanta llum, i de fet són els que utilitzem per veure quan estem en un espai fosc. La màcula és molt a prop del lloc on és situada la unió del nervi òptic amb la retina.
Actualment s’ha avançat molt, i es disposa d’uns magnífics aparells per poder veure i controlar millor la retina. Cal pensar que la seva forma és quasi esfèrica i, per tant, no té una superfície plana, hem de poder veure la part més allunyada, la que es troba més enrere.
Molts dels avenços tecnològics que s’han introduït en el camp de l’oftalmologia i que han resultat de vital importància per al seu bon desenvolupament, també han tingut aplicació en altres camps de la medicina. El conferenciant participa com a consultor en el desenvolupament de nous aparells d’estudi oftalmològic.
Seguidament comenta les diverses patologies associades a la retina:
El despreniment de retina. Destaca la gravetat d’aquest fet, que deriva en la pèrdua de la visió i que abans no tenia cura. Avui el tractament és quirúrgic i es basa en l’escleració amb silicona, o amb làser, o fent una vitrectomia. Destaca que el diagnòstic precoç és la clau de l’èxit, i fer-hi una intervenció quirúrgica a temps. Comenta que les intervencions no solen ser urgents, i que actualment no es requereix un postoperatori amb immobilització ni postures incòmodes.
El despreniment de retina sol ser una conseqüència secundària de la miopia i de les operacions de cataractes. També, de l’edat, i rarament d’un procés traumàtic o altres.
La degeneració macular, que és una patologia que afecta moltes persones d’edat avançada, es manifesta per l’aparició d’uns dipòsits o taques que degeneren, de manera que el teixit de la retina es destrueix i aquest fet comporta la pèrdua de visió.
Hi ha dues formes de degeneració macular. La forma seca, que és de progressió molt lenta, el procés de la qual es pot frenar utilitzant complexos vitamínics, antioxidants i luteïna. També la dieta alimentària hi té una incidència important, i es recomana seguir una dieta saludable, amb baix nivell de greixos.
La forma humida és una degeneració d’aparició brusca, ràpida, i que provoca ceguesa de manera abrupta. Els tractaments actuals van dirigits bàsicament a evitar el creixement dels neurovasos sanguinis, utilitzant substàncies antiangiogèniques, que han resultat força efectives. El tractament s’administra per injecció directa del medicament a l’interior de l’ull.
Actualment s’investiguen nous medicaments que permetin també la regeneració de les cèl•lules prèviament danyades.
És, moltes vegades, la conseqüència final de la forma seca, que cal controlar per tal d’evitar l’aparició de la humida.
Malalties vasculars. N’hi ha moltes, però destaca la més freqüent, que s’anomena retinopatia diabètica i la pateixen les persones diabètiques, tant del tipus I com del II, i també la hipertensió arterial, que comporta l’obstrucció de les venes de la retina. Hi ha també una malaltia que provoca una proliferació destructiva de la membrana retiniana.
El tractament de la retinopatia diabètica i d’altres vasculopaties es fa amb làser tèrmic. La presa d’antiinflamatoris esteroidics i antiangiogènics específics poden ajudar a controlar aquesta patologia.
Es recorre a la cirurgia intravítria en els casos de complicacions hemorràgiques o en el despreniment de la retina.
Per acabar, el doctor Corcòstegui ens presenta una recerca basada en la visió artificial en la qual fa anys que treballa, i que l’apassiona.
La visió artificial no és altra cosa que buscar la percepció visual a través de mitjans estimuladors de la retina o del sistema nerviós central que no són naturals.
El repte rau en poder tornar la visió a les persones que encara tenen el nervi òptic en estat correcte, però no així la retina.
Lamentablement, encara no es pot dur a la pràctica clínica tot el que s’ha investigat.
Es disposa d’unes ulleres que tenen microcàmeres que envien les imatges captades a un processador, el qual les transforma en estímuls que arriben a un aparell implantat en la retina i que disposa d’una sonda que els transmet fins al nervi òptic, i d’aquí al còrtex visual.
Ulleres - processador - implant retinià - còrtex visual
Un altre camp de recerca se centra en l’estudi del tractament de les malalties genètiques a través de l’estudi genètic de la retina.
MONTSE MORAL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “La crisi financera que vivim, vista per un conseller del Banc d’Espanya”
PONENT: Sr. Guillem López Casasnovas
LLOC: Trade Center
DIA: dijous 10 de febrer de 2011
El conferenciant va iniciar la seva intervenció amb un preàmbul sobre les funcions dels consellers del Banc d’Espanya, recordant que aquest Consell està format únicament per sis membres, amb un mandat de sis anys i a proposta dels partits polítics, si bé en el seu cas consta com a independent. Són, generalment, catedràtics en l’àrea econòmica. Constitueixen el cos tècnic de recolzament per al normal funcionament de l’autoritat monetària.
El Banc d’Espanya, des de la introducció de l’euro ja no emet moneda, ni fixa el tipus de canvi, ni el tipus d’interès, ja que tot això està traspassat al Banc Central Europeu, com és el cas de tots els països que han adoptat l’euro.
Si més no, el Banc d’Espanya conserva funcions molt importants, com ara:
- traducció de la política monetària del Banc Central Europeu a l’àmbit espanyol
- realització d’operacions de canvi de divises
- posada en circulació de bitllets i monedes de l’euro
- gestió i custodia de les reserves de divises i d’or
- estudi de la gestió econòmica nacional i control del correcte funcionament de les entitats financeres, de les quals, n’hi ha de registrades: 75 bancs, 47 caixes i 85 cooperatives de crèdit.
El Banc d’Espanya compta amb una plantilla pròpia de 2.500 empleats superiors, i controla la circulació de 71.660 milions d’euros en bitllets i 2.540 milions en monedes.
El catedràtic López Casasnovas va posar èmfasi en la importància que atorga el Banc Central Europeu al control de la inflació i, per tant, del tipus d’interès.
Finalitzat el preàmbul, va centrar la seva conferència en l’entorn econòmic en aquests moments sens dubte difícils.
Va ressaltar que Espanya, abans de la crisi, estava en un nivell alt pel que fa al tema financer. I amb tot i això, i malgrat les actualitzacions hagudes en aquests últims dos anys, la reactivació no s’ha produït, i fins i tot es qüestiona el model econòmic mateix. Són conegudes, a més a més, les pressions del mercat que obliguen els bancs espanyols en major mesura que els d’altres països.
La reactivació ha de ser necessàriament complexa, si tenim en compte que Espanya, en períodes d’encara gran bonança econòmica tenia ja 1.900.000 parats, i que la crisi ha destruït precisament els 2,5 milions de llocs de treball que s’havien creat durant els anys en què la nostra economia creixia a un ritme net anual del 3,5%. És lògic pensar que en menys de sis o set anys no s’haurà anivellat amb l’anterior situació, si no és que arriba a assolir un elevat increment anual del PIB, cosa molt allunyada del creixement actual, que és d’un modestíssim 0,1%.
El conferenciant va mencionar com a “poma podrida” el sector constructiu dels últims anys, tot indicant que la resta de l’economia estava perfectament sana, però ara, també contaminada.
Hi ha uns altres factors molt desfavorables, per exemple, la suspicàcia mundial sobre les entitats financeres espanyoles. Se les considera opaques i amb un funcionament poc ortodox. En especial, les caixes són les que susciten més desconfiança, per la seva peculiar organització, tan sotmesa a criteris polítics. Realment, ha mancat el rigor que es podia esperar d’aquestes caixes, que avui es veuen en molts casos desacreditades i en entredit, tot i que la majoria –i, per descomptat, les importants– són solvents sense cap mena de dubte.
Al final, el Sr. López Casasnovas va respondre a les nombroses preguntes sobre l’incert futur de la nostra economia i la presència de factors inquietants, com ara el tema de les pensions i el paorós atur, ja que tampoc no és previsible un important increment del PIB, minvat clarament pel deteriorament irreversible de la construcció i de les indústries afins.
ALFONS SIMÓ
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Leonard Bernstein, el músic total”
PONENT: Sr. Pere Andreu Jariod
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 1 i dijous 3 de febrer de 2011
La proposta del Sr. Pere Andreu Jariod, divulgador musical, era descobrir al públic assistent els diferents Bernsteins que hi ha darrere del Bernstein que tothom coneix a través de “West Side Story”. Fou un dels grans músics del segle XX, que abastà tots els aspectes de l’art musical: director d’orquestra, gran intèrpret al piano, docent, divulgador i compositor, i tot això en un ampli repertori, des de la música clàssica i simfònica fins al pop, el rock, el jazz, els musicals, el cinema, l’òpera...
El conferenciant va propiciar que fos Bernstein mateix qui iniciés la seva presentació, amb les primeres seqüències d’un documental autobiogràfic (The Music Gift, “El regal de la música”), ric en imatges i so, que va ser una prefiguració de la varietat del material audiovisual que acompanyaria la seva dissertació.
Leonard Bernstein va néixer el 25.8.1918 a Lawrence, Massachusetts, fill de pares jueus immigrants de Rússia. A casa seva no hi havia un ambient favorable a la música. Dos fets, però, el van marcar: quan té 10 anys, la família hereta un piano, el nen s’enamora de l’instrument i en comença l’estudi de manera autodidacta; als 14, l’audició del “Bolero” de Ravel li causa un gran impacte, que el decideix a dedicar-s’hi professionalment. El pare s’hi oposa, pensa que els músics tenen poca consideració social, de manera que ha de treballar per pagar-se’n les classes.
Va tenir bons mestres de composició i de música d’escena. El 1943 ja era ajudant de direcció de la Filharmònica de Nova York. Bruno Walter l’havia de dirigir en un concert important, i va caure malalt. Bernstein el va substituir. Tenia vint-i-cinc anys. La seva actuació va ser un gran èxit. A partir d’aquí es va convertir en el primer músic format als EUA que obtenia reconeixement internacional com a director invitat a diferents orquestres arreu del món (la Filharmònica d’Israel, la de Palestina, la de Viena, la Simfònica de Boston, entre d’altres) i com a solista de piano. Interpretà i dirigí música de Bach, Haydn, Beethoven, Brahms, però també dels seus contemporanis: Mahler, Gershwin, Stravinsky... Va ser el primer músic americà que dirigí òpera a l’Scala de Milà, i ho va fer amb Maria Callas (a “Medea”, i més tard, a “La sonnambula”). En diverses ocasions va col•laborar amb Glenn Gould, abans que aquest pianista es retirés dels escenaris per dedicar-se només a les gravacions. De 1958 a 1969 va ser director titular de la Filharmònica de Nova York, i la seva col•laboració s’hi va mantenir al llarg de 40 anys.
Leonard Bernstein va ser també un gran comunicador i, aprofitant l’auge de la TV, dugué a terme, al llarg d’uns 15 anys, tres programes de divulgació musical que van ser molt apreciats per la seva qualitat pedagògica. El més conegut és “Concerts per a joves”, 53 sessions d’una hora dedicades a temes monogràfics: compositors diversos, nocions de teoria, formes musicals, estils, continguts. Tots ells es feien amb exemples musicals en viu, a càrrec de la Filharmònica de Nova York. El conferenciant en va projectar una mostra, sobre el tema “L’humor en la música”. Quinze d’aquestes sessions es recullen en el llibre de Bernstein “El mestre us convida a un concert”.
Com a compositor, la seva obra és molt eclèctica, s’inspira en fonts diverses, i es deixa sentir bé, no ofereix dificultats especials. Són molt coneguts els seus musicals. A més de “West Side Story” (estrenat a Nova York el 1957), difós sobretot a través del cinema (1961), destaca “On The Town”, “A la ciutat”, passat igualment al cine sota el títol “Un dia a Nova York” (de la qual també se’n va projectar un fragment), i la banda sonora de “La llei del silenci”(1954), d’Elia Kazan, amb Marlon Brando. D’alguns musicals en va fer posteriorment danses simfòniques. Així mateix, va compondre tres simfonies, molta música orquestral (de vegades, de caire jazzístic, com a “Prelude, Fugue and Riffs”, per a clarinet i orquestra de jazz) i de cambra; una òpera (“Candide”, 1956, inspirada en l’obra homònima de Voltaire); una missa (1971), encàrrec de Jacqueline Kennedy en memòria del seu marit: una missa d’autor jueu, del s. XX, de prop de dues hores de durada, on hi ha de tot, rock, cor a capella, gospel, pop, música coral, parts instrumentals intercalades..., una veritable mostra dels seus diferents estils. També va escriure uns quants llibres.
Una de les seves darreres actuacions va ser l’any 1989, a Berlín Est, en un concert televisat internacionalment per celebrar la caiguda del mur. Hi va dirigir la Novena Simfonia de Beethoven; en l’últim moviment, en lloc de la paraula “alegria” del poema de Schiller en què s’inspirà Beethoven, el cor va cantar “llibertat”.
Leonard Bernstein va morir l’agost de 1990.
Tal com es va poder apreciar en les projeccions, el músic tenia una manera de dirigir absolutament original i peculiar: la gestualitat del rostre, el moviment de les mans, el seguiment del ritme amb tot el cos, com en una mena de dansa... Molt expressiu, però sense exageracions, amb naturalitat. “Un estil molt de Bernstein”, en paraules d’Eiji Oue, l’anterior director de l’OBC, que en va ser deixeble.
PILAR DANIEL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Els inuit. Caçadors del Gran Nord”
PONENT: Sr. Francesc Bailón
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 25 i dijous 27 de gener de 2011
L’antropòleg i especialista en etnologia inuit Sr. Francesc Bailón ens va transportar, a través del temps i l’espai, a un coneixement més que notable de la cultura dels inuit, mal anomenats esquimals. Coneixement recolzat en les onze expedicions que ha efectuat a l’Àrtic, nou d’elles convivint amb els inuit.
La conferencia s’estructurà en tres parts: Origen i passat dels primitius inuit. Arribada de l’home blanc. Situació actual i problemes a què s’enfronten en el futur.
Els inuit, que significa éssers humans, són un dels pobles indígenes que encara conserven moltes de les seves antigues tradicions. Vivint en perfecta simbiosi amb la naturalesa, els inuit han sabut aprofitar els escassos recursos que l’Àrtic els ofereix i s’han convertit avui en la societat caçadora més avançada del món. Conceptes com iglú de neu, caiac, parka o anorac pertanyen a la cultura material d’aquest poble, que sobretot es va donar a conèixer a Catalunya gràcies a la pel•lícula de Nicholas Ray “Los dientes del Diablo” (1960).
Els avantpassats dels actuals inuit procedien de Sibèria, van poblar Alaska i posteriorment l’Àrtic nord-americà ja fa gairebé 4500 anys. Els Norton, Dorset i Thule són les tres cultures que, en successives onades en el temps, donarien pas als inuit històrics que coneixem avui dia.
Els inuit vivien antigament en cases de pedra i torba o en iglús de neu a l’hivern i en tendes de pell a l’estiu. Utilitzaven els trineus de gossos, els caiacs i els umiaks per desplaçar-se. Els arpons i l’arc i la fletxa eren les seves armes tradicionals. Sempre han estat un poble caçador i pescador, que viu a les zones costaneres i que gràcies a l’eficiència en el treball de l’home i de la dona han aconseguit sobreviure fins als nostres dies. El qulleq o llum d’esteatita ha estat, fins fa poc, la pedra angular sobre la qual s’ha aixecat tot l’edifici cultural del poble inuit. Aquest llum alimentat amb greix de foca o balena, amb una mica de molsa, ha servit per escalfar, il•luminar, cuinar i assecar les pells en la societat tradicional inuit. Per accedir al matrimoni eren necessàries tres coses: que l’home hagués capturat la primera peça i la dona hagués tingut la primera menstruació, que no tinguessin un grau de parentesc massa proper i que tant l’home com la dona no tinguessin el mateix nom. La religió tradicional dels inuit es basava en el xamanisme i l’animisme. El xaman era l’encarregat de buscar un equilibri entre el món natural i el món sobrenatural establint unes normes de convivència i unes estratègies de supervivència que van constituir el motor de desenvolupament cultural d’aquest poble en el passat.
Quan l’home blanc va arribar a les seves terres, buscant el pas del nord-est (una ruta marítima entre Europa i Àsia), es van trobar que existien 21 grups inuit completament diferents. Cadascun amb els seus costums, tradicions, llengua o dialecte i tot això condicionat per tres motius: l’àmbit geogràfic, l’accés als recursos existents a la zona i les condicions climàtiques locals. Amb el temps van aconseguir assimilar la presència de l’home blanc a les seves terres i van adaptar-se al món modern mantenint molts dels seus costums ancestrals. Malgrat això, com a conseqüència de la introducció del cristianisme, les armes de foc i l’alcohol per part dels baleners, missioners, comerciants i exploradors que arribaven a l’Àrtic, van patir un procés d’aculturació important que es va agreujar en la dècada dels anys cinquanta amb les polítiques dels EUA, Canadà i Dinamarca, les quals pretenien concentrar la població inuit en ciutats. Els motius eren millorar la sanitat i l’educació dels indígenes, però això va comportar uns efectes col•laterals que van quedar patents en tres dels grans problemes que encara avui dia pateixen els inuit: l’assassinat, el suïcidi i l’alcoholisme.
Als anys setanta, els inuit corrien el perill de desaparèixer com a cultura tradicional, però una nova generació d’inuit van decidir lluitar contra l’home blanc i utilitzar les seves pròpies armes: van aprendre els seus idiomes i van estudiar carreres universitàries. L’any 1977 es creà l’organització Inuit Circumpolar Conference (actualment Inuit Circumpolar Council). D’aquesta manera van començar a aparèixer diferents territoris autonòmics inuit, en alguns casos semiindependents, com Kalaallit Nunaat, Nunavut, Nunatsiavut o Nunavik (que es crearà aquest any). Avui dia aquests models autonòmics són el mirall sobre el qual es volen reflectir molts altres grups indígenes del planeta.
Actualment els inuit intenten recuperar algunes tradicions i adaptar-se als temps moderns i als avenços tecnològics, buscant un equilibri entre aquests dos mons. No tots ho aconsegueixen, sobretot ara que el canvi climàtic i la contaminació mediambiental afecta el seu desenvolupament cultural. És per aquest motiu que el missatge d’aquest poble és clar i concís: “la supervivència dels inuit condicionarà també la nostra”.
La brillant exposició fou complementada amb abundants imatges i amb una mostra de diversos objectes d’ús corrent, propis de la cultura inuit.
Jordi Mestre
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “El sincrotró Alba i el seu impacte al Vallès”
PONENT: Dr. Ramon Pascual
CONVIDADA ESPECIAL: Sra. Anna M. Birulés
LLOC: Trade Center
DIA: dijous 13 de gener de 2011
Espanya i Catalunya són països molt deficitaris en instal•lacions científiques d’alt nivell. Participem en projectes europeus d’investigació i fins i tot en tenim de propis, però són pocs. Aquest fet és el que impulsà el Dr. Ramon Pascual i alguns polítics rellevants a cercar la manera de provocar un canvi d’aquesta situació.
El Dr. Pascual, responsable actual del sincrotró Alba, ens comenta la gènesi d’aquest gran projecte, que és conseqüència de la visita realitzada pel Sr. Jordi Pujol i el Sr. Antoni Subirà al centre CERN de Suïssa, l’any 1991. Després dels estudis previs de viabilitat, de la creació de comissions promotores i assessores i de la formació i preparació del personal, s’arribà a poder signar un acord amb els governs de la Generalitat i de l’estat espanyol, per donar el vistiplau i un suport econòmic al sincrotró (1995). L’acord final per al projecte va veure la llum pública en el marc de la Conferència europea de Barcelona del 14 de març del 2002. Aquest acte quedà recollit en una fotografia en la qual el president Pujol i la Sra. Birulés, amb presència del president Aznar, signen aquest acord de col•laboració.
A finals de l’any 2002, a l’auditori de la Catalana d’Occident, el Dr. Ramon Pascual ja va parlar als membres de les Aules d’extensió universitària del futur sincrotró i el seu impacte sobre el Vallès.
Des del 2002 fins avui ha calgut encara salvar moltes dificultats, hi ha hagut diversos canvis de govern a Catalunya i a Espanya i moltes decisions importants a prendre. Però finalment, avui el nostre ponent ja parla del que és una realitat i no un projecte.
Des d’abril del 2009 ja es troben instal•lats en l’espai destinat al sincrotró, que es va escollir tenint present un innombrable conjunt de factors condicionants que van tenir molt de pes a l’hora de decidir la seva ubicació, entre els municipis de Cerdanyola i Sant Cugat del Vallès. Una situació privilegiada, per les seves comunicacions i per l’entorn industrial i empresarial. A més, té a prop tres universitats, un parc tecnològic, un campus de recerca i unes quantes ciutats importants.
Per poder estar en el món de la recerca i tenir-hi pes específic, per poder competir, innovar i millorar, cal sens dubte disposar d’una instal•lació com el sincrotró. Molts països europeus en disposen, fins i tot de diverses unitats. Suècia està fent el quart, Anglaterra en té dos, França, també dos... Nosaltres, un.
Tots tenen un nom i el nostre es diu ALBA. Aquest nom va ser el resultat d’un llarg procés en què es buscava una denominació que fes referència a la llum. “Aurora” va ser una possibilitat, però quedà descartada per l’existència al Japó d’un petit sincrotró amb aquest nom. Finalment es va triar ALBA, encara que en anglès no vol dir res. El fet de dir-nos Alba ens col•loca també, per l’ordre alfabètic, en el primer lloc del llistat de sincrotrons, comenta divertidament el Dr. Pascual.
Què fa el sincrotró Alba?
“Alba és una font de llum que serveix per veure.” Per poder veure un objecte calen varies coses, com pot ser una font de llum (emissor de fotons), l’objecte a observar, un aparell o òrgan detector i un sistema de reconeixement.
L’espectre de la llum té moltes emissions que van a diferents longituds d’ona. La llum visible té una longitud d’ona d’entre 300 i 700 nm (nanòmetres). Per poder observar coses petites, com àtoms o molècules, ens calen longituds d’ona diferents al camp de la llum visible.
En el sincrotró Alba, hi volem veure àtoms i molècules. Per fer-ho cal accelerar els electrons generats per escalfament d’un metall i sotmetre’ls a camps electromagnètics. Segons la intensitat d’un camp magnètic, els moviments dels electrons descriuen una corba més o menys corbada. El moviment circular dels electrons a una alta velocitat (propera a la velocitat de la llum) produeix llum. En el nostre cas, emetem més fotons que qualsevol font de llum convencional. Ho fem en totes les longituds d’ona, i és una llum polaritzada i a polsos de 100 picosegons. Podem observar a la zona dels nanòmetres (raigs X).
Per poder aconseguir aquestes fonts de llum cal fer passar el corrent d’electrons accelerats per diversos circuïts de camps magnètics, que van de ser lineals a circulars i per zones d’emmagatzematge. La llum surt cap a les zones de treball. Al sincrotró Alba tenim set estacions de treball, però està previst per a trenta-tres. Cada lloc de treball és molt car. Actualment en tenim dos que són dobles i és com si en tinguéssim nou. Properament n’iniciarem l’ampliació a dos punts més.
El nostre sincrotró pertany als de la tercera generació, que són els que provoquen moviments ondulatoris al feix d’electrons accelerats, de manera que augmenta la qualitat de la llum generada.
Les aplicacions del sincrotró podem trobar-les tant en la ciència bàsica (química, física), com en l’aplicada (farmàcia, salut, plàstics, microelectrònica). Però la finalitat més important del sincrotró és la de poder atendre la demanda local en el camp de la recerca. Guanyar coneixements i persones expertes en el camp d’aquestes investigacions. Disposar de grans instal•lacions científiques i poder transferir els coneixements.
Actualment tenim empreses que són usuàries del sincrotró. Hi ha dos tipus d’usuaris: els que publiquen els resultats, que representen més del 90% i hi tenen accés lliure,
i els que patenten els resultats, menys del 10%, que en paguen el cost. La Generalitat i el govern espanyol financen l’activitat del sincrotró. És una instal•lació que té molts requeriments, i molt especials, per al seu permanent bon funcionament: disposar sempre d’un corrent elèctric estable i d’una estabilitat tèrmica i mecànica molt elevades. Som uns grans consumidors d’energia i precisem d’una aigua especial per als sistemes de refrigeració. Estem sotmesos al control del Consell de Seguretat Nuclear.
Actualment al sincrotró Alba hi treballen 140 persones. Es preveu que, al voltant del seu espai físic, s’hi instal•laran diverses empreses que seran innovadores. Al voltant d’un sincrotró sempre hi ha un gran canvi, i s’hi genera riquesa empresarial i científica.
La Sra. Anna Birulés comenta que està molt contenta de veure que el sincrotró Alba és una realitat. Defineix aquesta instal•lació com la Catedral científica del Vallès i al Dr. Pascual com el Gaudí de la mateixa. Ha estat una tasca dura i molt llarga fins arribar aquí. Ha calgut una gran visió de país, ambició i no tenir por. Destaca el rellevant paper realitzat per la societat civil per a la seva existència. Sense la llum científica del sincrotró no podem evolucionar.
MONTSE MORAL
EL PRIMER TRIMESTRE DEL CURS 2010-2011
PONÈNCIA: “Chopin, l´home i el compositor”
PONENT: Sr. Joan Vives
PIANISTA: Sr. Daniel Ligorio
LLOC: Teatre-Auditori
DÍA: dilluns 13 de desembre de 2010
Com ja va sent tradició, el primer trimestre de l’Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran s’ha tancat amb una conferència musicada, que enguany commemorava el II Centenari del naixement de Chopin (Żelazowa Wola, Polònia, 1.3.1810) i ha comptat amb dos experts de privilegi: el concertista, professor i divulgador musical Joan Vives, ja habitual de l’Aula i molt estimat pels nostres socis, i el pianista Daniel Ligorio, professor del Conservatori del Liceu i solista de mèrit reconegut amb diversos premis.
Prèviament hi va haver unes paraules institucionals del president Sr. Marc Plens i de la tinenta d’alcalde Sra. Carmela Fortuny referents a l’activitat anual de la nostra Associació, als projectes de futur i al canvi d’una part dels membres de la Junta per raons estatutàries, tot animant els socis a la seva participació i regraciant-la.
Joan Vives captivà el públic amb una síntesi sobre l’aspecte humà i l’obra musical de Chopin. Una exposició viva, propera, rica en informació, amb detalls sobre antecedents familiars del músic: pare francès, professor de llengua i literatura franceses, i mare polonesa, de condició modesta però d’origen aristocràtic, molt cultivada, que li van procurar una formació refinada. Des de molt petit va mostrar els seus dots pianístics. Tenia facilitat per a la improvisació, i als set anys ja li van publicar una polonesa. El conferenciant explicà que era de caràcter reservat, però tenia bons amics, entre ells, un grup de joves independentistes polonesos; i també esmentà la seva relació amb altres compositors (Mendelssohn, Liszt), i les seves preferències musicals (Bach, Mozart, Bellini, els quals admirava). Es va referir als seus amors, en especial a Maria Wodzinska, la “novia polonesa” que es va fer enrere, i a Aurora Dudevant (Dupin, de soltera), l’escriptora francesa, transgressora dels costums de l’època, que duia pantalons i signava amb nom d’home: George Sand. I enumerà els viatges de Chopin i els successius canvis de residència: Varsòvia, Viena i, finalment, arran del fracàs d’una revolta en què van participar els seus amics nacionalistes, l’exili a París, el 1831. Allí, el gran èxit obtingut en un concert li procurà la protecció del baró de Rothschild, que el contractà com a professor de piano de la seva filla. A partir d’això, moltes noies de famílies riques passen a ser deixebles seves. Comença el seu mestratge i la seva gran producció: completa la Balada n. 1, iniciada a Viena; del 1835, època del seu enamorament de Maria Wodzinska, és la Fantasia impromptu (obra d’edició pòstuma, ja que mai no va voler publicar-la); dos anys més tard (1837), compon l’Scherzo n. 2, peça divertida i lliure, que correspon a la primeria de la seva relació amorosa amb George Sand; i, en aquell mateix període, diverses Poloneses, que són un cant al seu país. Totes elles, obres de gran virtuosisme en les quals busca una aparent senzillesa. Totes elles, amb Polònia sempre al cor. Però a penes fa concerts, que li produeixen “track escènic”. L’hivern de 1938 va d’incògnit a Mallorca amb l’escriptora George Sand, que vol viatjar a “una illa exòtica”. A l’anada i a la tornada fan estades d’uns dies a Barcelona. A Palma se li manifesta la tuberculosi i s’han de traslladar a la cartoixa de Valldemossa, on s’estan fins a mitjan febrer del 1839, període en què escriu obres meravelloses (entre elles, bona part dels Preludis). Retorna a París, on residirà fins a la seva mort, el 17 d’octubre de1849. El seu cos és a París, al cementiri del Père Lachaise. El seu cor, a Polònia, a l’església de l’Esperit Sant de Varsòvia (per expressa voluntat de Chopin). I la seva música, pertot arreu.
Al llarg de la conferència, Vives va anar situant en cada moment les obres que el músic componia, fent especial menció de les que integraven el programa del concert posterior, verdadera il•lustració musical de la dissertació.
Daniel Ligorio hi va lluir una execució de gran virtuositat. Elegant, quasi aèria: els dits li volaven, semblaven multiplicar-se damunt del teclat (Polonesa “Militar”, Fantasia impromptu) i donaven tots el matisos requerits, des de la vitalitat apassionada del Scherzo n. 2 fins al cant melòdic de la Balada n. 1, de gran nitidesa, o la pulsació suau com una carícia del final del 3r moviment de la Sonata n. 3, en contrast amb la contundència intensa del “Finale presto” de la mateixa sonata, que venia a continuació: és a dir, fent cantar sempre el piano d’acord amb el que cada peça exigia. Per acabar, obsequià el públic amb un bis deliciós, l’Epíleg de les Escenes romàntiques de Granados, que resultà molt adient com a sensible homenatge a Chopin, el gran geni pianístic del Romanticisme. L’esperit del músic polonès va planar tota la vetllada entre les parets de l’Auditori. Els nombrosos assistents en van sortir ben encisats.
PILAR DANIEL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Tots tenim un nom i molts cognoms. Una aproximació a la genealogia”
PONENT: Sr. Juan José Cortés García
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIES: dimarts 30 de novembre i dijous 2 de desembre de 2010
La genealogia s’ha convertit els darrers anys en una moda, a casa nostra. Una part de la població amb disponibilitat de temps s’ha adreçat als arxius per tal de cercar els seus avantpassats. També s’han posat de moda les trobades familiars i les “cosinades”, així com les trobades, a una casa pairal o a una població, de persones amb un mateix cognom.
Els avenços en paleontologia i en l’anàlisi de l’ADN dels darrers anys han fet que ens interroguem d’on venim com a espècie humana i quins són els nostres avantpassats.
La genealogia és la ciència que ens ajuda a cercar i conèixer els nostres avantpassats. Des de l’antiguitat els homes han utilitzat la genealogia per conèixer les famílies de divinitats o les dinasties reials. La genealogia pot ser una disciplina útil per al coneixement de certes malalties genètiques o familiars. Té relació amb les matemàtiques, atès que el coneixement de les generacions anteriors és una progressió aritmètica. També és important per al dret, les herències o el dret penal, com a eximent, atenuant o agreujant per parentiu. Es poden fer genealogies d’avantpassats (ascendents) o dels descendents d’una persona, però també es fan genealogies d’animals (pedigree), acadèmiques, etc. A la societat actual tenim un repertori onomàstic ampli, provinent de la nostra història i amb un simbolisme gairebé perdut, així tenim noms d’origen llatí (Antoni, ‘digne de lloança’), jueus (Judit, ‘estimada’), grecs (Eulàlia, ‘ben parlada’), germànics (Eduard, ‘bon guardià’). Antigament les famílies solien posar el nom de l’avi patern al primogènit i el de l’avi matern al segon fill.
Els cognoms tenen el seu origen als segles XI-XII, afegint el nom del pare al nom propi. Això derivà en la terminació -ez en castellà, -is en català, -es en portuguès, -son en anglosaxó, -of/-ov en les llengües eslaves, -vic/-vitx en les llengües balcàniques, -ben en àrab, -moto en japonès o –ena en euskera.
Els cognoms poden ser d’origen patronímic (Pérez, Nicolau), toponímic (Manresa, Riu, Puig), d’oficis o càrrecs (Escrivà, Oller, Ferrer), de sobrenoms o malnoms (Negre, Gras, Bonfill, Nadal), etc.
D’una persona que ha nascut el 1960, si reculem quinze generacions ens situaríem a l’any 1500, amb un total de 32.768 avantpassats; si en reculem trenta-dues, ens situaríem a l’any 871 amb un total de 2.147.483.648 avantpassats, la qual cosa ens demostra que tenim avantpassats repetits i que en una determinada zona la gran majoria de la població comparteix avantpassats.
El llenguatge del parentiu defineix cada parent amb un terme concret, així el cosí germà del nostre pare o mare és “l’oncle valencià”.
Hi ha diverses formes de representar una genealogia: taula horitzontal o de costats, divergent oberta, divergent tancada, semicircular, ordinària de descens, etc.
Els cognoms no tenen escut, els escuts són de famílies i cal rebutjar la venda fraudulenta de l’escut propi en certs centres comercials o per internet.
La societat 2.0 ens ofereix noves oportunitats per fer recerca genealògica des de casa, consultant documents d’arxiu o genealogies i posant-nos en contacte amb genealogistes, com per exemple al web www.scgenealogia.org.
JUAN JOSÉ CORTÉS
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Arnau Cadell, primer artista català”
PONENT: Sr. Pep Blanes
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 23 i dijous 25 de novembre de 2010
Per a Pep Blanes, persona enamorada de la seva feina de dibuixant, i sobretot, del claustre del monestir de Sant Cugat, era de justícia retre un homenatge al responsable de la seva construcció. Aquest motiu el portà a dedicar el tercer llibre de la seva trilogia “Pedra i Ploma” a la figura del mestre picapedrer i constructor Arnau Cadell.
No hi ha gaires referències històriques del personatge. Les poques que ha pogut recollir de l’arxiu diocesà de Girona, d’alguns ordes benedictins i de la seva pròpia coneixença de tota l’obra escultòrica del artista, li han permès de fer una biografia novel•lada o historiada d’Arnau Cadell.
D’un escut gravat sobre pedra, trobat a una casa pairal de la Cerdanya, on hi figuren tres cadells, en dedueix l’origen d’Arnau Cadell i el situa prop de Puigcerdà.
En aquella època la feina de picapedrer era una sortida professional molt qualificada. Arnau Cadell és un dels màxims representants d’aquesta professió, i els seus coneixements són fruit de l’escola de picapedrers de la zona de Tolosa. Aquesta suposició es basa en el fet que s’ha trobat la mateixa representació esculpida en un frontal d’un monestir situat prop de Tolosa (monestir de Moissac) i en un capitell del claustre de Sant Cugat. També hi ha molta influència de l’estil tolosà en les esglésies i monestirs de la zona gironina.
A Girona, hi trobem moltes obres importants, d’Arnau Cadell. El claustre de la catedral de Girona i el del monestir de Sant Cugat són obra del mateix autor, així com el de l’església de Sant Pere de Galligants. Tots tres són ben diferents. El de Girona té una base trapezoïdal, i és el resultat del caprici d’un bisbe, que en va voler un de caire festiu, per al seu propi goig. Els capitells del claustre de Girona són més primitius que els de Sant Cugat, però no hi ha dubte que són obra del mateix autor. que posa la seva signatura en un capitell de Sant Cugat, però no ho fa a Girona.
Durant molt de temps no era clar que Arnau Cadell hagués estat el responsable de la construcció de tots dos claustres, malgrat que les similituds entre els capitells eren molt evidents. No fou fins a la troballa de dos testaments de l’artista a la diòcesi de Girona, que es va confirmar definitivament que eren del mateix autor. En els testaments, Arnau Cadell perdona a la diòcesi tot el que se li deu per la construcció dels claustres de Girona i de Sant Cugat, i fa donació de l’import del deute als pobres.
Arnau Cadell va aixecar el claustre de Sant Cugat a partir d’un ampli espai lliure entre edificacions que envoltaven una capella d’origen visigòtic, construïda sobre les runes d’una capella anterior que guardava les despulles de sant Cucufat i d’altres màrtirs de l’època romana.
Arnau Cadell arribà a Sant Cugat quan Guillem d’Avinyó n’era l’abat, en plena maduresa artística i personal. Es calcula que devia tenir uns cinquanta anys. Era un artista reconegut per les seves obres fetes en molts monestirs i esglésies del nostre país, com ara el monestir de Sant Pere de Roda, l’església de Santpedor, la de Sant Pere de Besalú i fins hi tot la Seu de Manresa.
El monestir de Sant Cugat va ser la seva última obra, i hi deixa el bo i millor de la seva gran professionalitat i experiència. En els capitells del nostre claustre, Arnau es mostra com un gran artista, un escultor. El seu domini assoleix tal grau que, als capitells ornamentals, hi treballa de manera excel•lent els vegetals, fins arribar a la representació en tercera dimensió.
El claustre té la singularitat de ser un gran espai quadrat que impressiona tothom que el veu. Per obtenir aquesta equidistància entre les quatre galeries, Arnau fa intervenir uns contraforts de mida variable, entre els tres grups de cinc arcades.
Hi ha 144 capitells. Tots són originals de l’autor. Tots són diferents.
N’hi ha 21 d’estil corinti, 37 d’ornamentals, 68 de figurats, 18 d’historiats.
De tots ells, 36 estan adaptats al contrafort, i per tant només tenen tres cares. En un de la primera galeria, hi trobem la signatura del mestre (1206).
Per construir el claustre, Arnau Cadell va viure disset anys a Sant Cugat.
Deixa unes pistes en les figures esculpides que permeten al nostre Pep Blanes d’arribar a imaginar-se’n el rostre. Dissortadament, l’hem d’imaginar, perquè uns mal amants de l’art varen escapçar-ne el rostre esculpit en un capitell, i per tant, no en podem disposar. No sabem del cert on es troben les despulles d’Arnau, però el seu biògraf creu que va morir a Sant Cugat.
El nostre monestir, i en especial el seu claustre, són una veritable joia que, lamentablement, no tenim ben estudiada, però ens aquests darrers anys ha millorat molt la conservació i l’ús que se’n fa, del nostre monestir, que ha estat posat a la disposició del poble i al servei de la cultura.
MONTSE MORAL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “El Molino: un segle d´història”
PONENT: Sr. Lluís Permanyer
LLOC: Unió Santcugatenca
DIA: dijous 18 de novembre de 2010
El Paral•lel coincideix amb el traçat del paral•lel 41. Creat per Cerdà, té cinquanta metres d´amplària. Va ser l´avinguda teatral de Barcelona des de finals del segle XIX fins als anys trenta del segle XX.
Els primers locals van ser precaris. Entre ells hi havia La Fraternitat Republicana; en el solar, s´hi alçaria després La Pajarera Catalana, antecessor d´El Molino. En el segle XX s´hi alçarien més sales, com el teatre Delícies, el famós Cafè Espanyol, el teatre Olímpia, etc.
El 1910 l´arquitecte Raspall va reformar l´edifici de La Pajarera: el va convertir en el Petit Moulin Rouge i li va donar la configuració que tindria fins al seu tancament. El 1939, al final de la guerra, va passar a anomenar-se El Molino, per l´obligat canvi lingüístic que va imposar el nou règim. Aquell any va comprar el local Francisco Serrano, propietari del Bataclan, un altre teatre mític. La gestió teatral la va portar la seva dona, la intel•ligent empresària senyora Fernanda, que, amb el seu encert, va elevar l´espectacle a una indubtable categoria. El Molino va ser molt més que un cafè-concert, va ser història viva de Barcelona.
El conferenciant es confessa enamorat d´El Molino des del 1954, i va ser assidu a aquelles nits “en què podia passar qualsevol cosa”, fent referència a les èpoques de la censura, suau durant Primo de Rivera i més incisiva amb la dictadura franquista.
Cal ressaltar la perfecta comunió entre els artistes i el públic, amb rèpliques agudes de personatges com el famós Johnson. Pel seu escenari passaria la cèlebre Bella Dorita i posteriorment Mary Mistral, Escamillo i el citat Johnson. I ja a la dècada dels anys vuitanta, fins al seu tancament el 1997, Amparo Moreno, Lita Claver “la Maña” i Merche Mar, l´última de les seves vedettes.
Ara mateix ha tornat a obrir les seves portes, després d´una reconstrucció completa. Esperem que mantingui el seu peculiar estil en aquests temps, ben diferents d´aquells anys tan gloriosament “canalles”.
ALFONS SIMÓ
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “La sal, font de vida i civilitzacions”
PONENT: Sr. Albert Calzada
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 9 i dijous 11 de novembre de 2010
La sal és vida. Per viure, ens en són indispensables tres grams al dia. Amb aquestes dues frases, expressades de manera contundent i tot mostrant un objecte tan quotidià com és un saler de taula, l’enginyer Sr. Albert Calzada inicià la seva conferència, que se centrà en cinc aspectes:
1) Importància de la sal, i la seva consideració al llarg de la història i en diverses cultures. És imprescindible per al cos humà, per a l’activitat de l’organisme i per a regular-ne diverses funcions. Sense aquesta aportació diària, moriríem. S’usa també per combatre diverses malalties. A més de ser una substància vital, des de l’antiguitat s’emprà com a condiment i per a la preservació dels aliments; els legionaris romans eren retribuïts amb la quantitat de sal que els calia per conservar les seves racions, d’aquí ve la paraula “salari”. Tenia valor d’intercanvi: es canviava, pes per pes, amb l’or. A l’Àfrica (vora el llac Victòria) encara es canvia per pedres precioses i altres productes. A l’antic Egipte omplien amb sal els espais buits dels sarcòfags. Els savis grecs la consideraven com un regal diví. Era un bé preuat i cobejat: la seva obtenció donà lloc a guerres i ha estat motiu de llargs viatges, com ara les rutes de la sal amb caravanes pel desert, vigents fins avui mateix (d’Egipte a Djibouti, per exemple). A l’Orient, servia per segellar pactes d’amistat. La Gran Muralla xinesa es va finançar amb sal. Al Sant Sopar de Leonardo, damunt la taula hi ha un saler tombat, amb la sal escampada per les tovalles; d’aquí ve la creença popular que vessar la sal porta mala sort...
2) Tipus de sal i com es presenta. S’obté de quatre fonts: marina (per evaporació, a les salines); de mines (sal gemma), extreta per excavació i posterior dissolució/evaporació; de doms o cúpules salines (una varietat de jaciment deguda a un plegament tectònic); i de llacs salats o saladars.
3) Com es produeix la sal marina. Prèviament convé fer un estudi climatològic de la zona (documentació del clima local en un cicle de 30 anys) i de la salinitat. Temperatura i salinitat influeixen en la densitat de l’aigua: uns 30 g de sal per quilo d’aigua és el grau promig de la salinitat marina; però a la mar Morta (de fet, un llac salat), la salinitat és a l’entorn dels 300 grams i la seva gran densitat fa surar quan un s’hi banya. Cal que el lloc escollit no tingui pèrdues de líquid: es condueix l’aigua fins a una sèrie de grans dipòsits de poca profunditat (45/50 cm), per a la seva evaporació. Per aquest procés, és preferible poc sol i molt vent. A mesura que s’evapora l’aigua, augmenta la salinitat. Entre 13 i 23 graus, precipita el carbonat càlcic, i als 25 graus comença a cristal•litzar. La sal es forma en capes: el vent actua com un massatge, fa pressió, i la sal es va dipositant (la capa més superficial, la que conté menys impureses, s’anomena “flor de sal”). S’hi sol afegir iode, a fi combatre el goll (bocio, en castellà), malaltia pròpia de llocs allunyats del mar. Per evitar que la sal s’oxidi amb el iode i agafi un to grogós, se li afegeix una petitíssima quantitat de glucosa. Sovint també s’hi afegeix fluor, per reforçar les dents.
4) Beneficis que ens procura. El 80% mundial es destina a la indústria i el 20% a l’alimentació. Diversos exemples: usos industrials (filtres de sal, que absorbeixen la humitat, per al manteniment de motors a les plataformes petrolieres; sal gruixuda per escampar a la calçada i evitar que la neu es glaci...), alimentaris (alimentació, condiment, salaó), sanitaris (sèrum per equilibrar el plasma sanguini; aplicacions cosmètiques), terapèutics (medicaments diversos). En destacà l’obtenció de liti (a Bolívia, Xile i Argentina), un preuat component per a material electrònic de mòbils, ordinadors... I també la del betacarotè, a partir de la Dunalliela salina (una alga que forma part natural del procés de salinització), que s’usa per tractar alguns tipus de càncer: tumors cerebrals, càncer de pell, d’estómac, de pulmó, leucèmia... S’hi investiga arreu del món.
5) Distribució de les grans salines per països o zones: les més importants es troben entre el paral•lel 40 i el Tròpic de Càncer. La Xina en produeix 5 milions de tones l’any. Mèxic té mines molt productives a Guerrero Negro (Baixa Califòrnia). Altres països destacats: Brasil, Xile, Marroc. Els Estats Units n’han d’importar. Rússia no en té, la rep d’Ucraïna. A l’Àfrica verda, costa molt de fer-hi sal. A la Mediterrània no tenim problemes, ni tampoc a Europa (destaca les mines de Wieliczka, a Polònia). A Espanya, la major producció és a Torrevieja (Torrevella, Alacant). A Catalunya, han destacat Cardona i Súria.
La conferència va ser amenitzada amb molts detalls, referències i citacions literàries, així com amb anècdotes resultants de viatges del Sr. Calzada arreu del món, instal•lant maquinària per a l’obtenció de sal marina.
PILAR DANIEL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Nanotecnologia, la darrera revolució tecnològica
PONENT: Sra. Núria Ferré
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 2 de novembre de 2010
La Dra. Núria Ferré va presentar un tema fascinant, com és el gran repte de la nanotecnologia, disciplina basada en les sorprenents propietats dels materials quan se´n redueixen les dimensions a límits nanomètrics. La seva aplicació pot afectar qualsevol sector econòmic, industrial o ciutadà, des dels productes més sofisticats fins als més tecnològics.
L´any 1959, el físic Richard Feynman, més endavant premi Nobel (1965), va establir les bases de la nanociència, plantejant la construcció d´una matèria a escala menor (nano) miniaturitzada.
Propietats emergents de la nanomatèria:
1- Major superfície per volum. 2- Gravetat, menys important que forces interatòmiques. 3- Propietats físiques diferents de la matèria convencional. 4- Demostració que en un cap d´agulla es pot gravar tota l´Enciclopèdia britànica. L´escala nanomètrica s´estén entre 100 nanòmetres a 1 nanòmetre.
Sobre la nanomatèria, el primer exemple són els nanotubs de carboni, d´un diàmetre 10.000 vegades menor que el d´un cabell i que constitueixen el material més fort de la Terra, tant per la força de tensió com per la d´elasticitat, i amb una nul•la fricció.
Els darrers avenços s´han produït aquest any amb les investigacions d´Andre Geim i Konstantin Novoselov, premis Nobel de física per l´obtenció d´una làmina bidimensional de grafè (del gruix d´un àtom). Aquesta làmina és gairebé transparent, però impenetrable (fins i tot pels gasos), de gran resistència, és un bon conductor de l´electricitat i té múltiples aplicacions. Fins ara ningú no havia aconseguit de fer un material pla, continu i tan prim.
Un desenvolupament de la nanotecnologia, entre d´altres, es dóna en: nanoelectrònica (Ipod, nanocèl•lules fotoelèctriques); nanotèxtils i fibres industrials; nanotúbuls, micel•les i liposomes, per a diverses aplicacions; pintures i recobriments; cosmètica (filtres solars, antiarrugues...); nanomedicina (nanocànules, nanobisturís, nanocontrastos per la imatge, pròtesis coclears, ja en ús, i retinianes, experimentals, sensors de malalties o nanodiagnòstic); nanotecnologia farmacèutica (emulsions, polímers); nanofarmacologia (vectors i nanobots, liposomes, tractaments per al càncer, hepatitis, sida, parkinsonisme, autisme...).
També va fer referència als nanovectors (nanomolècules que conserven l´acció terapèutica sense necessitat de carregar amb la part molecular que no actua) que incidiran enormement en la psicofarmacologia del futur. Les característiques de les nanomolècules poden modificar la farmacocinètica perquè tenen una absorció més ràpida, menor degradació i una distribució selectiva i ràpida, de manera que permeten reduir les dosis i els efectes secundaris dels tractaments terapèutics.
Hi ha una preocupació per l´aplicació que es pugui fer de la nanotecnologia. La Sra. Ferré considera que ha estat assenyalada com a ciència segrestada. D´una banda per interessos militars i de l´altra pels de les grans companyies. Només hi ha alguns codis normatius molt restringits per a determinats països, i fins i tot per a companyies. Caldria una legislació d´àmbit global i el compromís entre els països.
Va fer referència a la contaminació. S´ha d´escriure la paraula en majúscula pel que fa els aqüífers, aliments (per acumulació en la cadena), fàrmacs i tota mena de residus. Amb vista al futur poden aparèixer algunes sorpreses desagradables, com la toxicitat si els vectors no són biodegradables, la contaminació mediambiental, per desconeixement del seu ús i per un buit legal. Això ha provocat algunes veus dissidents entre els científics.
Dins el camp de la nanotecnologia també hi cap la ciència ficció que de vegades ha fet prediccions, com ara la immortalitat, el poder absolut sobre l´univers, la prolongació de la joventut, la possible inutilitat dels diners... que podrien complir-se en un futur no massa llunyà.
En qualsevol cas, el futur serà nano i s´ha d´afrontar sense por.
MARC PLENS
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: "Islàndia: terra d’aigua i foc"
PONENT: Sr. Francesc Lozano
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 26 d’octubre de 2010
Islàndia és l’illa dels vikings, de boires i llegendes, i també de gel i foc.
El conferenciant no pot ocultar la seva passió per aquesta illa del nord d’Europa i va relatar, amb un entusiasme contagiós, les seves experiències en diversos viatges a Islàndia, centrant-se en la seva riquesa natural. Va obrir una finestra cap aquesta cultura tan desconeguda per a la majoria dels assistents.
Va il•lustrar la seva conferència amb fotografies de la seva pròpia col•lecció, acompanyades de diversos fons musicals, que van contribuir a ressaltar aquests paratges tan freds com esplèndids. En especial ens il•lustrà amb fotografies de molt diverses flors que constitueixen el patrimoni de l’entorn natural d’aquelles terres i que els islandesos tracten tan acuradament.
El Sr. Lozano va esmentar, com a notícies que havien acaparat l’atenció, dos fets ocorreguts recentment: la fallida del banc Kaupping en l’entorn de l’actual crisi i que va afectar sobretot inversors britànics, i l’erupció del volcà Eyjafjalla, que el passat abril va condicionar el trànsit aeri de mig continent.
Va explicar el seu recorregut des de Keflavick –l’aeroport internacional d’Islàndia, a 45 km de la capital, Reykjavik– fins a les diverses regions de l’illa. Va descriure el centre com un lloc ple de pedres i de barrancs, impossible de visitar amb vehicles normals. I la diversitat de paisatges al llarg de la carretera Nacional I, realment l’única de l’illa que mereix aquest nom.
Es va referir a la regió del CERCLE DAURAT i les seves tres zones: Hankaladur, Thingvellin i Gullfoss. Tota ella amb abundants cascades gelades i glaceres, i per descomptat, volcans i fumaroles. També allà es nota el “canvi climàtic”. En efecte, el cabal dels guèisers s’ha reduït notablement en pocs anys, així com les llengües de les glaceres.
El paisatge del nord és trist i fred. Va mencionar Vorgarner, port per a la caça de balenes, ara molt controlada, i Akuveyri amb la seva moderna catedral. També va fer esment del port pesquer de Husavik, il•lustrant-lo amb un espectacular “sol de mitjanit”.
A l’est es troba el famós volcà Heckler, l’última erupció del qual data del 1981.
Prop de la capital hi ha la “llacuna blava”, famós centre termal, amb aigua a 32 ºC mentre els voltants es mantenen a 7 ºC.
Reykjavik té uns 80.000 habitants i un port important. El seu entorn natural, parcs i llacs, està molt cuidat. Té una catedral interessant, entre altres edificis notables.
Islàndia té 330.000 habitants. La zona realment habitada és l’oest i una part del sud, on el seu clima es veu afavorit per la Corrent del Golf. La seva economia es basa principalment en la pesca del bacallà i en l’explotació de l’energia geotèrmica, que ofereix aigua calenta i electricitat a tot Islàndia. Des del 1949 és un estat independent –que per cert no té exèrcit– i havia format part de la Corona de Dinamarca durant diversos segles. Els seus habitants són gent molt culta i d’un nivell de vida elevat. Tothom parla algun idioma forà i és precisament l’espanyol un dels més estudiats.
Indubtablement la conferència va tenir una càlida acollida. Islàndia és ja una mica menys desconeguda.
ALFONS SIMÓ
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: "El perquè de l´art"
PONENT: Sra. Pilarín Bayés
LLOC: Trade Center
DIA: dimarts 19 d´octubre de 2010
Una mà dibuixa un cor en un full d’acetat col•locat al damunt d’un retroprojector. Alhora, sona una veu clara i expressiva que explica que el cor és un símbol de l’amor, però que en aquell cor hi manca quelcom i, mentre a la pantalla va apareixent a un costat del dibuix una clau de les de donar corda, la veu segueix dient que ara aquest cor es pot veure com el motor de la seva activitat. I de la seva presència a l’aula.
Aquest inici marca la tònica de la conferència de la il•lustradora Pilarín Bayés, ben diferent a cap altra, del tot personal i irrepetible.
Des de les primeres manifestacions estètiques fins avui, pas a pas, amb el doble llenguatge de la seva mà d’artista i d’una exposició didàctica i fluida, amanits tots dos llenguatges d’agudesa, humor i ironia, Pilarín Bayés ofereix una visió de l’art com a reflex de la història de l’ésser humà, i ho fa dibuixant-ne escenes en fulls d’acetat (vint en total), damunt un retroprojector, a mesura que explica el com i el perquè de l’evolució de l’art.
Comença amb l’evocació dels nostres besavis prehistòrics, decorant amb dibuixos les seves coves, pintant-hi escenes de la seva vida diària (que ella mateixa va dibuixant, sense pausa i amb tot de detalls), incloent-s’hi com a protagonistes: en una paraula, humanitzant el seu habitacle. La història de l’art com a història de la humanitat. I a partir d’aquí continua amb l’art egipci, Grècia, Roma, les diferents fases evolutives de l’art cristià, des de la iconografia a l’arquitectura: simbologia, interpretació religiosa de la natura, nova visió del paisatge... L’art romànic, el gòtic... El Renaixement de l’art clàssic a partir d’Itàlia (Miquel Àngel, Leonardo, Rafael): plasmació de la bellesa efímera (la Gioconda), descobriment de la perspectiva, del punt de fuga... Marco Polo i l’encontre amb l’art oriental, sense cap referència anterior. I poc després, el descobriment de les antigues cultures del Nou Món (inques, maies, asteques), que sobretot a través de jesuïtes i franciscans arribarien a produir un cert mestissatge. Més tard, el barroc, amb nous codis d’educació. I el naixement dels drets humans. El romanticisme. Cultiu de la sensibilitat estètica entre les classes poderoses. Desig de restauració de la monarquia (es diu que un Estat potent faria un món més just). Es magnifiquen el terratinent, l’industrial, la fàbrica. Rebel•lia. Revolucions que donen lloc a dos imperis: el soviètic i el nazi. Tant l’un com l’altre capgiren l’art vigent. I arribem als nostres dies. Ja no cal pintar una cara tal com és, per això ja hi ha la càmera fotogràfica. La realitat es reinventa, neix l’art abstracte. I més endavant, l’art decoratiu, les formes geomètriques. Les tècniques evolucionen. Avui es torna a la figura. Hi ha molts corrents, moltes tendències: murals al carrer, coses que fan una mica de por, dramatisme, dolor, sovint en persones que han viscut amb les seves necessitats cobertes... El temps dirà.
I, sense parar de dibuixar i de completar-ne els detalls gràfics, la conferenciant va esmentant aspectes quotidians o històrics que han marcat els canvis estilístics, concloent que l’art de cada època ens permet saber com és la vida en cada moment de la humanitat.
Com a detall simpàtic, en acabar aquesta “conferència il•lustrada”, obsequia l’Aula amb tres dels dibuixos, i la resta són sortejats entre els assistents i signats per ella. I encara un altre regal: el sorteig d’una llonganissa de Vic, el seu poble. Tothom en surt encantat, de l’original exposició del tema i de les qualitats pedagògiques de Pilarín Bayés.
PILAR DANIEL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: "Joan Coromines: un català universal al servei de la nostra llengua"
PONENT: Sr. Joan Tres
LLOC: Unió Santcugatenca
DIA: dijous 14 d´octubre de 2010
El Sr. Joan Tres, doctor en filologia catalana, va fer un apassionat i apassionant esbós, concís i alhora amb vius detalls, de la vida i obra de Joan Coromines, “el millor filòleg que ha tingut mai la llengua catalana”. El seu llegat: prop de 160 títols, entre ells, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, l’Onomasticon Cataloniae i el Diccionario crítico-etimológico castellano e hispánico, tres sòlids monuments filològics sense parió en cap altra llengua.
Fill de Pere Coromines (advocat, polític i escriptor), i de Celestina Vigneaux (pedagoga, de Girona), neix a Barcelona el 1905. Estudiant brillant, es llicencia en Dret i en Filosofia i Lletres: qualificacions màximes, tesi doctoral sobre tema filològic, premis i beques, estudis a Zuric, a París... El 1930, incorporat per Pompeu Fabra a l’Institut d’Estudis Catalans, emprèn una recerca única a Europa: l’estudi sistemàtic de la toponímia catalana, fent enquestes orals a pastors, a camperols, per tota la geografia de parla catalana. I no es limita als noms de lloc, també recull altres paraules i n’estudia l’origen, tasca que prosseguirà tota la seva vida, malgrat les vicissituds de la guerra civil, l’exili i els successius trasllats: a París, previ pas per un camp de refugiats al Rosselló; després, a la universitat de Cuyo, Argentina (finals del 38), a Nova York amb una beca Guggenheim (1945-1946) i més tard a Xicago (1946), com a professor de filologia romànica. Treballant, elaborant milers de fitxes, i somiant sempre amb el retorn a Catalunya, tot i que als EUA gaudeix d’estabilitat econòmica, tranquil•litat i tots els mitjans necessaris per a la seva feina.
Aprofita l’estada a Cuyo per buidar en fitxes els arxius argentins i xilens amb vista a fer un diccionari etimològic de la llengua castellana, tasca que continua als EUA. Després de set anys de preparació en comença la redacció, esperant que li serveixi de passaport per al retorn. Que no aconsegueix, tot i les gestions de Menéndez Pidal i d’altres personalitats.
El 1953 viatja a Barcelona per participar en un congrés internacional de lingüística romànica. Hi presenta 15 comunicacions (10 en català, 5 en francès) i fa un discurs de denúncia sobre la persecució de la llengua catalana pel govern franquista. Això li causa complicacions i fa descartar la possibilitat del retorn. A finals del mateix any obté la ciutadania nord-americana. La universitat de Xicago li permet concentrar la docència, i sis mesos l’any podrà visitar Catalunya per continuar la seva recerca lingüística sobre el terreny. Entre 1954-1957 es publica el diccionari etimològic de la llengua castellana, que omple un buit remarcable i li dóna gran ressò internacional. Però, tot i ser el filòleg més important de la seva generació, és encara un gran desconegut a casa seva. El març del 1967, després de participar en un acte d’homenatge al Dr. Jordi Rubió i Balaguer el fiquen quatre dies a la presó; el deixen anar, però l’endemà el tornen a buscar a casa i, maletes en mà, el porten a la frontera amb ordre d’expulsió, que es manté fins al 15 d’agost, data final del seu exili. S’instal•la definitivament a Pineda de Mar i es posa a treballar a raig en les seves obres cabdals: el diccionari etimològic del català (10 volums, publicats a partir del 1980 a raó d’un per any), i el de toponímia, l’Onomasticon, que enllestirà poc abans de morir (a Pineda, el 1997) i dels seus vuit volums encara en veurà set, de publicats.
El Sr. Tres va esmentar diversos honors o guardons als quals Coromines va refusar (de la Real Academia Española, del rei d’Espanya) tot explicitant-ne els motius (falta de drets per a la seva llengua), encara que en rebé i n’acceptà molts d’altres, nacionals i internacionals. També detallà aspectes de l’entorn personal i familiar de Coromines a partir de cartes amb parents i amics, tot remarcant el valor d’aquest material d’estudi. I va comentar articles del diccionari etimològic que, al costat de dades científiques incontestables, recullen opinions, fets, records, exabruptes o ironies de l’autor, que converteixen la seva consulta en una lectura apassionant i són reflex d’una empremta personal: la d’un home que va dedicar tota la seva vida a l’estudi i defensa de la llengua catalana.
PILAR DANIEL
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: "El entusiasmo emprendedor en China"
PONENT:Sr. Pedro Nueno
LLOC: Trade Center
DIA: dilluns 4 d’octubre de 2010
El curs 2010-2011 es va inaugurar amb una conferència a càrrec del Sr. Pedro Nueno. Prestigiós economista i professor de l’IESE, és fundador i president de la CEIBS (China-Europe International Business School), escola d’economia que compta amb instal•lacions a Shanghai i a Pekín, on col•laboren professionals d’alt nivell, com el professor d’economia Wu Jinglian, l’exprimer ministre d’Itàlia i expresident de la Unió Europea Romano Prodi, o Li Shufu, president de Geely Automobile i gran emprenedor en el sector de l’automoció.
Va presentar certs models d’emprenedors xinesos i alguns professionals de prestigi, com ara Yin Tongyao, del sector de l’automòbil; Xu Hangs (equips de diagnòstic mèdic per la imatge); Zhou Xiaoguang, dona que inicià un comerç de bijuteria que cabia a la seva motxilla i ara és fundadora i directora de Neoglory, líder mundial en bijuteria, i a més és consellera del govern xinès; Li Dongsheng, que dirigeix una xarxa de televisió digital en uns quants països; Yang Lan (ex miss Hong Kong), fundadora i presidenta de SMIH, grup mediàtic número u de la Xina, amb diaris, revistes, cadenes de televisió, que no deixa de ser una demostració palpable del caràcter emprenedor xinès.
El Sr. Nueno va parlar del gran interès dels xinesos per estar presents en tot el món, i va assenyalar el president de Xina, Hu Jintao, com a impulsor de la política de bones relacions comercials sense entrar en temes polítics. A aquest efecte, el conferenciant va mencionar com un exemple recent l’associació de Repsol i Sinopec (petroliera xinesa), per a l’explotació d’alguns recursos petrolífers al Brasil.
Els empresaris estrangers a Xina són nombrosíssims. A tall d’exemple, se citen: Jack Perkowski, americà i líder en components de l’automòbil; Jean Luc Chereau (implantació de Carrefour a Xina); Simón Lichtenberg (disseny de mobles de luxe); Warren Buffett (automòbils elèctrics).
El conferenciant va esmentar la fortalesa de l’economia xinesa, si bé podrien produir-se dificultats per excés de capacitat productiva, per una possible “bombolla” en algun sector o bé per la fabricació de productes no competitius en el mercat exterior.
Es va referir a les demandes socials dels ciutadans xinesos i va assenyalar, com a objectius prioritaris, la sanitat, l’educació, l’habitatge i els plans de jubilació i pensions. Si no es tenen en compte aquests factors, no hi haurà estabilitat social. En altres àmbits, com la democràcia, no hi ha un interès notable i ningú no troba a faltar el mecanisme social d’eleccions a la manera occidental. Els xinesos han aconseguit, en molt pocs anys, sortir de la misèria més absoluta. I ara, l’únic important és assentar un futur d’economia pròspera.
Es va creant una gran quantitat de llocs de treball. Només el sector de l’automòbil, creix un 20% anual, i avui ocupa ja el primer lloc mundial amb un nivell que s’atansa al dels països desenvolupats. No es poden descartar inquietuds laborals, sense arribar al tipus de vagues com entenem a occident. Les millores salarials són indubtables en el mercat de treball, i ja no es donen situacions d’injustícies notòries ni de polítiques salarials basades en la misèria.
Per impulsar tots els sectors econòmics, s’ha aplicat un procés gradual d’evolució, des de nivells de poc contingut tecnològic fins a assolir el lideratge en determinats sectors d’una tecnologia avançada, però en detriment d’una mà d’obra barata.
Un tema a destacar és l’alt nivell d’estalvi a la Xina. És indubtable que això propiciarà, en un futur pròxim, el consum interior, i també un creixement del turisme cap a l’exterior, i en especial a les destinacions tradicionals.
La Xina vol obrir-se al món i això crearà un moviment en l’entorn internacional amb l’aparició d’una gran quantitat de companyies xineses al mercat. Aquest és un pas que s’analitza acuradament en els consells d’administració de les empreses xineses i que sens dubte pot ser una oportunitat per a elles, i també per a d’altres, occidentals, que potser no estan en condicions de ser competidores globals. Entre les zones més atractives per als emprenedors xinesos hi ha l’Àfrica, on intueixen un futur molt prometedor.
L’embranzida emprenedora de la Xina no ha fet més que començar.
ALFONS SIMÓ
EL TERCER TRIMESTRE DEL CURS 2009-2010
ACTE DE CLOENDA DEL CURS 2009-2010
PONÈNCIA: “Hip Hop: Història d´una cultura plural"
PONENT: Sr. Guille Vidal-Ribas
LLOC: Teatre-Auditori
DIA: dijous 3 de juny de 2010
El dijous 3 de juny es va celebrar a l’Auditori de Sant Cugat del Vallès l’acte de Cloenda del curs 2009-2010 de les Aules d’extensió universitària per a la gent gran. Hi havia una forta expectativa per aquest acte, atès que aquest any la conferència de cloenda tenia un contingut aparentment transgressor, o si més no, transgeneracional, com és la temàtica del Hip Hop. Tal expectativa fou plenament i sobradament satisfeta amb la quantitat d’assistents i l’èxit de les actuacions.
Tots els oradors de l’acte, començant pel president Sr. Marc Plens i continuant pel Dr. Bonaventura Bassegoda, tutor institucional per la UAB de les nostres aules, i també el nostre Il•lm. Alcalde, Sr. Lluís Recoder, van explicar, fer referència i enaltir aquesta singularitat notòria de la celebració d’aquest any, pel que significa de posicionament i obertura de la nostra associació cultural.
Les representacions de dansa urbana, en cadascuna de les seves actuacions segons el programa, foren precedides de l’exposició, per part del Sr. Guille Vidal-Ribas Belil, actor, ballarí, coreògraf i professor de danses urbanes a Sant Cugat, del que és i significa el Hip Hop, un moviment artístic sorgit als EUA a finals del anys 1960 en les comunitats afroamericanes i llatinoamericanes dels barris populars novaiorquesos com ara el Bronx, Queens i Brooklyn, on des del principi es van destacar les manifestacions característiques dels orígens del Hip Hop, per exemple la música (rap, blues, DJ-ing), el ball (funk, breakdance, hustle, popping), i la pintura (tag, graffiti, bombing). Barris en aquella època més aviat marginals, on pul•lulaven pels carrers els joves vagarosos sense escola i sense treball, colpits per la misèria de l’entorn familiar. El Hip Hop fou en els seus orígens l’expressió d’una rebel•lia juvenil controlada, enfront de l’ambient advers.
El conferenciant, tot explicant la magnitud actual d’aquesta dansa, ja estabilitzada arreu de la comunitat mundial, no va pas dubtar en alguna de les seves afirmacions: el Hip Hop és avui una cultura present en la cultura musical. O bé, Obama no seria president sense la seva subtil influència; i més explícit encara, afirmant que el Hip Hop ha fet minvar el racisme en el món. El Hip Hop té sentit més enllà de si mateix i dels diners; porta en el seu desenvolupament una fugida de la violència cap a l’expressió pacífica del conflicte i la competició. El Hip Hop és un clar i pràctic exercici de la multiculturalitat i fins pot arribar a ser un esport agradable i una veritable manifestació artística.
Amb aquestes premisses ben apreses i unes senzilles paraules sobre cada peça del programa, es va realitzar aquest amb un sorprenent perfeccionisme per part dels joves executors i un entusiasme i clamor no correntment vistos per part del públic assistent.
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Avis i identitat familiar"
PONENT: Sra. Maruja Moragas
LLOC: Sala La Unió
DIA: dimarts 25 de maig de 2010
La Sra. Maruja Moragas, doctora en Direcció d’empreses i col•laboradora científica a l’IESE, ens va oferir un atraient títol als socis de les aules d’extensió universitària per a la gent gran. Molts dels nostres socis són avis, com reconeixia la mateixa conferenciant.
Va començar recordant unes dades sobre la piràmide demogràfica que, mirant cap al 2050, sembla que s’estigui invertint amb perill per a les pensions. També va fer referència al promig estadístic de fills per dona, que a Espanya és de 1,46, quan el necessari per a mantenir el nivell de la població hauria de ser del 2,1, sense que aquesta mancança quedi coberta per la immigració. Un altre determinant en el dibuix del marc de la importància dels avis en la funció familiar ha estat la recent incorporació de la dona al treball, i precisament al treball masculí. Abans hi havia més treball femení. Ara hi ha treball i prou. Amb aquestes circumstàncies la dona es troba dividida entre el treball i els nens. L’home es llança més a l’empresa i s’oblida més de la llar. L’horari laboral tampoc no ajuda ni és prou flexible. Aquest és el marc que dóna relleu al paper decisiu dels avis.
En primer lloc, ajudant els pares i donant estabilitat a la família, incloses les que es trenquen. Els avis tenen prestigi per la seva edat. En segon lloc, són referents; són el pal de paller de la família donant fe del que nosaltres som. Són el perquè de la nostra família, una realitat ineludible. Això dóna pertinença. Els avis en el món que avui vivim del corre-corre, donen la sensació de viure amb més tranquil•litat. Són, finalment, substitutius de tot allò que fa falta. Als EUA, on hi ha moltes famílies fallides, s’ha vist clar que on han fallat els pares hi ha hagut els avis.
A partir d’aquest punt la conferenciant va parlar d’aquesta missió privilegiada de relació intergeneracional dels avis, i de com poder-la executar amb el màxim profit per a la societat, essent exemplars conscients de la tasca i de la seva autoformació personal a més de ser els transmissors qualificats dels continguts familiars.
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “La flauta màgica"
PONENT: Sr. Jaume Radigales
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 18 de maig de 2010
El Sr. Jaume Radigales, doctor en Història de l’art i professor d’Estètica i de Música, va endinsar-nos en l’essència artística i musical de la gran òpera “La flauta màgica” de Mozart, l’última del genial autor abans de morir, als 35 anys, el 1791.
Aquesta obra, una de les més conegudes del món, no és com les altres, que son això o allò en concret. És una obra oberta a diverses interpretacions i no solament en música. Sota l’aparença d’un conte de fades, va més enllà.
S’ha dit que era una obra de contingut maçònic. No ho sabem. En l’epistolari de Mozart no s’expliquen les raons de l’obra. El que sí sabem es que tant Schikaneder, llibretista de l’òpera, com Mozart, autor de la música, eren maçons; i també que l’òpera està plena de les litúrgies pròpies de les lògies maçòniques: tres dones, dos sacerdots i una prova a assolir per l’aspirant a la saviesa.
“La flauta màgica”, en el seu llibret, no és una obra del tot nova. Llavors tothom s’inspirava on podia. En el seu temps volia ser una obra teatral amb cant (corresponent a una sarsuela nostra) per distreure el públic. Per això l’emperador, assistent a l’acte de l’estrena, va dir a Mozart que l’obra tenia massa notes, fent referència a la seva classe, fuses i semifuses, i també a que era un teatre massa carregat de cant.
És, doncs, una obra eclèctica amb barreja d’estils, no pròpia de Mozart. En les altres obres de Mozart hi ha un fil conductor musical únic. En aquesta hi ha un recull d’estils segons els actors que hi intervenen: Papageno, la Reina de la Nit, Pamina, Tamino i Sarastro, amb les seves especificitats ben marcades: popular, difícil, imperativa, sentimental o simplement assossegada, reflectides en les corresponents àries de cadascun dels actors.
Els assistents a la conferència van poder gaudir de l’audició de cadascuna d’aquestes àries, on la novetat radica i brilla en la pròpia música de l’ària.
Mozart fou sempre un geni musical en totes les seves obres, incloses les òperes bufes.
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Drets i obligacions del gos pigall"
PONENT: Sra. Marta Frauca
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 11 de maig de 2010
La Sra. Marta Frauca, psicopedagoga, ens va captivar fortament l’atenció en la seva conferència sobre el gos pigall, on a més de la informació adient sobre aquest tema ens va transmetre emocions viscudes a partir de la seva particular experiència amb el seu gos.
En quedar cega, als 40 anys, va tenir la sort de poder servir-se del seu gos pigall. Aquests gossos no són com els altres. Són educats i ensinistrats per guiar persones amb discapacitat visual o per ajudar-les en les feines de la llar, i tenen uns drets i unes obligacions inherents a la seva funció específica, que fins i tot la nova llei de gossos de la Generalitat empara i regula.
De les diferents modalitats de gossos d’assistència, el gos pigall és el que té més unitats operatives en el món. El gos pigall és un instrument de mobilitat personal. Una de les característiques de la mobilitat amb un gos pigall és que la persona cega no té contacte físic amb l’entorn, s’eliminen les referències tàctils que es poden obtenir amb el bastó (línia de l’edifici, enllumenat públic, etc.) i ha d’utilitzar les referències auditives o canvis de superfície per poder determinar la seva situació en l’entorn. El gos pigall és ensinistrat seguint el principi de la línia recta, per facilitar la mobilitat independent i segura de la persona cega. El gos pigall aprèn a aturar-se a les voreres, on esperarà l’ordre del seu usuari per continuar endavant o bé fer un gir (dreta o esquerra).Tot i que els gossos poden ser entrenats per evitar diversos obstacles, no són capaços de distingir els colors, com ara entre el verd i el vermell, de manera que no poden interpretar un semàfor.
Es va projectar als assistents un interessant vídeo on es podien comprovar totes aquestes actuacions descrites sobre el comportament dels gossos pigalls.
Arribats aquí la conferenciant va convidar-nos a escoltar una altra experiència, la de Lucia Melchor. Cega des de petita, primerament sense gos, es va servir successivament de tres gossos pigalls. L’últim, una gossa que ja fa deu anys que conviu amb ella. Lucia va parlar de la nova llei del gos d’assistència, que, resumint, seria: tenen dret d’entrar, acompanyant els usuaris, a tots els llocs públics on l’usuari pugui accedir. Només en queden exclosos els quiròfans, els llocs on es manipulin aliments (cuines) i l’interior de les piscines (és a dir, no s’hi poden banyar), no pas a l’espai exterior. Hi ha tota una normativa amb les sancions adients incloses.
Cal tenir en compte que el propietari del gos és l’escola ensinistradora; l’usuari només se’n serveix.
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Brasil, país del futur, avui"
PONENT: Sr. Flavio Carvalho
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 4 de maig de 2010
Dintre del cicle dedicat als països del BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina), el Sr. Flavio Carvalho, sociòleg i antropòleg, nascut al Brasil i radicat actualment a Vilafranca del Penedès, ens va exposar la seva visió sobre el Brasil actual de Lula al final del seu mandat. Ho va fer des de la plataforma del “Col•lectiu Brasil Catalunya”, grup que promou les relacions entre Brasil i Catalunya, i del qual, ell n’és fundador i difusor.
Amb paraules planeres va destacar els trets identificatius de Brasil:
En primer lloc, és l’octava economia del món i una de les considerades emergents pel seu gran creixement relatiu, amb un PIB (producte interior brut) del 5,35 % i una acceleració en el temps molt relacionada amb el creixement de Xina.
En segon lloc és el cinquè país més gran del món, amb el 47,9 % d’Amèrica llatina,
188 milions d’habitants, 53 milions de pobres, i és el quart país del món amb més concentració de riquesa.
És el país on es parla el tercer idioma del món després de l’anglès i l’espanyol.
Brasil forma part dels països inclosos en la sigla BRIC, que tenen en comú una gran població i un gran territori, que els proporciona dimensions estratègiques continentals i una quantitat gegantina de recursos naturals amb xifres del seu creixement, del seu PIB i de la seva participació en el comerç mundial que els fan atractius per a les inversions. Catalunya té al Brasil un 33 % de les inversions foranes amb empreses capdavanteres, com ara Sol Melià, La Caixa i d’altres.
Brasil ha assolit extraordinàries xifres en les exportacions mundials de canya de sucre, pollastres per al consum, soja i fusta.
Brasil és un ecosistema amb la major biodiversitat del món. També la major diversitat cultural, integrant una gran quantitat de cultures: indígenes, europees, africanes i asiàtiques. Conserva arreu mostres d’aquestes diverses cultures, i entre les mostres catalanes cal comptar-hi els castellers i la sardana (un ball agafats per les mans i comptant passos). La riquesa d’avui radica en la biodiversitat.
Finalment, parlant de Lula amb simpatia, va dir que ha estat el president que més ha igualat ingressos i rendes, fent de Brasil un país menys desigual, baixant la taxa de pobresa i, a més, facilitant ajuts de primera necessitat a la població més indigent, com és l’àpat diari. També va aconseguir per al Brasil que fos la seu dels jocs olímpics del 2016 a la ciutat de Rio de Janeiro.
Brasil és, doncs, el repte més gran de la humanitat per al futur.
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Encuentros y desencuentros entre la literatura española y la latinoamericana"
PONENT: Sr. Juan Antonio Masoliver
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 27 d´abril de 2010
El Sr. Juan Antonio Masoliver, escriptor, traductor i crític literari de La Vanguardia, va centrar la seva xerrada en els ponts de connexió o contacte entre les dues ben diferents literatures, l’espanyola i la dita llatinoamericana, que abasta una vintena de països. Per què llatinoamericana i no hispanoamericana? Hi ha debat sobre aquest punt, però ha guanyat en concret la denominació “llatinoamericana”, entre altre raons perquè és la que s’usa als EUA.
Un d’aquests ponts de relació entre les dues cultures durant una època fou sens dubte la dimensió musical i dels balls: tango, salsa, bolero... En literatura hauríem d’anar a veure els diferents gèneres d’obres d’aquí i d’allà: contes, novel•la, poesia... El conferenciant va anar desglossant els noms més coneguts, per exemple, en la poesia: Vallejo, Neruda, Octavio Paz, Pacheco (en diversos països americans), Cernuda, Foix, Bartra, Xirau (autors d’aquí o a l’exili); en el conte, exposà que ha estat molt conreat a Amèrica (Borges, Rulfo, Cortázar, Monterroso...) i menys a Espanya, on han destacat, però, Ana Maria Matute, Aldecoa, Goytisolo, Fraile, i actualment Cristina Fernández Cubas, o bé Pere Calders i Quim Monzó en català, emmarcant-los dintre les línies establertes per la crítica. Per al coneixement d’una mostra més extensa dels autors de cada país convé consultar les antologies, i també les institucions corresponents. Un pont evident és l’Instituto Cervantes.
Un altre pont de pes fou l’anomenat “boom” dels autors llatinoamericans, a partir del premi Biblioteca Breve de novel•la concedit, el 1962, a “La ciudad y los perros” del peruà Mario Vargas Llosa, i consolidat uns anys després amb “Cien años de soledad”, del colombià Gabriel García Márquez. Aquí els noms brollaren seguits, valorant-ne aspectes de renovació del gènere: Julio Cortázar, Carlos Fuentes, Guillermo Cabrera Infante, José Donoso... També va esmentar ponts entre la generació del 98 i el modernisme, com ara Rubén Darío i Juan Ramón Jiménez.
El boom llatinoamericà va atraure cap a una difusió, aquí, de nombrosos escriptors anteriors a aquest fenomen “explosiu”, com és el cas de Jorge Luis Borges, que per a molts és el nom nuclear de la literatura llatinoamericana, i també d’Ernesto Sábato, Bioy Casares, Miguel Ángel Asturias, Alejo Carpentier...
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “España y México, hermanados en la coyuntura?: un diálogo"
PONENT: Sr. Carlos Eduardo Represas
LLOC: Trade Center
DIA: dimarts 20 d´abril de 2010
El Sr. Carlos Eduardo Represas, exdirector general, zona Amèriques, a la seu mundial de Nestlé (Suïssa), es va plantejar en aquesta xerrada un possible interrogant, obert al diàleg, de paral•lelisme o similitud entre Espanya i Mèxic en una determinada conjuntura històrica com la actual, per exemple.
Abans, però, de començar aquesta tasca, va fer una referència obligada al fet històric de la conquesta i la colonització de Mèxic pels espanyols, així com la revolució i independència dels mexicans. Aquests fets han arrossegat una significativa fusió de cultures, l’asteca i maia per un cantó i l’espanyola per un altre, amb tots els seus significatius trets decisius.
Va fer també referència a un altre període d’especial relació entre Espanya i Mèxic amb motiu de la guerra civil espanyola, quan Mèxic fou un gran país acollidor de molts intel•lectuals exiliats, sobretot catalans.
Parlant en general de les relacions entre Espanya i Mèxic, va afirmar que sempre hi havia hagut vincles econòmics i polítics, i que Espanya s’havia instal•lat bé a Mèxic, sobretot durant el període de 2000-2008, en què havien crescut molt les exportacions mútues.
En la crisi global del 2008 li va cridar l’atenció que aquests dos països fossin tant especialment afectats, i això el va incitar a buscar la comparació i un cert paral•lelisme en el sector laboral i financer d’ambdós països. Troba a Mèxic una elevada dependència (80 %) dels EUA, i el fenomen punyent del narcotràfic, així com a Espanya també troba una dependència semblant (80%) amb Europa, i un altre fenomen també punyent: el terrorisme.
La llista de mancances és la mateixa tant per a Mèxic com per a Espanya: endarrerits en la lluita de la competitivitat econòmica, falta de líders, excessiu pes de la història, excessiva burocràcia, continuades conseqüències de les dictadures sofertes, pèrdua de valors i rigideses estructurals. Conclusió? No n’hi ha. Només hi ha un diàleg, i superar les nostres mútues limitacions.
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Orquestra simfònica: un treball en equip"
PONENT: Sr. Josep Ferré
LLOC: Trade Center
DIA: dijous 15 d´abril de 2010
El Sr. Josep Ferré, director de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, ens va explicar amb paraules planeres què és una orquestra, començant per l’actitud diferent que adopten els components del públic oient i els de l’orquestra actora d’un concert. Hi ha, com és natural, una actitud d’oci o de plaer entre els oients, mentre que, com és també natural, hi ha una actitud de treball entre els actors del concert.
A continuació va mostrar tot un ventall de diapositives musicades, referents a diverses actuacions de l’orquestra simfònica de Sant Cugat al llarg dels seus 20 anys d’història i, a partir d’elles, també ens va anar explicant les curiositats, no de tothom conegudes, que ens volia transmetre. La primera és que el director té davant seu una partitura que engloba en paral•lel totes les particel•les diferenciades corresponents a cadascun dels instruments que intervenen en el concert. La segona és la posició del músics, referent als instruments de corda, que tots estan sempre jerarquitzats en fondària a partir del públic: primer, segon, tercer, tant a la dreta com a l’esquerra del director, cosa que fa que la posició sigui determinant. La tercera és la funció del concertino o primer violí, que és el segon de bord del director i que també és determinant: és el que mana després d’ell, el que afina l’orquestra, i que surt sol a l’escenari, abans que el director, i és aplaudit i tot.
Cada instrument té, com és natural, el seu propi llenguatge i diccions verbals de comunicació, que és convenient que el director sàpiga i en faci us. A l’assaig tothom ha de saber el seu propi paper. S’assaja per ajustar i unificar sons. L’objectiu d’un assaig és fer un conjunt unívoc, mitjançant la comunicació del director amb la paraula i els gestos, i el dia del concert només amb el gest. La comunicació entre els components d’una orquestra és entre tots i ha de ser molt eficient. Igualment passa amb la disciplina, que és molt rigorosa, però volguda pels mateixos concertistes que formen l’equip. Una orquestra és, doncs, un equip de treball, on el director decideix en harmonia consensuada.
Finalment el Sr. Ferré va passar a explicar breument l’origen i desenvolupament de la Simfònica de Sant Cugat. La va fundar l’any 1990 com a orquestra de cambra. El 1995 es va convertir en orquestra simfònica, i ara té annexionades la Simfònica del Baix Llobregat i la Juvenil de Catalunya, organitzades les tres en una Fundació, que compta amb 512 socis. El Sr. Ferré va acabar la seva dissertació dient que cal recordar que el director pot ser important en una orquestra, però que la música la fa el grup, val a dir, l’equip.
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Podem sortir de la crisi?"
PONENT: Sr. Josep Piqué
LLOC: Trade Center
DIA: dijous 8 d´abril de 2010
Dintre del cicle “Les sortides de la crisi” el Sr. Piqué, exministre d’Indústria, d’Afers exteriors i de Ciència i tecnologia, es planteja a l’inici de la seva excel•lent conferència una enigmàtica pregunta: Podem sortir de la crisi? Atesa l’experiència real i efectiva en la política econòmica del país que denoten tots els seus elevats càrrecs en el govern, aquesta pregunta l’obliga a prendre una actitud realista davant del tema, i a utilitzar un llenguatge planer i clar. És això precisament el que va fer. Va començar amb una exposició geopolítica actual de les nacions per emmarcar el gran i radical canvi que ha experimentat Europa en l’entorn mundial: des de ser, sentir-se i actuar com el melic del món en el s. XIX i fins a principis del s. XX (1914), deixant després de la Primera guerra mundial l’hegemonia del món als EUA en tot el s. XX, ha passat a ser en el s. XXI un petit apèndix cada vegada amb menys pes entre els EUA i els països asiàtics emergents. Aquesta estructura geopolítica pesa molt per fer entendre la crisi global que ens envolta, perquè les grans causes són arreu les mateixes: creixement espectacular de la demanda amb la incorporació d’innumerables països a l’economia mundial, provocant tensions per les matèries primeres i, sobretot, excessiu augment de l’endeutament amb diner barat per causa de l’especulació, creant bombolles arreu fins a punxar en cadena. En aquest esquema hi tenen cabuda totes les crisis, malgrat les singularitats de cada una d’elles: la gran crisi del 29, les crisis del petroli dels anys 73 i 79, les crisis financeres viscudes pels nostres bancs industrials, que van desaparèixer tots, les turbulències del Japó, Turquia i arreu dels països del sud-est asiàtic.
Espanya, país europeu amb Banc Central europeu, té les seves singularitats, que modifiquen també singularment els remeis. Espanya duplica o triplica la taxa d’atur de països europeus. Necessita, doncs, reformar el seu sistema productiu, anivellant l’atur i la productivitat a les taxes mitjanes d’Europa. Tasca difícil i dura d’arreglar sense reaccions socials.
Una altra singularitat nostra és el comportament, no teòric sinó real, del sistema financer. No irriga bé l’economia perquè, malgrat els ajuts rebuts, encara no està net o netejat palesament i desconfia de si mateix. El banc A, com sap que no està net, també desconfia del banc B, perquè es pensa que tampoc no ho està. Aquesta desconfiança mútua genera inhibició i la inhibició tanca l’aixeta del crèdit, quedant l’economia sense la irrigació necessària. Cal, doncs, reformar el sistema financer. Tasca també difícil, si no hi ha transparència.
Podem sortir de la crisi? Sí, si fem amb valentia efectiva el que cal fer, amb visió més a llarg termini que la visió miop del curt termini determinat pels períodes d’eleccions generals.
Cap líder no s’hi ha atrevit encara.
ESTEVE SABATER
EL SEGON TRIMESTRE DEL CURS 2009-2010
PONÈNCIA: “Margarida Xirgu: una actriu essencial del nostre teatre"
PONENT: Sra. Antonina Rodrigo
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 16 de març de 2010
La Sra. Antonina Rodrigo, investigadora y escriptora de biografies, va dissertar al llarg de la seva conferència, amb un to molt sostingut, sobre les principals actuacions escèniques en general de l’actriu catalana Margarida Xirgu, que va néixer a Molins de Rei (1888) i va morir a l’exili a Montevideo (1969), havent estat proscrita a l’Espanya de Franco com a artista “roja” el 1940 i confiscats tots els seus béns per un tribunal de Responsabilitats Polítiques d’aquell temps de dictadura.
Margarida, d’origen humil, va començar a treballar als nou anys en un taller de
passamaneria i va representar també des de molt jove obres del teatre català en nombroses companyies d’aficionats als Ateneus Obrers, abans d’iniciar el seu treball professional al teatre Romea de Barcelona (1906), on va destacar tot seguit pel seu extraordinari talent en el paper de Blanca a “Mar i cel” d’Àngel Guimerà. L’Ateneu Obrer de l’època fou la universitat de Margarida, i el teatre, com ella deia, la seva religió.
El 1912 accepta una oferta per actuar l’any següent a Amèrica. S’inicia així una nova etapa en la vida de l’actriu: les seves actuacions en llengua castellana. El 1914 passa a Madrid, al Teatro de la Princesa, on representa “El patio azul” (“El pati blau”) de Santiago Rusiñol. La crítica la defineix com a renovadora de l’escena, i els autors més famosos del moment, com ara Pérez Galdós, Benavente, Marquina, els germans Quintero, Valle-Inclán, els germans Machado, escriuen obres que ella estrena amb gran èxit. La seva època més brillant van ser els anys en què va estar al front de la companyia del Teatro Español.
El seu instint dramàtic i el gust pel risc la porten a apostar pels nous autors. Entre ells destaca Federico García Lorca, del qual el 1927 estrena “Mariana Pineda”, una de les seves primeres obres teatrals, escrita en l’època en què va deixar la música per dedicar-se a la literatura. Amb ella, Margarida Xirgu dóna a Lorca el seu baptisme de foc escènic. L’estrena va ser a Barcelona, al teatre Goya, amb decorats de Salvador Dalí. Corrien els temps de la dictadura de Primo de Rivera i el seu compromís polític amb l’esquerra i les seves amistats li porten problemes amb una part del públic i certs sectors de la premsa. Després, a més d’un repertori clàssic i contemporani molt ampli, continuarà interpretant obres de Lorca, escrites expressament per a ella.
L’aventura americana, que començà amb el seu primer viatge, de 1913, a Argentina, Xile i Uruguai, fou continuada amb un segon (1921), un tercer (1923) i un quart i definitiu a partir de gener de 1936, que en conjunt complementarien amb Cuba, Mèxic, Perú, Veneçuela i Puerto Rico els països en què havia actuat en aquell primer viatge. La guerra civil espanyola va sorprendre Margarida Xirgu en la darrera d’aquestes gires, la del 1936, l’any de l’autoexili, sense que en tornés mai més. El 1937 és nomenada delegada del Govern català a l’exili a Montevideo. Durant aquest últim període de la seva vida a Amèrica va desenvolupar, paral•lelament a les actuacions teatrals, una labor pedagògica molt important a partir de l’escola d’art dramàtic que va fundar a Santiago de Xile i la que va dirigir a Montevideo.
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Volem robots intel•ligents, o que ens ajudin a ser més intel•ligents?"
PONENT: Sra. Carme Torras
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 9 de març de 2010
La Sra. Carme Torras, llicenciada en Matemàtiques, doctora en Informàtica, professora d’Investigació de l’Institut de Robòtica de la UPC i novel•lista, ens va exposar, al llarg de la seva conferència, diversos temes relacionats amb la robòtica industrial i utilitària. Va començar exposant breument en pantalla la icona dels artificis robòtics més coneguts pel públic en general, reals o imaginaris, entre els quals destacava HAL, l’ordinador cervell de la nau de l’Odissea de l’espai. Va desfilar també el robot ASIMO, conegut per la seva presència en fires.
Es va referir amb força detall al projecte URUS, servent de la UPC, i al robot dissenyat com a guia per a l’entorn del campus, dotat de sensors d’ultrasons diversos, que és capaç de desplaçar-se per llocs desconeguts, salvant obstacles mitjançant mapes de distàncies que traça amb làser. Vam conèixer amb més detall el robot PACO PLUS, un assistent de cuina en el qual treballa la mateixa conferenciant. Ens va explicar que té quatre càmeres oculars sobreposades dues a dues per a la seva visió, i va descriure les complexes articulacions automàtiques de les seves mans i dits per a l’exercici delicat de la seva funció específica a la cuina, així com la facilitat de deixar-se guiar el moviment dels braços sense necessitat de programar-lo, que li dóna capacitat d’aprenentatge i d’autocorrecció de determinades accions. És un projecte compartit internacionalment: la UPC en desenvolupa el braç, sota la direcció de la Dra. Torras; l’aspecte lingüístic o de parla es treballa a Edimburg; d’altres elements, en diverses universitats europees, i tot plegat se centralitza a Karlsruhe, Alemanya.
Després va passar a la segona part: Quina mena de robots volem? El ventall de possibilitats és força gran i està en mans de les persones que faran els robots. N’hi haurà per a tot: robots que ens ajudin en les feines repetitives; robots per a les feines perilloses, feines en les centrals nuclears; robots que ampliïn les nostres habilitats en la cirurgia, per exemple; robots per a les tasques domèstiques, tasques de cuina; robots que estimulin els nostres valors creatius, ens entretinguin, vetllin per la nostra salut, ajudin els discapacitats, tinguin cura dels nens o ens facin de guia. Tota una llarga varietat de robots possibles.
Va suggerir alguna qüestió de quan la robòtica entra en temes d’ètica o en l’esfera del sentiment, dibuixant l’enunciat de grans dilemes: els robots que de segur tindran influència en la psique humana, els volem esclaus o els volem autònoms que ens creïn dependència?
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “De l´amor i desamor de Frida Kahlo i Diego Rivera"
PONENT: Sra. Muntsa Lamua
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 2 de març de 2010
La Sra. Montserrat Lamúa, llicenciada en Geografia i història, i professora d’Història de l’art de la UB, va resumir-nos en la seva conferència els trets fonamentals de la forta personalitat de Frida Kahlo i de la seva tempestuosa relació amorosa amb el seu marit Diego Rivera i amb altres homes i dones, sempre però des del punt de vista de Frida, no de Diego, també aventurer i faldiller, incloent en el nombrós recompte de dones la pròpia germana de Frida.
Va començar la sessió projectant una pintura molt eloqüent de la seva personalitat, la seva sensualitat i fins i tot la seva pròpia intimitat existencial. Alguns, per pintures d’aquest estil, van qualificar Frida de surrealista, essent però desmentits per ella mateixa, que va afirmar rotundament que no pintava somnis, sinó crues realitats i ben desperta.
La vida de Frida es caracteritza des de la seva infantesa per un profund sentit d’independència i rebel•lia contra els hàbits socials i morals ordinaris.
Neix a Mèxic (1907), amb un nom peculiar oriünd d’Alemanya, de pare immigrant i fotògraf de professió, casat amb Matilde Calderón, mexicana d’ascendència espanyola.
De tota la família, va tenir bona relació amb la seva germana gran Matilde, i amb el seu pare, que l’estimava amb deliri. De petita volia ser metgessa, no pas pintora. Però als sis anys sofreix la poliomielitis, que la deixarà amb una cama més prima, començant el llarg camí de sofriment que va caracteritzar la seva vida.
El 1922 entra a l’Escola Nacional Preparatòria, que començava llavors a admetre noies, i va fer nombroses relacions amb grups de pes social important en el futur de Mèxic. El 1925 pateix un accident greu de tramvia que la va deixar malmesa i prostrada. L’avorriment que li produeix la prostració la indueix a pintar. El 1926 fa el seu autoretrat, el primer d’una llarga sèrie on va plasmar tots els esdeveniments importants de la seva vida. Després de la recuperació, una amiga íntima la introdueix als ambients artístics de Mèxic, on es troben, entre altres, la fotògrafa comunista Tina Modotti i el futur marit de Frida, Diego Rivera. Quan coneix Diego Rivera li canvia la vida, i fins i tot canvien els colors dels seus quadres. S’hi casa el 1929. La relació va consistir en amor, aventures amb altres persones, homes i dones, vincle creatiu, odi i un divorci el 1939 que només va durar un any, ja que es van tornar a casar. Viatja amb Diego Rivera pel món, una de les seves il•lusions, i sobretot viu temporades als EUA, que Frida anomenava gringolandia.
L’obra de Frida, de biaix molt personal, es caracteritza per una síntesi expressionista amb una temàtica popular i autobiogràfica. Aquest és el seu món pictòric. La conferència va ser acompanyada de nombroses i il•lustratives projeccions.
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Orígens i formació nacional de Catalunya a l´edat mitjana"
PONENT: Sr. Jaume Sobrequés
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 23 de febrer de 2010
El Sr. Jaume Sobrequés, catedràtic d’Història de Catalunya de la UAB, va presentar la
seva brillant conferència seguint un fil conductor planer i gens embolicat en una matèria complexa per si mateixa: la formació de Catalunya i la creació de la consciència nacional.
De totes i tantes dades en joc en tot aquest procés, només cal memoritzar les que són veritablement importants amb visió de rellevància històrica. Igualment passa en el flux dels fets. N’hi ha tants, en tants anys, que és bo fer sobresortir els que arriben a la cabdal categoria de causes històriques.
Amb aquestes premisses, remuntem-nos quinze segles enrere, a l’any 415, quan els visigots, envaint l’imperi romà, arribaren a la península i s’establiren a Barcelona, consolidant posteriorment l’eix del seu imperi: Tolosa - Barcelona - Toledo.
L’any 711 s’origina una altra onada invasora de la península, aquesta vegada pel sud: els islàmics (àrabs i berbers), invitats per ajudar algunes faccions visigodes, vénen a la península on, després d’una batalla violenta (Guadalete), s’hi queden i en poc més de vint anys continuen avançant quasi sense oposició fins a Poitiers, al centre de l’actual França, on són aturats pels francs el 732. Des d’aquí començarà la reconquesta, millor dit, la conquesta: a partir de la batalla de Poitiers i fins a la conquesta de Granada (1492), els musulmans seran expulsats del continent.
La futura Catalunya era aleshores una zona fronterera denominada Marca Hispànica pels francs durant l’expansió cap al sud de l’imperi carolingi. L’any 801 els francs ocupen Barcelona, s’estableix el riu Llobregat com a límit meridional amb el territori musulmà (la Catalunya Vella). S’inicia així un període de progressiva reconquesta del territori català, culminada pel sud i per ponent cap al 1150 amb la conquesta de Tortosa i de Lleida (la Catalunya Nova), i amb ella es posen tots els fonaments de l’Estat català. Paral•lelament també es porta a terme la reconquesta en els regnes de Navarra, Astúries, Galícia, Aragó i Castella, encara que amb total independència i diferents estils.
A Catalunya, els fets determinants són la partició del territori que fan el carolingis en comtats, petites demarcacions encara dependents del poder dels francs, que es consoliden i a poc a poc es fan independents, basats en què són hereditaris i amb llinatges arrelats en territori propi, constituint-se en senyors feudals que tendeixen a la unió amb lligams matrimonials. Amb Guifrè el Pilós s’inicia (897), de pares a fills, la dinastia fins a Martí l’Humà (1410). En aquest període es tenen ja tots els elements constituents d’un estat: la unificació dels comtats, un territori propi, una llengua pròpia, un dret propi, una consciència comuna de ser, i un poder centralitzat autònom. Al segle XII el català i Catalònia apareixen en tots els documents d’arreu. Un pas més cap a la sobirania el fa el comte Borrell II (988), que es nega a retre vassallatge al sobirà francès, essent considerada aquesta data com la de la independència dels comtes catalans. Una altra data cabdal en la constitució de l’Estat català és la de 1137, amb el compromís matrimonial del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronella, l’hereva de la Corona d’Aragó... Dos regnes independents i sobirans que s’uneixen amb una unió dinàstica personal, formant una confederació d’Estats. La reconquesta d’Aragó i la de Castella són diferents. Catalunya i Aragó produeixen estats federats, mentre que Castella produeix fusions estatals. Dos estils ben diferenciats.
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Com aprofitar les oportunitats i sortir reforçats de la crisi"
PONENT: Sr. Oriol Amat
LLOC: Sala la Unió
DIA: dimarts 16 de febrer de 2010
Dintre del cicle de conferències sobre les sortides de la crisi, el Sr. Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat, va exposar-nos amb un llenguatge planer, acompanyat de gràfics eloqüents i il•lustratius d’uns densos continguts d’idees, la seva visió personal i optimista de l’estat actual de la crisi i de les seves sortides oportunes. El Sr. Amat es va col•locar d’entrada en una actitud positiva davant la crisi. Si quan anem a veure un amic a l’hospital li diem, sense més, “fas mala cara”, li aixafem la confiança en la seva salut.
Va resumir en quatre punts la seva exposició:
1. Una crisi de confiança.
2. Quant durarà la recessió?
3. Com renéixer amb més empenta?
4. Conclusions.
Intentarem fer aquí un breu resum de cada punt.
1. El fil conductor de la pèrdua de confiança és: una bombolla immobiliària (a Espanya) i uns fraus-escàndols (Maddox als EUA) punxen l’eufòria financera, fan un crack borsari i determinen la crisi econòmica general amb les seves seqüeles de recessió i atur, que acaben en crisi de confiança.
2. No és una crisi qualsevol, però sí molt diferent de la del 29. L’any 29 tots els bancs comercials van fer fallida i els bancs centrals no van actuar. Es van perdre tots els estalvis i no hi va haver cap assegurança d’atur, ni seguretat social, ni salari mínim. El PIB va minvar un 30% (depressió), mentre que en la nostra crisi ha minvat només un 4% (recessió). Els governs, el 1929, van tardar quatre anys a actuar, mentre que l’acció dels nostres ha estat immediata (uns més que altres). La durada, però, en aquests moments encara és incerta, segons el model que es cregui que seguirà la crisi: en L o en V, depenent de com sapiguem fer-ho. Ara hi ha opinions divergents entre els experts.
3. Amb estratègies empresarials financeres ortodoxes i d’innovació de negocis, de productes i d’estructures, aprofitant les oportunitats que comporta la crisi: “La creativitat neix de l’angoixa” (Einstein). Si cal, es reinventa el negoci, per exemple com va fer Nokia, passant de fer cables a fer portàtils.
Va donar noms d’empreses famoses concretes que van néixer d’una crisi: Ferrari, Hewlett Packard, Benetton... Com també noms d’altres empreses actuals que s’acomoden amb aquestes actituds: Ikea, Desigual, Easyjet...
4. La gran conclusió final: Tenir una actitud personal pro-activa, eliminant tota mena de por, i més encara de pànic. Recuperar la filosofia de l’esforç i confiar en el futur.
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Onze anys de “La Contra”: l´aventura del coneixement"
PONENT: Sr. Lluís Amiguet
LLOC: Trade Center
DIA: dijous 11 de febrer de 2010
El Sr. Lluís Amiguet, llicenciat en Ciències de la informació i en Filologia hispànica, va oferir-nos una amena xerrada sobre l’essència i les vicissituds de La Contra, la pàgina d´entrevistes de la contraportada de "La Vanguardia" de la qual fou cofundador. Va començar amb un vídeo de La Contra, realitzat ara fa un any per commemorar precisament el seu desè aniversari. Hi havia en aquest vídeo un llarg desplegament de les fotografies dels principals i més notoris entrevistats d’aquest període, sobre les quals el conferenciant anava fent comentaris amb les adients paraules de record i reflexió.
En aquest recompte va subratllar dues anècdotes succeïdes en les seves corresponents entrevistes: la mantinguda amb Rockefeller, tot ben posat, i l’únic de tot el conjunt fent l’acció immediata d’ajupir-se per recollir el micròfon escapat de les mans de l’entrevistador. També va fer memòria de l’entrevista circumstancial per telèfon amb el vicepresident dels Estats Units Al Gore sobre el canvi climàtic, ens uns moments on es debatien cada dia les opinions més enfrontades.
Parlant del tema vocacional de La Contra, var plasmar-lo dient que, com feia en el seu temps Madame Pompadour, es tractava de conèixer gent, obrir-se a tothom, amb una actitud desafiant i divertida, sense cap inhibició en les preguntes i cap sorpresa per les respostes.
D’aquesta actitud es deriva, però, un relativisme objectiu absolut, que trenca molts
motlles i conveniències d’interessos partidistes de tota mena. És el que un es troba en moure’s per aquests terrenys.
Durant el torn de preguntes es van recollir algunes connotacions de contingut important, com ara les següents:
- La Contra té avui, atesa la seva rellevància social, més possibles entrevistats interessats que entrevistes interessants per elles mateixes. La tria és una de les seves tasques delicades.
- L’objectiu de La Contra implica moltes hores de treball en equip i molts costos.
- En aquest “affaire” hi té un pes específic decisiu la col•laboració de les dones en tots els seus estaments.
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Índia, potència econòmica del s. XXI"
PONENT: Sra. Deepti Golani
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 2 de febrer de 2010
La Sra. Deepti Golani, diplomada en Història, Economia i Literatura anglesa per la universitat de Rajastan (Índia) i màster d’Economia, ens va donar una visió global actual de l’Índia i de les seves potencialitats en el món en el segle XXI. Va començar dient que per conèixer la insondable Índia en temps i extensió amb alguna aproximació, una vida no és suficient, i que hi ha moltes classes d’Índia per conèixer. Va desenvolupar un fil conductor de coneixement objectiu sobre els temes fonamentals que constitueixen aquesta aproximació.
Les dades del 1947, de la independència, i del 1950, de la Constitució nacional, juntament amb les d’una població de 1.200 milions d’habitants, 21 estats federats i 18 idiomes reconeguts per la Constitució, ens donen una idea força impactant de la joventut i magnitud de l’Índia com a nació en el context mundial.
Amb un sentiment nacional imbuït per Gandhi, a qui consideren el pare de la nació, i també per Nehru, considerat com l’oncle, l’Índia es posiciona en un extens territori envoltat pels seus veïns: Pakistan, Nepal, Xina i Ski Lanka. Totes les religions tenen cabuda a l’Índia, on l’Estat és laic. Els hindús saben separar la religió (tema privat) i la política (tema públic). Amb referència a costums, la conferenciant va subratllar que a la India tot és possible, fins i tot en el tràfic, on hi ha un cert ordre dintre d’un caos aparent, perquè tothom sap el seu rol i així funciona. El vestuari és ple de colorit, sobretot el sari, vestit típic. Va insistir que cal eliminar tòpics de l’Índia. Ni abans eren tots encantadors de serpents ni ara són tots informàtics. També és diferent el llenguatge corporal i l’actitud negociadora en les transaccions i negocis: més nerviosa i precipitada en els occidentals i més serena i pausada en els asiàtics.
Referent al tema de l’Índia com a potència econòmica del s. XXI, ens va proporcionar unes dades objectives que porten en sí mateixes aquest llenguatge prometedor vers el futur: el creixement de l’economia a l’Índia era el 1950 d’un 1%, mentre que el 1980 d’un 3’5%, el 2000 d’un 6’2% i actualment, del 2000 al 2010, del 7 % al 9 %. Un creixement similar experimenta la població de la classe mitjana, sostenidora de l’empenta emergent de l’Índia. El 1980 era d’un 8% corresponent a 65 milions; el 2000, d’un 22% que val a dir 220 milions, i el 2010, d’un 35%, o sia, uns 400 milions. Les exponencials són molt eloqüents.
Conviuen a l’Índia l’extrema pobresa amb la també extrema riquesa, sense massa conflictes. Hi ha molts pobres i també molts milionaris. Hi ha totes les possibilitats imaginables. Això mateix constitueix sense cap dubte un repte especial i desafiant.
Punts en contra, també n’hi ha: la inflació d’un 7% a un 8%; i la corrupció, instal•lada fortament en el teixit social, però les grans infraestructures per fer i un llarg horitzó empresarial força atractiu dintre de les noves tecnologies decanten en definitiva la balança perquè les empreses espanyoles i catalanes (com ja ho ha fet alguna de Rubí) vagin a establir-se a l’Índia.
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Literatura russa s. XIX: La Veritat, el Pecat i la Llibertat"
PONENT: Sr. Ricard san Vicente
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 26 de gener de 2010
El Sr. Ricard San Vicente, doctor en Filosofia i Lletres i professor a la facultat de Filologia de la universitat de Barcelona, va establir un paral•lelisme significatiu entre les emblemàtiques paraules del títol de la seva conferència i els tres grans autors de la literatura russa i universal: Tolstoi, Dostoievski i Txékhov; entre el contingut últim de l’obra escrita per cadascun d’ells i l’essència d’aquests genials creadors de l’obra.
Tolstoi (1828-1910), noble i perfeccionista, amb una vida paral•lela a Dostoievski encara que molt diferent, radicalment diferent, és l’autor enamorat de la veritat, buscador etern de la veritat i sobre la qual ell mateix diu que només es troba en la seva recerca, més que en sí mateixa. Buscador d’un “per què” darrere l’altre, és el defensor de la no-violència que després va recollir Gandhi. Com una conseqüència de la sublevació del 1925 dels nobles contra el tsar, s’adona que Rússia és diferent i es pregunta: qui fa la història?, desautoritzant tots els historiadors. La història la fem tots, és la resposta de Tolstoi.
Dostoievski (1821-1881), és un autor dels més importants de la literatura universal
que va escodrinyar fins al fons de la ment i el cor humans. Pecat? Amb una joventut esbojarrada i d’estudis abandonats, produeix obres autobiogràfiques. Sumit en l’alcohol i l’atzar del joc escriu El jugador. Hi ha en Dostoievski dues actituds, abans i després de la seva condemna a mort, commutada per l’exili. Va començar en el món literari traduint llibres per passar després a ser autor. Penetra com ningú en les interioritats i complexitats de l’ésser humà. A El jugador, i sobretot a Crim i càstig, és on millor resum el sentiment de pecat, de culpa i de redempció espiritual a través del sofriment.
Txékhov (1860-1904), és un autor rus totalment diferent. Un autodidacte que va compaginar la seva carrera literària amb la medicina. “La medicina és la meva esposa legal; la literatura només la meva amant” (Txékhov). Per motius econòmics va escriure petits relats, perquè li costava més cobrar com a metge que escriure històries. Què valorem en Txékhov? Potser el fet de veure com són els homes. Txékhov sempre ha estat considerat com un exponent rus de la llibertat i la independència, tal vegada com a derivació de l’educació estricta rebuda del seu pare, director de la coral de la parròquia, i de la actitud oberta de la seva mare, amena narradora de rondalles i d’històries dintre la família en els períodes de representant de vendes de teixits del seu pare.
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Grans dames del Hollywood clàssic"
PONENT: Sr. Albert Beorlegui
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 19 de gener de 2010
El Sr. Albert Beorlegui, periodista i crític de cinema, va centrar la seva amena conferència en les dames de Hollywood més representatives del glamour en el món del cinema entre els anys 1925-1950. Va haver-hi, en aquest període, un autèntic patrimoni cultural representat per les deesses cineastes. En la seva tria va escollir agrupar-les en cinc categories:
Dones exòtiques: Greta Garbo, Marlene Dietrich.
Dones sensuals: Jean Harlow, Mae West, Rita Hayworth.
Dones dolces: Olivia de Havilland, Ingrid Bergman.
Dones temperamentals: Bette Davis, Joan Crawford.
Dones amb empenta: Barbara Stanwyck, Katherine Hepburn.
De totes elles, l’auditori encisat va gaudir de la corresponent fotografia, de les paraules adients del conferenciant sobre els trets més significatius de la seva biografia i premis cinematogràfics, i a més a més, per a algunes d’elles, de la vivència reproduïda de les imatges claus d’alguna pel•lícula de l’època, que l’auditori va seguir amb veritable fruïció.
Intentar resumir tanta informació diversa en unes poques línies és força agosarat. Fem un flaix personalitzat:
Greta Garbo: L’estrella més ben pagada de la Metro, però sense mai cap Oscar.
Marlene Dietrich: Erigida en mite d’aspecte androgin per Josef von Sternberg, sense cap Oscar.
Jean Harlow: La rossa platí i sex-symbol de la dècada dels anys 30. Frases agudes.
Mae West: Una altra sex-symbol. Digué de Cary Grant “si sap parlar me’l quedo”. Vulgar.
Rita Hayworth: Protagonista de la bufetada i de l’striptease més famosos del món.
Olivia de Havilland: Germana de Joan Fontaine; 2 Oscars, a La heredera i a Vida íntima de Julia Norris.
Ingrid Bergman: Tres Oscars: Luz que agoniza, Anastasia i Assassinat a l’Orient Express.
A Casablanca l’auditori va reviure l’escena d’Ingrid i Bogart.
Bette Davis: Dona de caràcter. Dos Oscars i 10 nominacions. Es van reviure les escenes
del majestuós ball, amb el vestit vermell, amb Henry Fonda.
Joan Crawford: Dona devoradora, enemiga declarada de Bette Davis, un Oscar i tres nominacions. Quan va estar casada amb el president de Pepsi-cola, implantà la beguda a la Metro.
Barbara Stanwyck: Excel•lent actriu, però sense cap Oscar. Només un d’honorífic, una estrella al passeig de Hollywood, i el consol de sèries televisives com ara Falcon Crest.
Katherine Hepburn: Quatre Oscars i 12 nominacions. Memorables els 26 anys passats amb Spencer Tracy, i la pel•lícula L’estany daurat, amb Henry Fonda.
ESTEVE SABATER
-------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “La lenta agonia de l´impost de successions"
PONENT: Sr. Josep M. Coronas
LLOC: Trade Center
DIA: dimarts 12 de gener de 2010
El Sr. Josep Maria Coronas, llicenciat en Ciències Econòmiques i Dret, i advocat de l’Estat, en la presentació de la seva interessant conferència va seguir el desenvolupament d’una llarga metàfora sobre l’essència d’aquest impost des del seu naixement a Roma fins a l’estat actual de la seva aplicació dins la societat civil espanyola.
Roma ja s’exercia: concretament, August, per pagar els soldats. A Espanya Carles IV el 1798, també per pagar les seves guerres. En els dos casos esmentats eren, però, impostos baixos, d’un 2%. En les reformes del s. XIX pujaren fins a un 10%.
Històricament apareix com un impost agressiu i per motius de guerra. Un impost, doncs, merament recaptador. En una Hisenda ordinària no té cap justificació teòrica. Modernament s’han inventat teories, però totes errònies. La més sostinguda és la redistribució de la riquesa, però és també falsa i perillosa, perquè no redistribueix riquesa sinó que la destrueix. I a més, crea greuges comparatius. És un abús permanent i per tant un impost injust.
La llei del 1987 i el real decret del 1991 que regulen les successions avui van ser una llei ridícula i una normativa d’un impacte mínim per a la redistribució. La llei és tècnicament defectuosa i mal feta, ja que discrimina i ataca la distribució de riquesa intergeneracional, trenca la llibertat, provoca el terror fiscal en tota la seva casuística i estableix percentatges abusius.
Posteriorment, 1988,1991, 2001, sorgeixen veus d’inconstitucionalitat, i la història posterior parlamentària mostra una tendència cap a la supressió de l’impost retocant diferents conceptes/reduccions,deduccions i bonificacions, valoracions i coeficients per minorar el total a pagar.
Finalment el 1996 hi ha un pas important: es concedeix competència a les comunitats autònomes per regular l’impost. N’hi ha que ho fan: Cantàbria 2003, València 2007,
Illes Balears 2007, Comunitat de Madrid 2006. S’hi acorden importants reduccions i fins i tot eliminacions.
N’hi ha que no ho fan. I augmenten els greuges comparatius entre els contribuents de les diferents comunitats.
Catalunya ho té en tràmit en el Parlament. Per ara és a Catalunya on es paga més.
S’ha de regular: en primer lloc, una reducció personal de base fins a 500.000 euros, i en segon lloc, unes reduccions progressives en el temps, establertes per als majors de 75 anys. Tot això encaminat a aconseguir que el 94% dels contribuents afectats no paguin res.
És necessària la supressió total, però aquesta ha de ser general, feta per l’Estat. Els governs autonòmics només poden fer pedaços.
ESTEVE SABATER
EL PRIMER TRIMESTRE DEL CURS 2009-2010
PONÈNCIA: “Albéniz: l´home i el compositor"
PONENT: Srs. Romà Escalas - Lluís Avendaño
LLOC: Teatre Auditori
DIA: dimarts 15 de desembre de 2009
El primer trimestre es va cloure amb una conferència musicada. En la primera part, el Sr. Romà Escalas, musicòleg i director del Museu de la Música de Barcelona (l’únic d’Espanya amb instruments de tota mena i dedicat exclusivament a la música), va iniciar el tema enfocant-lo des de la perspectiva del llegat Albéniz que la néta del músic va cedir al museu i que constitueix una de les col•leccions més importants de la institució. En va fer una exposició, amb el reforç de resums i projeccions diverses. Després d’unes imatges del museu situant l’entorn on es conserva aquest llegat (molts dels assistents al Teatre Auditori no hi eren quan el vam visitar amb l’Aula), va anar comentant els elements que constitueixen aquest fons i que ens proporcionen informació de primera mà sobre Albéniz, l’home i el compositor:
- documents biogràfics: partida de baptisme, diaris personals, testament...
- epistolari: correspondència amb Malats –el pianista que més divulgà la seva obra–, amb Granados, amb la seva muller Rosina Jordà...
- fotografies diverses: dedicades, d’altres músics, de pintors, d’amics, deixebles –que ens situen en l’entorn personal i social–; la impressionant imatge del seu seguici funerari pel carrer de Ferran...
- biblioteca personal: estudis musicals, biografies, textos diversos, que ens parlen de la seva formació i interessos.
- partituroteca: partitures pròpies, manuscrites i autògrafes –com ara la de «Lavapiés», de la Suite Iberia, amb dedicatòria a Malats–; o bé impreses, d’ell mateix –com les particel•les de les Escenes simfòniques catalanes, la partitura orquestral de la qual s’havia perdut i es va poder reconstruir–, o d’altres músics que formaven part del seu repertori.
- hemeroteca: que recull fets de la seva vida artística com a pianista o com a compositor, estrenes, crítiques...
- objectes personals, medalles, mencions honorífiques... i sobretot, el seu piano, que ha estat restaurat pel museu i s’ha utilitzat darrerament en algun concert.
Tot això constitueix un material inestimable per endinsar-se en la vida i l’obra d’Albéniz, verificar-ne la cronologia i també fer-ne treballs de recerca i difusió, per exemple, de l’obra operística (Henry Clifford, de tema històric, amb llibret del seu mecenes anglès Money-Coutt, primera estrena mundial al Liceu el 1895, ja no es va tornar a dur a l’escena, però recentment s’ha recuperat; Pepita Jiménez, també estrenada al Liceu; Merlin, representada pòstumament, uns 40 anys després, en versió orquestral dramatitzada), obra operística que, eclipsada per les extraordinàries composicions per a piano, es coneix poc, com potser també ha passat amb l’obra simfònica.
La segona part, la il•lustració musical del tema de la conferència, va córrer a càrrec del professor i reconegut concertista de piano Lluís Avendaño, amb un programa que incloïa «Preludio», «Tango» i «Malagueña» de l’Álbum de España; «Catalunya» i «Cuba», de la Suite española; «Sous le palmier», de Chants d’Espagne, que s’inicia amb el tema desenvolupat a «Cuba», la peça anterior. El concert es tancava amb la brillantíssima execució de tres peces més, d’un gran virtuosisme: «El Puerto», «El Albaicín» i «Lavapiés», totes elles de la Suite Iberia, considerada l’obra cabdal i tècnicament més complexa d’Albéniz. I encara ens va obsequiar, al final, amb una esplèndida propina: «Evocación», també de la Suite Iberia. Un concert de luxe, magnífic. Un regal per a l’ànima.
Pilar Daniel
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “La Creu Roja de tots en el seu 150 aniversari de la batalla de Solferino."
PONENT: Sr. Josep Marqués
LLOC: Trade Center
DIA: dijous 10 de desembre de 2009
El Sr. Marqués, president de la Creu Roja a Catalunya, ens va exposar els trets essencials de l’emblemàtica entitat humanitària de la Creu Roja.
El 24 de juny de 1859, un ginebrí, Henry Dunant, va quedar commocionat davant l’espectacle dels centenars de cadàvers i de soldats ferits i abandonats en el camp de batalla de la població de Solferino, al nord d’Itàlia, on les tropes de Napoleó derrotaren l’exèrcit austríac. Allà va començar ell els socors als ferits, ajudat per les dones dels pobles veïns, i ho va plasmar en el seu llibre “Un record de Solferino”, on destaquen tres idees:
1. És necessari crear societats de socors als ferits en els camps de batalla.
2. Els ferits i el personal sanitari de serveis haurien de ser considerats neutrals i s’haurien de protegir amb un senyal específic (que desprès va ser la coneguda creu vermella, de significació no religiosa sinó històrica, o la mitja lluna vermella en àmbits de cultura musulmana. Són dos símbols dels mateixos representats).
3. Cal establir un tractat internacional amb força de llei que garanteixi la protecció als ferits i serveis sanitaris que s’ocupen d’ells.
Les repercussions d’aquesta obra es traduïren primerament, el 1863, en “el Comitè dels Cinc”, l’organisme fundador de la Creu Roja i promotor dels convenis de Ginebra.
El 1880 va adoptar el nom de “Comitè Internacional de la Creu Roja”.
Fins aquí la fundació i explicitació del seu objectiu originari i primer: l’ajut humanitari neutral als ferits de guerra i la recerca dels desapareguts, que també s’estengué tot seguit als afectats per les catàstrofes naturals. Avui s’ha estès a totes les indigències extremes que sofreix l’home arreu del món.
L’organització total de la Creu Roja es resum en tres nivells coordinats de tasques:
1. Comitè Internacional, a Suïssa, per les guerres transnacionals, que s’ocupa dels ferits, desapareguts i presoners.
2. Federació Internacional de creus roges nacionals per a l’ajut humanitari necessari en grans catàstrofes.
3. Societats Nacionals de la Creu Roja a cada Estat, amb les ramificacions locals adients.
Les bases del sosteniment de la Creu Roja són: a nivell humà, el voluntariat, i a nivell econòmic, una participació equilibrada de quotes de socis, donacions desinteressades i subvencions de l’Estat.
Som auxiliars de l’Estat, digué el conferenciant, perquè l’Estat ho ha volgut, però som independents del poder. Això sí, operem amb una total transparència, amb rigor, i som auditats en cada circumscripció.
Apostem per la innovació, i així com les extremes necessitats de l’home avui sofreixen canvis, nosaltres ens hi acomodem, perquè la Creu Roja és veritablement de tots.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Poesia i exili"
PONENT: Sr. Sam Abrams
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 3 de desembre de 2009
El Sr. Sam Abrams, professor de filosofia i literatura, és un conferenciant ja conegut en les nostres aules per visites anteriors. Aquesta vegada va voler parlar-nos d’un tema tan
suggestiu com aparentment difícil de lligar: poesia i exili. Malgrat tot ens va fer entendre quin era aquest lligam profund i transcendent en el cas català a través de sis personatges exiliats i altres tantes reflexions sobre l’exili.
Va començar per les reflexions. La primera fou molt contundent: l’exili català del 1939 encara no s’ha estudiat en tota la seva profunditat. Hem de desenterrar totalment aquells fets i tot el que representaren. Va anar desglossant les següents reflexions:
El fenomen de l’exili s’ha d’enfocar més globalment. L’exili no fou solament a Amèrica sinó també a Europa, on hi va haver força activitat intel•lectual dels catalans exiliats; recordem Trueta a Oxford, Teresa Pàmies amb el seu pare a Praga, Helena Vidal nascuda a Moscou en l’exili patern... Cal, doncs, tenir una visió més àmplia de l’exili. Cal també no discriminar les obres produïdes en l’exili com separades de les altres. Són obres normals i punt, que cal integrar en el conjunt general i no pas disminuir-les per aquest origen.
Una altra dimensió de l’exili català que cal tenir en compte és la seva característica de fenomen humà universal, més enllà de llocs i de temps, que quan apareix es repeteix pertot arreu igual, com per exemple en el cas armeni dintre Turquia.
Finalment, com a última reflexió, cal dir que parlem d’obres produïdes per escriptors majoritàriament ja morts, dels quals (Xavier Benguerel, Bartra i Anna Murià, Calders...) encara queden els fills: no s’hauria de perdre l’oportunitat de parlar amb ells, ja que són una font important de coneixement sobre el tema.
Va passar a relacionar sis poetes considerats en el fet històric de l’exili català: Agustí Bartra, Carles Riba, Clementina Arderiu, Artur Bladé, Joan Sales i Josep Palau i Fabre, llegint de cada un d’ells un poema realment identitari i representatiu del poeta i de la seva actitud davant l’exili.
Agustí Bartra, exiliat en els anys 1939-1970, canta l’esperança del retorn. Carles Riba, exiliat entre 1939-1943, viu a la seva tornada l’exili interior i canta la resistència enfront de l’adversitat. Clementina Arderiu, esposa de Carles Riba, canta la desorientació vital soferta. Artur Bladé, exiliat en els anys 1939-1961, canta la proximitat de l’entorn vital. Joan Sales, exiliat en els anys 1939-1948, militar combatent, editor de Mercè Rodoreda i també poeta, la veu del que lluita. Josep Palau i Fabre, autoexiliat en els anys 1945-1961, es troba en l’exili fora de lloc.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Els parcs naturals de Califòrnia"
PONENT: Sr. Martí Boada
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 24 de novembre de 2009
El Sr. Martí Boada, doctor en Ciències Ambientals de la UAB, ens va parlar del medi ambient i de la seva cura i manteniment, posant com a exemple de consideració immediata els parcs naturals de Califòrnia. Podríem considerar també els de Catalunya, com el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de St. Maurici, el Montseny, el Parc Natural de St. Llorenç del Munt o d’altres. Va remarcar la distinció entre parc nacional, en el qual no s’hi pot fer res més que conservar-lo, i parc simplement natural, on s’hi poden desenvolupar activitats econòmiques de millora. Catalunya té grans semblances naturals i climatològiques amb Califòrnia, com ja sabem. A partir d’aquí, va referir-se a diverses espècies de la flora i la fauna dels respectius països, com l’arboç, l’avellaner i el garrofer, i a unes quantes aus que s’assemblen, però assenyalant també les espècies diferents més notòries, com les grans i centenàries sequoies californianes, els arbres més vells del planeta.
Fent una consideració general sobre el nostre ambient històricament més proper, digué que mai no havíem estat tan bé. Un exemple ineludible n’és l’esperança de vida: abans 38 anys; avui, 78. Això té, però, un vessant negatiu: el planeta ha passat de dos mil milions d’habitants a set mil milions, que consumim molt més. Tot el nostre benestar d’avui ve dels hidrocarburs enterrats i extrets d’uns jaciments del temps dels dinosaures. Són la base del nostre extremat consumisme. Cal originar mecanismes per defensar el medi ambient greument atacat. Aquí hi entren els parcs naturals. El primer parc natural de la història de la humanitat, el Parc Nacional de Yellowstone, es creà el 1862 com a reparació per les reserves establertes a fi d’allotjar els indis vençuts. Allà va començar el sistema de parcs nacionals tan estesos pertot arreu als EUA, espais naturals amb valors qualificats per vigilar i protegir la natura.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Veus d´una ràdio que va fer història"
PONENT: Sr. Joan Munsó
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 17 de novembre de 2009
El Sr. Joan Munsó, periodista i exdirector de ràdio, va posar al nostre abast una evocadora i emotiva conferència (amb el format d’un programa radiofònic), de records històrics de la ràdio de temps passats que mai no podrien retornar per si mateixos. L’edat ens dóna una altra perspectiva, digué. En la ràdio passa igual. Recordar quelcom que ja no existeix és molt ambiciós i agosarat. És una invitació a retrocedir en els temps reproduint sons i veus barrejades transitant per la imaginació amb il•lusió, molta il•lusió. Amb aquesta premissa, començà la tria amb Catalunya i una locutora singular, Mercedes Laspra, que durant 41 anys va omplir les ones de la ràdio, fins que el 1980 va pronunciar el seu adéu, que vàrem escoltar degudament enregistrat.
Seguiren una sèrie de noms i les seves respectives veus també enregistrades: la veu de la Sra. Fortuny, de l’inspector Nícols, del gran mestre Soler Serrano amb la seva ràdio fresca, sobretot en les tristes efemèrides de les inundacions del Vallès, el 1962. Continuà referint els noms i veus de la ràdio provinents del teatre, com Adolfo Marsillach, Palmerola el 1981 en la comèdia “El gran galeoto”, i de la noia, llavors debutant, María Matilde Almendros; la veu de les aventures de Taxi Key assumida per Isidre Sola; la veu del personatge popular de “Don Pollo”, interpretada pel Sr. Arribas Castro; les veus entranyables de Dalmau i Viñas, lligades sobretot a les campanyes benèfiques de Nadal. No podien faltar-hi les veus populars d’Arandes, Federico Gallo, Valdivieso per al futbol i Helena Francis amb el seu consultori. Aquestes veus van fer història, perquè la ràdio és un espai obert d’imaginació sense límits.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “L´audició, el primer pas de la comunicació"
PONENT: Dr. Lluís García-Ibáñez
LLOC: Sala d´actes de l´Hospital General de Catalunya
DIA: dijous 12 de novembre de 2009
GARCIA-IBÁÑEZ
L’audició, el primer pas de la comunicació
El Dr. Lluís Garcia-Ibáñez, otòleg, ens va oferir la seva amena conferència sobre l’interessant tema de l’audició. Va començar projectant unes impactants imatges d’un simi i un humà en actitud de comunicar-se amb els altres, i assenyalant la gran diferència entre la comunicació que eren capaços de donar ambdós i que realment tant dissemblants ens fan. Des d’aquí era fàcil fer entendre com l’audició és el primer pas de la comunicació. Des dels purs sons guturals als sons estructurats en paraules hi ha com a diferència el llenguatge, format amb sons flotants constituïts per a comunicar-nos.
L’enllaç general, doncs, entre els humans comunicats, radica en l’audició, com bé sabem.
Va seguir tot un desenvolupament, diria acadèmic o professional, dintre les pautes corrents d’anàlisi de l’anatomia i funcionament de l’aparell de l’audició i de les teràpies
que ara tenim a l’abast per corregir les mancances de l’òrgan auditiu, no pas del tot desconegudes per la majoria dels assistents, atesa la mitjana d’edat.
Caldria destacar en aquest resum dos punts essencials per a la comprensió útil del missatge del conferenciant:
1) La idea general del fenomen de l’audició.
2) L’estat actual de la intervenció quirúrgica en el tractament de la sordesa.
L’audició comença en l’orella externa. Quan es produeix un so fora de l’orella externa, les ones sonores o vibracions ingressen al conducte auditiu i colpegen el timpà; aquest produeix vibracions que passen als tres petits ossos de l’orella mitjana. Aquests amplifiquen el so i transmeten les ones sonores a l’orella interna, la còclea, òrgan de l’audició en forma de closca de cargol que conté uns líquids i les cèl•lules ciliades (o acústiques), encarregades de transformar el so (les ones sonores) en impulsos elèctrics que el nervi auditiu (o nervi coclear) envia al cervell, que al seu torn tradueix aquests impulsos novament en so, és a dir, en percepció auditiva.
Les cèl•lules ciliades no tenen capacitat de regeneració, per tant, quan envelleixen o es lesionen ocasionen una sordesa irreversible. Però avui l’ésser humà compta amb la implantació coclear: un dispositiu electrònic que fa la funció d’aquestes cèl•lules ciliades estimulant artificialment el nervi auditiu.
El primer implant coclear realitzat a Espanya va ser dut a terme el 1985 pel Dr. Emili Garcia-Ibáñez, pare del conferenciant. S’aplica a les persones amb sordesa profunda o total en què l’audiòfon convencional no és útil, o en aquelles que no tenen cap possibilitat de recuperació auditiva perquè presenten una destrucció de les cèl•lules ciliades. És una cirurgia ràpida i senzilla, de resultats sorprenents.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “La Rússia d’avui i de demà"
PONENT: Sra. Natalia Novosilzov
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 3 de novembre de 2009
La Sra. Natalia Novosilzov, professora titular de rus a la UAB, va voler enfocar la seva conferència d’actualitat sobre Rússia ni més ni menys que prenent com a referents russos alguns personatges d’avui, sense oblidar les arrels de la llarga història del país rus i subratllant també la constant de sempre, com és el seu molt accentuat i diferent desenvolupament històric. Ja des dels temps de l’imperi otomà, de l’imperi bolxevic i del crac de la URSS el 1991, Rússia sempre ha provocat la curiositat de saber com funcionava per dintre, i sobretot avui, després de produir-se el nou sistema capitalista i democràtic especial. Rússia sempre ha estat tancada en si mateixa i allunyada d’Europa.
El primer referent fou un discurs recent del seu president Medvédev, difós en els mitjans de comunicació. És un discurs d’Estat del que hi ha avui a Rússia, remarcant els defectes i mancances actuals, però donant també un missatge d’esperança: Endavant, Rússia!
1/ Rússia arrossega un retardament econòmic i organitzatiu pel que fa a les institucions.
2/ Té una economia primitiva i ineficaç, basada en les matèries primeres sense elaboració.
3/ En l’àmbit social, Rússia és encara semisoviètica, val a dir amb consciència social de propietat pública de les coses. Com que res no era de propietat privada, aquí rau el “quid” de la qüestió, perdura aquest sentiment en la majoria de la població. Caldrà que passin noves generacions.
4/ A la gent li falta voluntat de progrés. Amb la devaluació inicial del ruble i la igualació uniforme de l’emissió de valors de l’Estat per iniciar el nou sistema capitalista, la majoria no va saber reaccionar. Només una petita minoria d’espavilats i ben situats va poder emprendre el camí per progressar socialment. Hi ha peresa intel•lectual per inventar i prendre iniciatives.
5/ La corrupció és omnipresent a tot arreu. Hi ha assassinats freqüents per aquest motiu. Accidents,“mordidas” i màfies formen part normal de l’aventura vital quotidiana.
6/ L’emprenedor rus és tímid, amb poca experiència i protecció. Només les multinacionals se senten prou emparades.
7/ Finalment, no pot faltar l’al•lusió al problema terrorista, centrat a Txetxènia.
Un altre referent de la conferenciant fou el rector de la Universitat de Moscou. En una enquesta per determinar la patologia i redreçament de la societat russa, assenyala un camí difícil entre l’estil arcaic de comportament social i el modern necessari, ateses les característiques pròpies de Rússia, que no vol imitar models forans.
Un tercer referent de la Rússia d’avui és, naturalment, Putin i tot el que ell representa: el poder de manipulació i conquesta, el seu origen de membre del KGB, la pertinença a les oligarquies que espremen la riquesa nacional, i també la proliferació de les màfies que calguin per al manteniment del sistema. Un sistema que es pot concretar en una economia caòtica depenent de la importació, una societat oligàrquica plena de gàngsters, sense classe mitjana, i un poble moltonejat.
Una visió de la Rússia real, pels seus referents, però força pessimista en un concert harmònic dels pobles del món.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Joan Amades: la memòria del poble"
PONENT: Sr. Antoni Serès
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 27 d´octubre de 2009
El Sr. Antoni Serés, membre de l’Associació Cultural Joan Amades i escriptor, ens va oferir una conferència il•lustrativa d’una figura desconeguda per la majoria i que té en canvi una gran transcendència en la dimensió de la cultura popular catalana.
El conferenciant va començar expressament la casa per la teulada, relatant-nos i exposant en pantalla “El Costumari”, cinc voluminosos llibres que contenen un recull popular d’històries i anècdotes de saborós contingut folklòric; tan cert és això, que s’ha constituït en un referent de la seva època. I ho féu per ressaltar la gran distància qualitativa entre el producte aconseguit i reconegut i els mínims medis amb què Amades ho va obtenir, si no fos amb l’esforç i superació personal constant per salvar aquesta distància.
Neix i mor a Barcelona (1890-1959), encara que els pares eren rurals i modestos, immigrats a Barcelona pel treball menestral: el pare era serraller i la mare feia calces.
Viu tres anys amb el seu padrí, al poble de Bot, prop de Gandesa. Va a l’escola només dels sis als nou anys, i des de llavors treballa de drapaire, a Barcelona, per subsistir i per recollir-ho tot, autoformant-se així en el que serà el seu característic mètode de col•leccionista del que sigui: cròniques sobre celebracions populars, dia per dia, sense cap altre ordre, per recollir-les en El Costumari, i tota la gamma d’objectes vendibles, com ara auques, romanços, ventalls, ex-libris, cromos, fulls de rengle, goigs, nadales, retallables, per vendre-ho en una paradeta del mercat de St. Antoni. Tenia nou anys.
Lector empedreït, als dotze anys passa de vendre draps a vendre llibres de segona mà i literatura de canya i corda (mostrant en pantalla el que això significava), tot prèviament llegit.
Als disset anys comença a freqüentar l’Ateneu Enciclopèdic Popular, on amplia la seva formació. S’interessa per les llengües i fins i tot per l’esperanto (n’és present al congrés internacional celebrat a Barcelona). Als vint-i-cinc anys entra en contacte amb dos musicòlegs, amb motiu de les cançons populars que li cantava la mare, recollides en un llibre.
Als trenta-tres, decideix editar, i escriu fins a quaranta-dues obres de literatura popular per subscripció, produint un llibre cada dos mesos, basats en preguntes directes a diversos personatges o en un extens epistolari amb d’altres.
Amades és un home que salva els mobles de la cultura popular catalana. Així ho manifesten les seves obres. Aquestes són les principals:
Les diades populars catalanes, Les cent millors cançons populars, Refranyer català comentat, Les cent millors rondalles populars, i Costumari Català.
Més informació: www.joanamades.cat.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Estem sortint de la crisi?”
PONENT: Sr. Joan Majó
LLOC: SC. Trade Center
DIA: dimarts 20 d´octubre de 2009
El Sr. Joan Majó, Dr. Enginyer Industrial, va repetir la seva vinguda a les nostres aules per donar-nos aquesta vegada la seva autoritzada opinió sobre les característiques especials de nostra crisi real, diferent a Espanya. Va posar com a model didàctic, i hi va insistir diverses vegades en el decurs de la conferència, l’esquema adient del bon metge: primer el diagnòstic i després el tractament. Amb la crisi, de la qual tothom en parla, passa el mateix.
Primerament es deia que teníem una crisi financera, i degut a això –va dir–, sorgeix el meu llibre “No m’ho crec”. Nosaltres no tenim una crisi financera, encara. La nostra crisi és de model de creixement. Un creixement unidireccional, en construir més enllà de les necessitats, basat en el crèdit (endeutament bancari intern i forà) i no en l’estalvi intern, que produeix una bombolla immobiliària. Creixíem a un accelerat 4% quan arreu es creixia només al 1%.
Espanya, entre 2007-2009, necessitava construir 300.000 habitatges i n’ha construït 800.000. Tot amb hipoteques al 100%, dins un negoci inflat i fictici.
Quan aquesta estructura nostra xoca amb la crisi general de fora es punxa la bombolla i segueixen les seqüeles, de les quals en resulta com a més significativa l’atur. És a dir, més clarament, quan a fora sorgeix la crisi financera per la contaminació dels actius bancaris tòxics i els governs consideren necessari ajudar les entitats financeres amb diners públics, aquestes es tanquen al crèdit exterior, diuen prou, i les caixes dels nostres bancs queden buides i estrangulades, sense estalvis, sense crèdits nous i amb un considerable endeutament a tornar. És la crisi de liquiditat, la punxa de la nostra bombolla.
Per tot això, amb el diagnòstic d’una crisi tant diferent de la general i àdhuc de l’europea, la teràpia també ha de ser diferent. Què hem de fer? El que ens cal fer avui ve de lluny.
Per tirar endavant no hem de reactivar l’economia (recuperar la situació anterior) com pot fer-ho Alemanya, per exemple, sinó que hem de reconvertir-la (renovar-la i innovar-la) com ja ho férem una vegada, el 1980. Avui ens toca fer-ho per segona vegada, més profundament, més ben feta, en la dimensió de l’eficiència industrial sense cap mena de condicionants fora de l’economia, com es va fer llavors amb els sindicats per motiu de la transició. I quan sortirem de la crisi? Durarà el temps que duri aquesta reconversió. Per això els nostres temps de crisi seran diferents dels temps d’Alemanya i dels altres països.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Telescopis espacials i els nous avenços en astronomia”
PONENT: Sr. Francesc Lozano
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 13 d´octubre de 2009
El Sr. Francesc Lozano, professor de la URL i conferenciant prou conegut en les nostres aules, ens va introduir amb aquest títol ambivalent en el fascinant món de l’astronomia moderna: els aparells per mirar al cel i les troballes espectaculars d’aquestes mirades.
No podríem començar el nostre relat sense un record per a Galileu Galilei, que avui, a l’any 2009, en fa quatre-cents que va ser el primer que va mirar la Lluna amb el primer telescopi. Aquella mirada va significar molt més que la simple visió ampliada del nostre satèl•lit. Per a Galileu va ser l’obertura i confirmació del nou sistema planetari que Copèrnic instituïa, el 1543, deixant de presentar la terra com a centre de l’univers. La terra no podia ser el centre, i el sol potser tampoc. Avui, les galàxies vistes i explorades pel telescopi Hubber del 1990, ara ja obsolet, ens han ofert i permès una altra visió ben diferent de l’univers.
Galàxies, nius de galàxies, milers de milions de galàxies, forats negres i un univers en expansió, quasi sense fi, és explorat i ens és presentat per instruments espacials com el telescopi Compton, per captar tota mena de radiacions: acústiques, de llum, de raigs ultraviolats, raigs X, raigs gamma.
Potser, com a Galileo, aquestes noves mirades a l’univers ens portin més enllà, com li va passar a Ilya Prigogine, científic rus nascut a Moscou el 1917 i mort a Brussel•les el 2003, Premi Nobel de Química 1977, per a qui l’aparició de la vida és vista com determinada per l’activitat normal de l’univers. Ofereix una bella teoria científica d’una sorprenent síntesi de les idees d’ordre i caos, d’atzar i necessitat, i de com es relaciona l’activitat normal de l’univers amb el seu entorn, intercanviant matèria i entropia en les reaccions irreversibles més enllà dels estats d’equilibri.
La vida, llavors, sorgida tal vegada aquí i allà en l’univers immens, no es deuria a l’atzar, ni tampoc al caos, i potser ni a un esclat original (Big Bang), sinó a la pròpia activitat normal d’un univers etern en el desenvolupament de la seva capacitat d’estructurar-se dissipativament.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Barcelona: capital europea de la Mediterrània”
PONENT: Sr. Carles Gasòliba
LLOC: SC Trade Center
DIA: dimarts 6 d´octubre de 2009
El Sr. Carles Gasòliba, president de la Comissió per a la Mediterrània de la LECE a Brussel•les, ens va inaugurar el curs 2009-2010 de l’Aula d’extensió universitària amb una magistral conferència sobre els immediats antecedents i la situació actual de l’organització de la zona mediterrània de la UE. Com a poble del mediterrani que som, la mediterrània ha estat sempre present en les arrels de la nostra identitat històrica, i ara, amb motiu de la nostra integració a la UE, hem retrobat amb plaer aquest compromís identitari. A Catalunya, amb Pujol i amb Maragall va sorgir en el si del nostre desenvolupament democràtic una sinergia cap a la vertebració de l’eix mediterrani, amb un resultat obvi, que va recollir el 1995 la UE: donar cos a una actuació específica a la zona de l’eix mediterrani. En el fons de la qüestió hi havia la consideració adequada als veïns de la UE. A l’Est, després de la caiguda del mur de Berlín, va caldre la preparació dels pobles implicats per a integrar-se, i al Sud, amb veïns més depauperats, excepte Israel i Turquia, i amb una població conjunta i creixent de 300 milions, calia endegar algun procés singular per promoure el desenvolupament d’aquests països i evitar possibles desequilibris futurs perillosos al marge de la immigració natural previsible.
Aquest procés singular és el Secretariat permanent de la UE amb seu a Barcelona.
Es va començar a Barcelona el 1995 amb una reunió a nivell de caps d’Estat, per desenvolupar l’assistència social i l’economia amb crèdits, no subvencions; va continuar a València el 2002 aprofitant la tercera presidència espanyola a la UE, i el 2008, a París, sota la presidència francesa amb Sarkozy, s’hi dóna un nou impuls i es planteja nominar una seu mediterrània. Es presenten: Marsella, Tunis i Barcelona, i guanya Barcelona, que presenta una proposta amb cinc objectius:
1/ Les autopistes del mar per obviar Rotterdam: creació de llocs logístics a gran escala, Barcelona - Tànger - Alexandria - Bali.
2/ L’autopista del Nord d’Àfrica, enllaçant amb Líbia.
3/ Un Pla d’energia solar mediterrània, amb el recolzament d’un banc alemany privat interessat, aprofitant la gran insolació mitjana dels països implicats.
4/ La Neteja general del Mediterrani de manera similar a la feta a les nostres platges.
5/ Un gran projecte de potenciació econòmica de la zona.
Per a Barcelona, la radicació d’aquest Secretariat significa la recuperació del seu paper dins la història de la Mediterrània.
ESTEVE SABATER
EL TERCER TRIMESTRE DEL CURS 2008-2009
PONÈNCIA: “EL JAZZ (II): de les Big Bands a l’actualitat”
PONENT: Sr. Ricard Gili
LLOC: Teatre-Auditori
DIA: dimarts 2 de juny de 2009
El passat dia 2 de juny va tenir lloc, al Teatre-Auditori de la nostra ciutat, l’acte de cloenda del curs 2008-2009 de l’Aula d’Extensió Universitària. El recinte presentava un ple quasi total en un ambient festiu, com correspon al final del recorregut d’un curs brillant.
Inicià l’acte el president de l’Aula, Sr. Pere Narbona, que es va referir a l’èxit que ha representat el cicle de conferències que ara finalitza i que ha tingut com a fil conductor temes de tanta actualitat com les grans infraestructures, i aspectes de les nostres arrels històriques com és tot allò relacionat amb la cultura grega. El Sr. Narbona mostrà la seva satisfacció per l’interès que tot això ha desvetllat entre els socis i que ha tingut la seva millor lectura en la massiva assistència que ha acompanyat la majoria de les conferències.
A continuació va prendre la paraula l’alcalde de Sant Cugat, Sr. Lluís Recoder, amb elogis per a l’Aula, qualificant la Institució com un exemple a seguir i assenyalant l’altura i la qualitat de las activitats culturals en l’àmbit de l’extensió universitària. Es va refermar en el suport que el centre mereix per part de l’Ajuntament, i en el seu desig que Sant Cugat es beneficiï molt de temps d’una col•laboració tan estreta. Ressaltà el fet que recentment s’ha donat el nom del primer president de l’Aula a una plaça de la ciutat.
Posteriorment va dirigir unes paraules als presents el Sr. Bonaventura Bassegoda, vicerector de la Universitat Autònoma. Es va referir a la col•laboració entre la Universitat i l’Aula i va expressar el desig dels majors èxits del nostre Centre en un futur pròxim.
A partir d’aquí va tenir lloc l’actuació de La Locomotora Negra, autèntica banda de jazz que ens traslladà emocionalment a l’època daurada del Hollywood d’aquelles pel•lícules del cine “negre” dels anys quaranta i cinquanta del segle passat. L’orquestra interpretà diversos èxits des de les Big Bands fins a l’actualitat. El director del conjunt, Sr. Ricard Gili, va situar abans de cada interpretació el marc de l’època, i es va referir a l’evolució que des d’aquells anys ha experimentat el jazz, des dels seus orígens com a música de “negres” fins als temps recents. El Sr. Gili domina completament el tema i és, a més, un notable trompetista, independentment de la seva tasca com a director del conjunt. La Locomotora Negra és una orquestra molt notable, composta per una vintena de músics, que interpreten amb desimboltura i un ple coneixement una música tan difícil com és sens dubte el bon jazz. El públic va aplaudir d’allò més i la Locomotora ens va obsequiar amb uns quants bisos. La interpretació que va fer el Sr. Gili d’un tema de Louis Armstrong ens va fer somiar, a més d’un.
Aquesta clausura del curs va ser un èxit veritable per a tots els socis i, evidentment, per a tots aquells que al llarg de tot un altre any s’han mantingut aquí, “al peu del canó”, perquè l’Aula sigui, de veritat, d’extensió universitària.
ALFONSO SIMÓ MONLLOR
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Visió quotidiana de la informació”
PONENT: Sr. Ricard Pellejà
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dijous 28 de maig de 2009
El Sr. Pellejà és un periodista veterà de televisió. Inicià la seva intervenció amb una pregunta: Com es treballa en el servei d’informació a TV3?
Va diferenciar els informatius en dues gammes: les notícies que requereixen tractament immediat, i les que són notícies previsibles. Es va referir a l’aparició, el 2003, del Canal 3.24, que assegura telenotícies amb informació permanent i que, a més, cobreix eficaçment la notícia en l’instant de produir-se.
Va explicar l’evolució històrica de TV3, i va posar exemples visuals de l’any 1984. En aquella època, les notícies filmades arribaven a TV3 en cotxe. Les d’Espanya ho feien fins a Barcelona, per avió. A Catalunya hi havia –i hi ha– uns quants equips repartits per les principals ciutats.
Actualment, les notícies arriben a la redacció per Internet o per satèl•lit, en el cas d’esdeveniments internacionals. El satèl•lit s’ha de contractar en horari determinat.
Diàriament s’aborda un Pla de Treball, assenyalant tema, equip, redactor, etc. Les notícies són ordenades per la seva importància, d’acord amb el criteri de l’editor. La rellevància sempre és prioritària.
Com a exemple recent, es va referir als vendavals de l’hivern passat. Els equips de TV3 estaven alertats per les informacions dels «homes del temps». En concret, Núria Bacardí va ser avisada telefònicament d’una alarma a la població de Sant Boi. S’hi desplaçà immediatament amb un equip de gravació, per a la connexió en directe. Per desgràcia, la notícia va ser la mort de quatre nens a conseqüència de la caiguda de la coberta del poliesportiu municipal a causa del temporal de vent.
En aquests casos, es talla la programació de TV3 i s’enllaça amb la cadena 3.24, que pren el control.
Quan la notícia és previsible, com en el cas de la mort d’un personatge conegut en situació prèvia de malaltia greu, TV3 prepara amb temps la biografia corresponent. Si el fet ha estat sobtat, es recorre a alguna gravació d’arxiu, fins que els redactores puguin documentar-se.
Les imatges internacionals es reben en senyal directe d’agències. Normalment els corresponsals expliquen prèviament per telèfon la situació creada, abans de rebre les imatges. En el cas d’Espanya, la iniciativa correspon a les diverses delegacions, i sovint es recolzen en la FORTA (federació de ràdios i televisions autonòmiques), que cobreixen tot el territori. És notable que el Canal 3.24 és l’únic dels autonòmics que emet notícies les vint-i-quatre hores.
En las notícies catalanes, la gravació és pròpia de TV3. Sempre hi ha una Unitat amb possibilitat de sortida immediata, i dues més, amb un temps de reacció de 45 minuts. Actualment hi ha delegacions a Tarragona, Girona i Tortosa, i fins a 19 punts d’«injecció» de imatges. El suport es complementa amb videoaficionats que faciliten imatges d’un alt valor informatiu. Va explicar el cas de la mort d’un esportista a Rialp, en què, quan va arribar l’equip, desplaçat, com és usual, en moto, l’operatiu de policia ja havia acabat, i gràcies a les gravacions de persones anònimes es va poder donar la notícia en tota la seva amplitud.
El Canal 3.24 estructura les seves notícies en «roda». Normalment, 20 minuts d’informació general, 7 d’esports i 3 sobre el temps climatològic.
Quan hi ha informacions «bandera», casos com el del Carmel o els problemes que va tenir l’AVE en la seva entrada per Sants, per exemple, es poden crear equips non stop, perquè la informació sigui viva, exhaustiva i documentada.
El conferenciant xifrà en unes 770.000 les persones que diàriament connecten amb el canal 3.24, aproximadament el doble que el canal de TV1 «Veinticuatro horas».
Al final hi va haver diverses preguntes, i el conferenciant va rebre molts aplaudiments.
ALFONSO SIMÓ
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “EL RESCAT DE TRESORS . LA FRAGATA LAS MERCEDES, ODYSSEY I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES”
PONENT: Sr. Frederic Malagelada
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 19 de maig de 2009
El Sr. Frederic Malagelada, un dels bibliòfils més importants del país, ens va fer un atansament sobre els rescats submarins presentant diferents moments històrics clarificadors del gran món arqueològic i de riquesa incalculable que es troba al fons dels mars del món, malgrat que els interessos crematístics passen per l’abandó de petits vaixells i la destrucció de molts documents històrics i materials valiosíssims. Sí que hi ha una excepció: el vaixell Vassa (Suècia), que el dia de la inauguració es va enfonsar a 400 m del port i és l’únic del s. XVII que està intacte gràcies a la col·laboració de l’armada sueca i l’ajuda econòmica del poble suec.
Tot rescat d’un vaixell, gran o petit, representa un alt cost d’inversió, però també la quasi seguretat d’uns alts guanys econòmics. L’Arxiu d’Índies, en tenir una àmplia i valuosa informació dels vaixells naufragats que sortien d’Espanya i Portugal amb totes les autoritzacions administratives i continguts de cada nau, ha estat la font d’alimentació per als rescats.
El primer vaixell a què es va fer referència va ser el Matancero, mercant espanyol que va naufragar l’any 1741 a la costa del Yucatán, a pocs km de Quintana Roo. Destaca el gran valor de la seva càrrega: vidres per a portes, ferro colat, or, vins, licors desconeguts, bijuteria... i altres productes no referenciats i de molt volum, destinats a l’estraperlo.
Un altre rescat important va ser el de la nau Atocha, enfonsada l’any 1622 a Florida (Cayo Hueso) amb una càrrega de més de 100.000 monedes de plata, cadenes d’or, objectes religiosos, esmaragdes, galons d’or d’un valor immens (equivalent a entre 160 i 330 milions d’euros). El seu descobridor, Mel Fisher, va dedicar 20 anys de la seva vida a obtenir el rescat total i també duia un alt percentatge de contraban.
El contraban, en els vaixells, era normal i estava dirigit o controlat d’acord amb uns rols de famílies i era tan gran el seu volum que era considerat com una indústria nacional.
El vaixell Nuestra Señora de las Mercedes (1754) va ser descobert per la companyia americana Odyssey i ha estat un dels rescats de naufragis més rellevants, per ser considerat com un vaixell de llegenda, ja que transportava materials procedents de les mines de Potosí (Perú) amb un valuós carregament de set milions de monedes de particulars i del rei, trenta tones de coure, una incalculable quantitat d’or... Avui la companyia Odyssey té una llarga i complicada discussió amb el govern espanyol, per no haver informat de la investigació i rescat, ja que era un vaixell espanyol.
Un altre rescat important ha estat el del galió San Diego, que cobria la ruta comercial entre Nueva España (Mèxic) i Filipines. Aquesta nau transportava tots els productes corresponents als canvis que es feien amb els xinesos: plata per productes orientals. El seu descobridor, Franck Goddio, va trobar-se amb més de 6.000 objectes, entre els quals destacaven: monedes, joies d’or massís, porcellanes de la dinastia Ming, substàncies aromàtiques, canons... dels quals una gran part estan exposats al Museu Naval de Madrid.
El científic Franck Goddio és el president de l’Institut Europeu d’arqueologia submarina, i avui està dirigint unes espectaculars excavacions sota els mars d’Egipte.
MARC PLENS PASTORET
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “El llibre, una perspectiva personal: passat, present i futur”
PONENT: Sr. Josep Cots
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 12 de maig de 2009
El Sr. Josep Cots és un llibreter ben reconegut en el món del llibre en el nostre país. Ha fet dels llibres i de la seva llibreria –la Documenta, de Barcelona– un art per als aficionats a la lectura. Segons ell, els llibreters han de ser bons psicòlegs, ja que han de saber interpretar el que els clients busquen, que no sempre ho tenen molt clar.
La conferència va iniciar-se amb un recorregut a través dels temps: l’aparició de signes, pictogrames, jeroglífics, alfabet, etc., fins avui, en què s’està encetant l’etapa del format digital.
També va fer referència als materials utilitzats, com els rotlles de papir, el pergamí, etc., fins a l’aparició del paper, que va permetre crear el llibre: un conjunt de fulls amb un determinat ordre que facilitava la comoditat de la lectura i la seva comprensió; i després, la invenció de la impremta, que en multiplicava les possibilitats de difusió.
Els llibreters són uns defensors de la cultura, per afinitat, però limitats en molts casos per les exigències de les grans editorials, que de vegades han provocat que molts dels negocis familiars que dominaven aquest sector s’hagin perdut per la incidència de la globalització, cosa que ha provocat que moltes petites i mitjanes empreses hagin estat absorbides pels grans grups, amb enormes tiratges, que volen dominar totalment l’exposició i la venda, controlant tota l’activitat productiva i de distribució.
A Barcelona encara persisteix el negoci familiar, malgrat que a les ciutats de gran volum de població ha pràcticament desaparegut, com en el cas de Nova York, Londres, Madrid...
El llibreter actual es defensa moltíssim pel tracte personalitzat amb el client, a diferència dels grans grups. Aquell ha d’estar al dia en les novetats, els gustos i els interessos dels lectors, mentre que els grans grups no donen aquest servei i busquen més aviat la part del negoci, oferint un títol que atregui la gent sense tenir massa en compte l’aspecte literari, i miren d’influir sobre els lectors a través dels mitjans de comunicació.
Avui hem d’estar atents al desenvolupament de la lectura en suport digital, que via Internet arribarà a tots els domicilis i que té els seus aspectes positius, encara que mai no podrà oferir el gust de tocar el paper en passar una pàgina, l’olor de la tinta, el fet de fullejar ràpidament endavant o endarrere, de posar un punt...
Per finalitzar, va recomanar que perquè no desaparegui el sector del llibreter, aquest ha de ser un element de contacte constant entre el lector i l’editor, i mai no ha de deixar de formar-se per tal d’estimular i orientar els aficionats a la lectura tradicional i culta.
MARC PLENS
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “El Temple Expiatori de la Sagrada Família i la seva continuació”
PONENT: Sr. Jordi Bonet
LLOC: Trade Center
DIA: dijous 7 de maig de 2009
L’arquitecte coordinador i director de la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família, Sr. Jordi Bonet, va exposar diferents aspectes que afecten el passat, el moment actual i el futur del temple, que en aquests moments, cal dir-ho, és el més gran, i en construcció, a tot el món.
El seu promotor va ser J. M. Bocabella, que l’any 1881 va adquirir els terrenys actuals. L’obra es va iniciar el 1882, dirigida per l’arquitecte F. Villar, però els constants enfrontaments entre ell i la Junta dels Josefins, i la posterior dimissió del primer, va donar lloc a què Antoni Gaudí fos nomenat nou arquitecte del temple l’any 1883, i aportés un nou replanteig de tot el projecte inicial: aixecar un temple grandiós amb planta de creu llatina i gran lluminositat, i amb una convicció: seria un temple que s’acabaria per diferents generacions. Ell va acabar la capella de Sant Josep, va partir dels pocs elements existents i va iniciar la construcció de la façana de la Nativitat (1892), el claustre i els finestrals, entre altres.
Moltes vicissituds ha passat el temple des de l’inici. Les més importants, la crisi del 1898, la renaixença i els problemes socials, l’incendi en què es van cremar tots els plànols de l’obra, etc., que van donar lloc a una reflexió de Joan Maragall: “que la Sagrada Família no sigui el temple frustrat, per a un poble frustrat”, i una altra de Gaudí: que ”la Sagrada Família és Providencial”.
L’any 1952 es van reprendre les obres per aixecar la façana de la Passió. El 1958 s’acabà la capella del Baptisteri de la cripta... i fins avui, per arribar a l’any 2010, quan el Temple Expiatori estarà preparat per acollir el culte.
L’arquitectura de Gaudí va aportar nous conceptes en moviments, colors, formes geomètriques, simbolismes..., però sempre va ser una arquitectura racional dins la nova arquitectura.
El Sr. Jordi Bonet, com no podia faltar, va exposar el criteri de diferents arquitectes pel que fa a la continuació de las obres i a la por de la repercussió que poden tenir les obres de l’AVE en passar a prop de quatre metres, ja que el temple serà vulnerable a les vibracions pel pas dels trens, i va manifestar una gran decepció per la falta de receptivitat de Foment i de les autoritats catalanes i locals a les reflexions que ha presentat la Fundació, que, lamentablement, no té cap poder de decisió.
El Sr. Bonet va voler destacar que pot donar la sensació que les obres no avancen massa. I no és així, el que passa és que es treballa molt en elements a l’interior del temple. Temps per acabar les obres? No es possible saber-ho, però sí que en uns pocs anys estarà aixecada la torre central, la més alta, i que serà coronada per una creu a l’altura de 170 metres. Una garantia que la Sagrada Família perviurà són les xifres que va donar el Sr. Bonet pel que fa al nombre de visitants anuals: més de tres milions. I les recaptacions provinents de la venda d’entrades, i encara molt més important, les generoses aportacions que arriben de tot el món a la Fundació, són una satisfacció per als qui veuen com creix dia a dia la confiança i el respecte que desperta el temple a tota mena de cultures. És per això que un dels portals tindrà l’oració del Pare Nostre en 50 llengües, com a homenatge a les aportacions de tot el món.
MARC PLENS
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Josep Carreras parla de Josep Carreras”
PONENT: Sr. Josep Carreras
LLOC: Teatre-Auditori
DIA: dimecres 29 d’abril de 2009
L’Aula d’extensió universitària per a la gent gran de Sant Cugat va presentar al Teatre Auditori, marc adequat a la categoria del conferenciant, un acte on es va gaudir de les vivències i anècdotes d’aquest altre català universal conegut per la seva espectacular trajectòria dins el món operístic, on ha arribat a ser un dels tenors més prestigiosos i un dels artífexs de la gran expansió de l’òpera en els últims temps, per fer-la arribar a tota mena d’escales socials, com per exemple va pretendre amb representacions multitudinàries i amb la col•laboració de Luciano Pavarotti i Plácido Domingo. A poc a poc es van anar desgranant els diferents camins des de petit fins als nostres dies mitjançant un diàleg molt amè i familiar amb el Sr. Joan Vives, el prestigiós musicòleg i bon amic de la nostra Aula, que va assolir una meravellosa semblança biogràfica d’alt contingut de respecte i de profunditat.
L’acte va arrencar amb aquell nen, en Josep Carreras de Sants, el fill de la perruquera que tenia una veu molt bonica i harmoniosa i que li va permetre, als 8 anys, poder assistir per primera vegada a una representació operística al Gran Teatre del Liceu de Barcelona on es representava Aida de Verdi. No va ser aquí on va sorgir el seu pensament de: “un dia, jo cantaré aquí”, sinó que ens va aclarir que la seva convicció va néixer temps abans, en veure El gran Caruso amb la portentosa actuació de Mario Lanza, que el va captivar. Això ho va assolir després de petites actuacions a la Parròquia de Sants, i ben orientat musicalment als 11 anys, en encarnar el paper del nen Trujamán en l’obra El retablo de Maese Pedro de Manuel de Falla al teatre admirat i somiat.
Els primers passos professionals van començar amb les seves participacions a les obres Nabucco i Lucrezia Borgia. Aquestes dues actuacions van ser la rampa de llançament de la seva brillant trajectòria pels millors teatres del món (Metropolitan Opera de Nova York, Opera de Chicago, Opera de San Francisco, Scala de Milà, Royal Opera House de Londres... i amb els millors directors musicals de diferents moments, com Herbert von Karajan, gran amic personal, Claudio Abbado, Riccardo Muti, Zubin Mehta... amb un repertori de més de 60 títols.
A mesura que avançava l’acte, dins les seves explicacions, informacions, anècdotes... van aflorar no tan sols el seu amor per la seva professió, sinó també l’home ple de grans sentiments i la persona senzilla i agraïda que va provocar l’aparició d’emocions entre conferenciant i públic, un públic àvid que no volia que s’acabés mai un acte tan sentit per tothom.
Per últim, volem destacar la seva tasca engrescadora i entusiasta davant de la Fundació Internacional Josep Carreras contra la leucèmia, amb seu a Barcelona i sotsseus a Alemanya, Suïssa i Estats Units d’Amèrica.
Cal destacar que l’emoció recíproca que es va produir dins la sala també va donar-se entre bastidors, amb expressions d’agraïment professional i per la seva tasca davant la Fundació.
MARC PLENS
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “La sardana d’ahir i d’avui”
PONENT: Sr. Antoni Anguela
LLOC: Sala la Unió
DIA: dimecres 21 d’abril de 2009
El Sr. Antoni Anguela, cap del servei de Patrimoni Etnològic de la Generalitat de Catalunya i divulgador sardanístic, és una de les veus més representatives per parlar sobre una de les danses més boniques, símbol de sentiment i d’identitat catalana. Dansa viva que ofereix un espectacle cívic, popular i festiu sense exclusions socials ni de sexe. El seu ritme és engrescador, ajudat per la cobla, un conjunt instrumental únic al món.
Des del 1850 la sardana ha sofert uns petits canvis, a través dels anys. Al seus inicis era un ball únicament per a homes i va ser un camí per facilitar la comunicació i les trobades socials. La cobla, amb els seus onze músics, va rebre al principi una gran influència per part de les composicions operístiques, que van suggerir i facilitar la incorporació de nous instruments. La consolidació com a ball català s’inicià amb la reforma de la cobla i amb una nova estructura musical realitzada per Pep Ventura.
La contribució compositora és molt amplia i rica des de les primeres creacions de Pep Ventura (400/500 sardanes, destacant “Arri Moreu”, “Lo toch d’oració”...); Juli Garreta, que per cert no va estudiar mai el solfeig, i tota la seva obra va ser a cop d’autoafirmació i de gran inspiració (“La pubilla”, “Boirines”, fins a 80 composicions); Enric Morera, que dins de la seva àmplia creació musical va escriure 12 sardanes, com “Baixant de la font del gat”, “L’Empordà”....; Vicenç Bou (popularitzà uns ritmes engrescadors); Ramon Serrat, Joan Manén, Quim Serra...
Malgrat que els últims anys hi ha hagut un descens d’activitat, la sardana segueix molt viva. L’any 1990 hi havia més de 500 entitats a Catalunya: més de 200 colles sardanistes actives, unes 100 alternatives, a més de les coordinadores dels calendaris per demarcacions. L’any 2008, podem concretar sobre una mica més de 100 entitats. Malgrat això hem de ser optimistes, ja que tenim un grup de gent jove, músics i balladors, que es va incorporant i convivint amb gent gran que els transmet l’amor a la nostra dansa. Hi ha 120 persones que participen en ràdios locals i no locals amb diversos programes informatius sobre activitats, consultes, història, composicions... També a Internet es troben àmplies informacions, i sobretot la gran tasca de la Federació de Sardanistes de Catalunya, que organitza la Gran Sardana de l’any, concurs on es presenten més de 200 noves composicions i es premia la millor sardana estrenada durant l’any. D’elles, se’n posen a l’abast del públic unes 75/80 aproximadament.
Com a finalització de la conferència, el Sr. Anguela ens va pregar que no ens deixem perdre aquesta expressió de catalanitat tan identificadora del nostre país, ja que és la nostra identitat diferencial davant d’altres cultures, i amb un nivell de gran qualitat. Junt amb el món coral, agrupen un gran sentiment de poble.
MARC PLENS
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “El tango, els seus orígens i la seva evolució”
PONENT: Sr. Mario Rojman
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 14 d’abril de 2009
La conferència del Sr. Rojman, musicòleg argentí, va presentar als assistents un perfil del naixement i l’evolució del tango.
“La més bella dansa per parelles” ha representat des de la seva aparició un fenomen cultural i posteriorment universal. Tan clàssic com pot ser l’òpera. El tango no és només música i dansa, sinó que també aporta un contingut de característiques sentimentals (provocació i sensualitat), amoroses (amor i odi) i poètiques, per les quals arriba a tots els estaments socials i els captiva.
Inseparables són tango i Buenos Aires, ciutat que va trobar en el tango (1830-1850) l’essència que va alimentar la seva història: músics, poetes, escriptors, que no solament li van donar prestigi nacional, sinó que també el van escampar per tots els racons del món.
Són reconegudes les seves arrels, però com a fet cultural, la contribució més important va venir dels milers i milers d’emigrants de diferents llocs d’Europa que van arribar a Río de la Plata, que hi van trobar una emotivitat que els va unir en uns sentiments comuns de fraternitat. La música del tango es va instal•lar en el cor dels que estaven fora del seu país.
Els seus instruments van evolucionar. A l’inici van ser el violí, la flauta i l’arpa. Després s’hi van afegir l’acordió i la mandolina, que es tocaven per intuïció i en tonalitats senzilles. Posteriorment l’harmonia de la guitarra va donar al tango una base rítmica, i més tard, l’explosió d’interessos nacionals que sorgien dels barris marginats o localistes li van fer donar el salt definitiu, l’any 1912, amb el reforç d’un nou instrument: el bandoneó, ja que el tango es definia com una música autònoma, apartant-se de les influències de les havaneres, el candombe, la milonga criolla, etc. Avui, piano, violí i bandoneó són la columna vertebral de les orquestres de tango.
Figures de la història del tango són el poeta Pascual Contursi (“Mi noche triste”), Carlos Gardel (cantant), compositors (Samuel Castriota), filòsofs (Homero Manzi, Cátulo Castillo) i un dels intèrprets de més talent i brillantor: Astor Piazzolla, el músic més complert, l’artista més discutit i una de les personalitats més originals del tango.
MARC PLENS
EL SEGON TRIMESTRE DEL CURS 2008-2009
PONÈNCIA: “La guerra de Troya en el marco de la civilización micénica”
PONENT: Sr. Ferran Puerta
LLOC: Trade Center
DIA: dimarts 31 de març de 2009
La época micénica –entre 1500 y 1200 aC– se halla entre la historia y el mito: no está documentada en lengua griega, ya que no existen escritos hasta el 700 aC. Entre el 1200 y el 800 aC se sitúan “los siglos oscuros”, sin historia conocida. La investigación de este período se basa en tres fuentes: la arqueología, la escritura “lineal” y los escritos de la época de Homero.
Micenas es, hacia 1600 aC, centro de riqueza y poder. Su rey Agamenón era el jefe de los griegos en la guerra de Troya. Hay que distinguir entre la civilización minoica, establecida en la isla de Creta, y la micénica, en el Peloponeso y en varias islas del Egeo. En esta última se delimitan ya espacios sagrados para las tumbas en círculo. Son características las denominadas “tholos”, de dimensiones enormes, construidas con grandes bloques de piedra. Se extiende hasta Chipre, Rodas y Asia Menor.
La escritura lineal aparece en Cnosos, sobre tablillas de arcilla. El incendio del palacio provocó la cocción de las tablillas y nos han llegado en buenas condiciones. Los micénicos adoptaron la escritura de los cretenses minoicos, pero transformaron la lineal A, de Creta, en Lineal B. Ambas son escrituras silábicas (no jeroglíficas), de vocabulario restringido, por ser textos administrativos o inventarios. Su lengua es el griego arcaico (micénico). Su comprensión fue posible mediante comparaciones con la escritura de los hititas y se considera como el origen del griego culto.
Los escritos de Homero (Ilíada y Odisea) se refieren a la guerra de Troya. La Ilíada data aproximadamente del 700 aC, es decir, 5 siglos después de dicha guerra. Según la mitología, la diosa Eris, para satisfacer una venganza, ofreció una manzana de oro para la más bella entre las diosas Hera (esposa de Zeus), Atenea y Afrodita. Al no llegar a un acuerdo, nombraron árbitro al príncipe Paris, hijo de Príamo, rey de Troya. Para que decidiese en su favor, Afrodita le ofreció el amor de Helena, mujer bellísima, esposa de Menelao, rey de Esparta y hermano de Agamenón, rey de Micenas. Paris raptó a Helena. Según el mito, ello dio origen a la guerra de Troya, que duró 9 años. Homero describe en la Ilíada la última batalla, que duró 50 días.
La ubicación de Troya fue la obsesión del alemán Schliemann. Hacia 1870, en sus excavaciones en Constantinopla según las indicaciones de la Ilíada, encontró varias “Troyas” situadas en sucesivos estratos, y en el Nivel 6 descubrió restos muy parecidos a la descripción de Homero. No obstante, dada su poca cultura arqueológica, destruyó y alteró valiosas muestras de aquella excavación. El arqueólogo alemán Korfmann, en 1988, reabrió estas excavaciones y, con modernos medios, descubrió que Troya fue una poderosa ciudad, ubicada en los Dardanelos. Lo que durante siglos se consideró una leyenda homérica sin base histórica, fue una espléndida realidad.
ALFONSO SIMÓ MONLLOR
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Música oblidada: dones silenciades”
PONENT: Sra. Victòria Palma
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 17 de març de 2009
La Sra. Victòria Palma, musicòloga formada a la UAB, ens va fer una detallada i decidida reflexió sobre la dona en tant que compositora: no es tracta, doncs, d’una segregació de l’autoria musical en funció del gènere, sinó d’una exposició sobre la relació entre la dona i la creació musical, fet diferencial que potser no agrada però que cal tenir en compte. Cal conèixer el passat per comprendre per què es troba tan poca obra de dones en el camp musical, com en d’altres. Un passat tan recent com l’any 1983 ens mostra el gran rebuig que la clarinetista Sabine Meyer va trobar entre els músics de la Filharmònica de Berlín pel fet de ser una dona, i que va ser gràcies al seu director, Von Karajan, que va aconseguir trencar-se una barrera imposada pels estatuts de l’orquestra.
I és que hi ha hagut molt diverses raons perquè la dona hagi estat relegada o oblidada. D’una banda, convencions, hàbits o repressions socials: no era ben vist que les dones es dediquessin a tasques allunyades del que es considerava propi del món femení, i si alguna d’elles excel•lia en altres camps, se la ignorava. Tal és el cas d’Elisabeth Jacquet de la Guerre, compositora de la cort de Lluís XIV de França cap el 1680. Coetània de Couperin i altres famosos autors, i d’una vàlua comparable, el seu nom resta silenciat i fa molt poc que se’n comença a divulgar l’obra.
Una altra raó: dificultats en l’accés a la formació. Normalment, es donava estudis als nois, no a les noies. Fins i tot en casos excepcionals, com el dels germans Fanny i Fèlix Mendelssohn, en què tots dos van rebre inicialment idèntica formació, les coses van variar a l’hora d’ampliar estudis o d’actuar en públic. Fanny es va veure limitada a actuacions en l’àmbit familiar, i les seves obres apareixien firmades per F. Mendelssohn, que es podia interpretar com el nom del seu germà. Perquè això també va ser molt comú: que les dones signessin només amb la inicial o bé amb nom d’home, com en el cas de María de la O Lejárraga, autora de textos per a El amor brujo i altres obres de Falla i de Turina o de llibrets d’òpera, que emprà sempre el nom del seu marit, Gregorio Martínez Sierra, com a pseudònim per als seus escrits. La Sra. Palma va parlar també del cas de Clara Wieck, de gran sensibilitat musical, que a partir del seu casament amb Robert Schumann es va dedicar bàsicament a ell i als seus 8 fills, i tot i ser una bona compositora va haver de limitar-se gairebé a la interpretació pianística d’obres del seu home. Les obligacions familiars: una altra raó que explica la dificultat de les dones per compondre. Com deia Virginia Wolf, cal una cambra pròpia i una independència econòmica per poder conrear tota mena de creació.
La conferència va acabar amb una referència a la mexicana Consuelo Velázquez, autora del bolero “Bésame mucho” (el més interpretat de la història), la qual era presentada a l’emissora de ràdio on treballava com el eminente pianista europeo. Fins que ella va revelar que era una dona.
PILAR DANIEL
---------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Vivencies de l´esposa del President”
PONENT: Sra. Marta Ferrusola
LLOC: Teatre la Unió
DIA: dimarts 10 de març de 2009
Sra.Marta Ferrusola, Esposa i mare
La conferenciant va captar l´atenciò dels assistents donant un horitzò dibuixat de vivencies variades que ella mateixa va sintetitzar al començament dient: Tinc molt de gust d´estar aquì,. He sigut mare de familia nombrosa,esposa del President , empresària i venedora de flors .Tot això he sigut i ara soc una dona normal i corrent. No he estat mai colapsada excepte que algunes vegades anava amb un pam de llengüa, sobretot en els primers anys de president del meu marit perque l´acompanyava en els actes pùblics i en les campanyes de CIU.
Per resumir la seva dissertaciò en varies temàtiques, podriem dir que en l´exposició
d´incidències destaca la reflexiò que el President, com polìtic nat, li feu en la seva declaració a ella per casar-se ( els joves d´avui no ho entenen, va comentar ) de que “primer de tot és fer pais” , cosa que desprès va viure-ho aviat en carn propia.
I en la descripciò d´anècdotes, moltes i variades en el decurs dels anys, va sobresortir la dels moviments d´acciò varis i rebuscats envers Baldui, rei de Bélgica, per intentar reduir la pena de 7 anys de presò dictada contra Jordi mitjançant una adient amnistía amb motiu del casament del rei amb Fabiola, espanyola ,com també ho era el confessor de Fabiola, al qui s´hi podia tenir accés més facilment.
Un´ altra anècdota, que va tenir interès en resaltar foren les ganes del President de captar en una mateixa fotografia : Fidel Castro, Felipe Gonzalez i el fiill d´Albert de Bélgica, que tenien sentats devant en un dinar d´un acte dels Jocs Olìmpcs de Barcelona.( 1992 )
El tema de la familia ,sobretot en la seva dimensiò tradicional, va significar una bona part de la seva dissertació En familia no es parlava de política, va manifestar obertament, i en canvi s´exercíen els valors familiars tradicionals, perque creiem fermament que la familia és la base fonamental de la societat d´un pais, i estructurada precisament en els seus ràncis estaments d´avis, pares i fills, on tots tenen les seves definides fincions.
En l´educació dels joves, el pare és sempre el pare, però també els avis tenent i cimpleixen una missiò important.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Retos de la Unión Europea”
PONENT: Sr. Enrique Barón
LLOC: Trade Center
DIA: dijous 5 de març de 2009
Sr. Enrique Baron, Miembro del Parlamento Europeo ( Bruselas ).
El conferenciant desprès d´una correcta presentació en català de la seva conferencia va
manifestar que continuaría en castellà per parlar dels reptes de l´Europa d´avui.
Va fer referència al origen de la Comunitat Europea en 1957 amb el Tractat de Roma en que, com sabem, Espanya no hi era per Franco, i va senyalar que des de 1986, quan Espanya va ingresar, ha estat beneficiària de la solidaritat europea.
Parlarem dels reptes actuals sense, però ,oblidar mai que estem construint la primera democràcia supranacional del mòn, on i desprès de que amb les dues guerres mundials haguessin mort cruentment més de cent mil.lions de persones.
Va descriure breument els diferents passos que des del enderrocament del mur de Berlin fins al Tractat de Lisboa han anat constituint la cohesiò europea efectiva: Mastrit, Ámsterdam, Niça, La Constitució ( no votada ) , i finalment Lisboa. També va descriure amb igual brevetat els principis solidificats en i per la uniò: drets humans, igualtat entre persones per sexe i per raça, igualtat interterritorial, solidaritat intergeneracional, la pau , la prosperitat i l´Estat del benestar,havent arrivat a cohesionar tota la ciutadanía amb els mateixos principis i moneda ùnica. Això ès molt important perque és la protecció més forta front l´exterior. Els reptes també son importants i deuen assolir-se:
el primer és la unió política envers l´exterior. Mai s´ha dit tan bé que la unió fa la força.
El segòn ès lograr l´impacte propi sobre la crisi actual , que ha nascut fòra d´Europa,
per fer instaurar les normes necesaries en el FMI i el BM com institucions controladores efectives del mòn financer mundial.
El tercer és tenir pes propi similar en el tractat de Kyoto i la política d´energies alternatives i renovables en el món, per suavitzar el canvi climàtic que sembla haver-hi.
Altres reptes hi ha , com el futur demogràfic modern integrant l´emancipació de la dona i l´acceptació dels immigrants que ens aporten major natalitat i major fonament pels pensionistas, però aquests tres senyalats son de la categoría singular com la mateixa unió europea :la primera democrácia supranacional del món. Europa és la gran aposta mundial pel futur millor del mòn.
ESTEVE SABATER
----------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “La història real d’una família sefardí”
PONENT: Sr. Harry Moreno
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 24 de febrer de 2009
El conferenciant va centrar la seva interessant dissertació en la descripció de la seva història biogràfica. Abans de començar va aclarir que el nom de sefardí feia referència al origen dels jueus expulsats d’Espanya, com procedents de “Sefarad” (Espanya).
Neix a Sòfia el 1929 en el si d’una família culta i de moral summament recte. Llegeix molt durant la seva infantesa, mogut per un intens impuls de curiositat, llibres de contes, i fins i tot “Don Quijote de la Mancha”. Volia ser, de gran, escriptor i comença un Diari on registra totes les vivències.
Al seu pare, per ser jueu, tot i haver obtingut una medalla d’heroi en la primera guerra mundial, se la prengueren i el deixaren sense la pensió que percebia.
Des del 1941 veu i viu a Bulgària com s’imposen les idees dictatorials dels nazis. La
Gestapo va obligar els jueus a marcar els seus vestits amb l’estrella de David. Van tenir
la sensació de ser oprimits i de viure sense cap dret civil de les persones, quedant
desprotegits de tothom. Les concrecions reals d’aquest fet colpien intensament sobretot les consciències joves. Arreu es veien casos com l’embarassada rebent una puntada de peu de peu al ventre i morint sobre el terra, dessagnant-se sense cap ajut. La vida en el gueto era plena de perills i més d’una vegada se salvava la vida per atzar. Al ser conduit al gueto hagué de cremar el seu preciós Diari, perquè era una bomba, en paraules del seu pare. La seva família fou condemnada a mort i tots foren afusellats. Per amistat va aconseguir un visat falsificat i va poder fugir a Turquia. Va viure set anys a Beirut en la més absoluta indigència, alimentant-se de deixalles recollides. Tot això i moltes altres coses han estat fidelment escrites en el seu llibre titulat “Caminando y hablando”, que recull les vivències de tres generacions: l’avi, el pare (ell) i el fill. Amb la decisió d’escriure el llibre s’ha sorprès ell mateix del missatge de pau que desprèn, tot i que són 72 les persones anomenades que es quedaren pel camí. Es veu com s’ha esborrat tot l’odi contra els altres alemanys.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Us o abús de la conca del Besòs”
PONENT: Sr. Manel Isnard
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 17 de febrer de 2009
Dintre del cicle dedicat a l’aigua, la conferència es va centrar en l’exposició de la conca del riu Besòs. El riu Besòs és un riu mediterrani de poc cabdal, o molt irregular, que oscil•la entre 0 - 1000 m3/s. La conca del Besòs es troba emmarcada entre les serralades Prelitoral i Litoral, encara que la major part de la seva superfície es desenvolupa dins de la depressió del Vallès, aplegant diversos afluents. La conca és deficitària en recursos hidràulics. Importa del sistema Ter-Llobregat les dues terceres parts de l’aigua que consumeix. S’hi troben dos aqüífers importants: la cubeta de la Llagosta i el delta del Besòs.
El conferenciant va mostrar amb fotografies de diferents èpoques les transformacions sofertes pel riu al compàs de les actuacions que s’havien anat fent en successives dècades. En la dels anys 60-70, el desenvolupament creixent de l’energia de l’aigua vora el riu per la indústria, sobretot tèxtil. En les dècades 70-90, la notòria desídia en la neteja general dels espais fluvials. Entre els 90-2000 s’inicien els sistemes de
sanejament i manteniment del riu. Al principi sobre l’aigua, després sobre els espais fluvials i la vegetació de l’entorn. Així es veu com entre els 60-70 el Besòs feia por i fàstic. El riu va ser envaït per l’horta popular i per altres invasions d’obres i edificacions diverses, incloses cases, en l’espai propi del riu. En 50 anys el panorama és absolutament diferent. Abans dels 90 hi havia encara els abocaments directes de les aigües fecals al riu. Després dels 90 hi ha els claveguerams i les estacions depuradores d’aigües residuals que actuen com un reactor biològic; fan el que fa la natura en un espai i un temps reduïts. Aquestes estacions dotades de personal tècnic altament especialitzat i qualificat, treballen amb les eines i tecnologies més avançades en el manteniment correctiu i preventiu de les diferents infraestructures de la conca del Besòs. Un exemple prou indicatiu es dóna en el camp dels indicadors de qualitat utilitzats, passant dels indicadors químics clàssics als nous indicadors biològics, promoguts per un equip nombrós i jove de biòlegs en exercici.
La conca del Besòs és la més habitada de Catalunya, amb més de dos milions d’habitants.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Els cinc sentits i l’art”
PONENT: Sra. Carolina Camañes
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 10 de febrer de 2009
La conferenciant va donar una àmplia visió d’aquest tema abastant tot l’àmbit global de les representacions artístiques conegudes. Així, va assenyalar que en l’antiguitat no s’observen representacions específiques sobre el tema. En la literatura antiga sí que Sant Agustí en parla en els seus escrits, però més aviat anant en contra dels sentits, com a fonts de sensacions pecaminoses.
Les representacions figuratives dels sentits en l’art, quan han aparegut, han tingut una constant força notòria: la vista per exemple, ha estat representada per l’àguila, el linx, i el gat, segons l’època. L’oïda per la trompa o algun altre instrument musical, i també pel senglar i el cérvol. L’olfacte pel gos o el mico. El gust pel mico golut. El tacte per l’aranya o la tortuga.
En el segle XIII hi ha les representacions específiques dels cinc sentits en els sis tapissos guardats en el Museu de l’Edat Mitjana de St. Germain a París.
Els assistents van gaudir de les doctes explicacions de la Sra. Camañes sobre cada un dels sis tapissos: en el primer, la vista ve representada per una dona amb un mirall a la mà, que deixa reflectir la cara de l’unicorn. En el segon hi ha la representació de l’oïda, amb la dona tocant l’orgue. En el tercer, apareix la representació de l’olfacte amb un mico olorant les flors. En el quart, es representa el gust amb la figura d’una noia agafant una fusta per abastar la mel. I en el cinquè, el tacte en el gest inequívoc de la donzella acariciant la banya de l’unicorn. El sisè tapís, anomenat el desig, és obert al misteri i a la lliure interpretació, que sembla anar més enllà dels sentits.
També es van veure altres representacions dels sentits en una sèrie de dibuixos i gravats. No cal dir que en totes aquestes visions de quadres, tapissos i dibuixos, ja bells per si mateixos, s’hi palpava pels assistents la bellesa, ressaltada a més a més per les adients paraules de la Sra. Camañes, de la manera que ja ens té acostumats.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Les decisions sobre infraestructures. Per qui i com es prenen.”
PONENT: Sr. Santiago Montero
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 3 de febrer de 2009
El conferenciant volgué oferir-nos una teoria de les decisions que es prenen sobre les obres d’infraestructura a partir de les seves experiències professionals viscudes en les obres concretes de les Fires, l’Aeroport, i el Port de Barcelona , integrant-les en la teoria del caos de Lorenz: la pol•linització aleatòria de la papallona a la dreta o a l’esquerra del riu i els seus efectes, uns i altres, a llarga distància.
En l’anàlisi dels factors personals decisoris importants: els polítics, els tècnics i els lobbys, va afegir l’atzar aleatori com a factor dominant (la papallona de Lorenz) sobretot a Espanya. Sovint, doncs, el factor que mana és el factor aleatori, la casualitat, perquè la política és populista en la democràcia; els tècnics tenen poca influència decisòria i els lobbys, representants d’interessos, es presenten massa anònims, sense transparències, en les nostres latituds.
La mecànica a què porta aquest funcionament aleatori és a la reforma continuada dels projectes d’infraestructura. Si s’encerta en la decisió la infraestructura dura, si no s’encerta es reforma. El planteig correcte del projecte és fonamental. A voltes és aquí on es falla.
Passant a comentar les obres concretes de les Fires, l’Aeroport i el Port de Barcelona, el Sr. Montero va donar una magistral pinzellada de cada una.
La Fira de Barcelona. Situats al 1990, en què es presenta la necessitat, es comença buscant annexos, quan el planteig correcte era buscar l’espai total per a una Fira. S’haurien evitat les lluites interminables entre Cambra de Comerç, Ajuntament i Generalitat i s’hauria arribat a una millor solució. La solució actual inacabada és un desastre.
L’Aeroport de Barcelona. Situem-nos al 1994, després dels jocs olímpics. El planteig és el correcte: es busca un aeroport funcional, és a dir, un aeroport on el temps de l’avió en terra sigui curt i el temps de volada sigui llarg. També on la terminal estigui envoltada de dues pistes paral•leles, que vol dir posar la terminal entre dues pistes, una arran de mar o sobre el mar, i en les quals es pugui aterrar durant 24 hores, de dia i de nit, sense
molèsties de sorolls. Aquest seria el factor determinant perquè les grans companyies consideressin Barcelona com un aeroport “cap”. Barcelona ho pot acomplir i la solució serà un èxit.
El Port de Barcelona. Situats al 1991, l’equip de l’Ajuntament de Barcelona es troba en una conjuntura única: Narcís Serra a la Vicepresidència del Govern, Josep Borrell
a Obres Públiques, Mercè Sala a Renfe.
Un nom, Serratosa, encarna un procés, una proposta, una negociació amb més o menys dificultats i es preveu una bona solució de l’expedient.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “De quina manera tothom es pot aprofitar de la creativitat.”
PONENT: Sr. Lluís Bassat
LLOC: Trade Center
DIA: dimarts 27 de gener de 2009
La conferència del Sr. Lluís Bassat –el publicista espanyol de més renom internacional i un referent mundial– va ser un regal per a tots els assistents en un marc tan apropiat com el Trade Center. Per ell, tothom porta un tros de creatiu dins el seu cos i la diferència rau en la capacitat i la voluntat de cadascun per desenvolupar-lo. És evident que unes persones tenen més necessitat que altres de potenciar-ho.
La creativitat té en compte la capacitat de fer quelcom diferent de com es feia, aconseguint que el resultat sigui millor que el que s’obtenia de la manera anterior. Han de ser idees que motivin, senzilles, ben analitzades, ben estudiades, ben plantejades i que responguin a una pregunta, que ha de ser l’adequada sobre el que es vol assolir. Si la pregunta que un es fa és correcta, sempre trobarem bones solucions i les idees sempre tindran èxit. Una altra premissa recomanable és la de fugir de les imitacions i còpies dels altres i ser originals en tot.
La conferència va ser complementada amb imatges suggeridores dels JJOO de Barcelona/92, fent descobrir a través de diferents anècdotes la creativitat que s’aportava en cada una d’elles. Malgrat la seva participació en l’organització de les cerimònies d’obertura i de cloenda dels jocs a la capital catalana, el conferenciant va exposar que no és necessàriament amant de les grans produccions.
A més de les seves pròpies experiències i èxits com a creatiu publicitari, el Sr. Bassat va mencionar exemples de creativitat aliens que han permès augmentar la notorietat d’una ciutat (l’edifici del Guggenheim a Bilbao), d’una empresa (Aigües de Barcelona amb la Torre Agbar) i fins i tot una creació que ha donat la volta al món i de la qual se n’han fet múltiples adaptacions (la icona “I love NY” de Milton Glaser), entre altres exemples.
Dins el marc de la dissertació volem esmentar alguns altres aspectes destacables: ”És bàsic treballar molt a prop amb els clients i en un clima d’absoluta confiança per conèixer el que es vol, i trobar les solucions als problemes“, “una bona marca cada vegada val més”, ”la creativitat s’aplica a qualsevol acte de la nostra vida diària”, “la publicitat del segle XXI tractarà molt profundament la via emocional dels consumidors i seguirà sent un reflex de la societat”, “hem de sentir interès per tot i un entusiasme inesgotable”, ”hem de saber escoltar, entenent per escoltar no tan sols prestar atenció, sinó saber posar-te en el lloc de l’altre”.
Una extraordinària tarda en què l’Aula va descobrir no tan sols el professional entusiasmat amb el que fa, sinó també l’home sensible, humà, respectuós i ple de sentiments i emocions.
MARC PLENS
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Catalunya, un país gegant.”
PONENT: Sr. Joan Grau
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 20 de gener de 2009
El conferenciant Sr. Grau va remarcar el significat més obvi de la paraula “gegant”, assimilant-la a sobredimensionat. A continuació es formulà la pregunta: N’hi ha, de gegants?
Pocs, però sempre n’hi ha hagut, fins i tot ara. Històricament hi ha hagut representacions mítiques: Hèrcules, Colós de Rodes, efígies egípcies, Samsó, Goliat, i així en quasi totes les cultures del passat del món. Pel que fa a la nostra més propera història, és a Barcelona, el 1424, on apareix el primer gegant documentat com a figura lúdica representativa d’una festa popular. Segueix Bèlgica en aquesta cronologia documentada, i successivament al nostre país, Tortosa, el 1546, i Girona pocs anys després. El primer gegant amb nom apareix a Vilafranca del Penedès, el 1501.
El primer gegant fet de cartró es troba el 1601. Els gegants com a representants i símbols populars enllaçats amb les distintes jerarquies de govern tingueren sovint problemes locals en els segles XVII i XVIII. Carles III va arribar a escriure una carta de prohibició i les Corts de Cadis els aboliren, passant aquests de les parròquies als ajuntaments de les ciutats, seguint més o menys les vicissituds polítiques. En la guerra civil, els gegants es cremen. A l’arribada de la democràcia, ressusciten i es multipliquen fins arribar al nombre de 3.500.
El 1902 va haver-hi un concurs de gegants. Després s’organitzaren trobades gegantines: 1930 a Sabadell; 1950 a Terrassa; 1951 a Tarragona; 1966 a Barcelona; 1982, la nombrosa trobada internacional de Matadepera, que s’agruparen també en el camp de futbol del Barcelona.
Els gegants estan presents a Catalunya en les festes populars com uns tòtems de la població. També amb un rol lúdic ballen, sobretot en les poblacions de Berga, Barcelona i Rubí. Els països amb més empenta en gegants són Bèlgica i Catalunya,
Per això podem dir: Catalunya, país petit, però, és un país gegant.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “La civilització maia, passat i present.”
PONENT: Sr. Joan Garcia Targa
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 13 de gener de 2009
Els maies eren un poble que va viure principalment al sud del que avui és Mèxic i a l’Amèrica Central, establint una de les cultures mesoamericanes més importants abans de l’arribada dels espanyols. Contràriament a la creença popular, els maies no han desaparegut, sinó que milers de descendents viuen encara en aquestes àrees i parlen diferents dialectes de la llengua maia. El conjunt de la societat maia és tant complex que no es pot abastar en una conferència. Ens limitarem, doncs, a uns punts concrets.
Els maies van construir les famoses ciutats de Tikal, Palenque, Calakmul, Uaxactún, i Altun. Hi ha molts altres llocs en l’àrea, com Chichén Itzá i Uxmal, d’una arquitectura única i espectacular. Van desenvolupar un imperi basat en l’agricultura, i consistia en nombroses ciutats estat independents. Els monuments més notables son les piràmides que van construir en els seus centres religiosos, al costat dels palaus dels seus governants. Altres restes arqueològiques importants inclouen enormes pedres tallades, que descriuen els governants al costat de textos jeroglífics que detallen les seves genealogies, victòries militars i altres fites històriques.
Durant els segles VIII i IX dC la cultura maia va entrar en decadència i els seus habitants van abandonar la majoria de les ciutats de les terres baixes centrals. Existeix una evidència arqueològica de guerres, fams, i revoltes en diversos llocs d’aquestes terres baixes centrals. El primer contacte dels espanyols quan arribaren a Mèxic fou amb els maies. Aleshores aquests pagaven tribut als asteques, que conqueriren tota la regió.
El 2001 es van descobrir tres tombes reials amb uns murals, els més antics de Guatemala, a la ciutat maia de San Bartolo. Alguns experts han qualificat aquestes troballes com la “Capella Sixtina” de la civilització maia. Els maies van desenvolupar independentment el concepte del zero (i usaren aquest concepte segles abans que Europa) així com un sistema de numeració de base 20. En canvi, res no consta sobre la seva moneda més que del cacau com a mitjà de canvi. Els seus coneixements avançats foren en astronomia. Consten observacions astronòmiques extremament precises. El càlcul maia de l’any solar era d’alguna manera superior al del calendari gregorià.
La societat era fortament jerarquitzada, amb el poder concentrat: polític, civil i religiós.
ESTEVE SABATER
EL PRIMER TRIMESTRE DEL CURS 2008-2009
PONÈNCIA: “El Guernica de Picasso. Gènesi, desenvolupament, estructura i interpretació del quadre”
PONENT: Sr. Lluís Basáñez
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 16 de desembre de 2008
El conferenciant va mostrar el seu agraïment i satisfacció per la invitació de les aules en aquest tema que és tant de la seva afecció personal..
Guernica és el nom del famós quadre de Picasso. El Govern de la República Espanyola va encarregar a Picasso un quadre per decorar el Pavelló Espanyol de l’Exposició Internacional del 1937 a París. Mentre Picasso buscava motius d’inspiració, el 27 d’abril de 1937 s’informà per la premsa que la ciutat de Guernica havia estat brutalment bombardejada i destruïda, i que la gent que corria pels carrers havia mort per les metralladores dels avions alemanys. Picasso, en assabentar-se d’aquest fet, va començar el quadre l’1 de maig de 1937, el 8 de maig introduïa la mare i el cavall i l’11 de maig va recomençar el quadre definitiu, fins al 4 de juny. El 13 de juny estava col•locat en el Pavelló espanyol a París.
L’austeritat cromàtica és convenient al tema del quadre: un crit de protesta de la humanitat contra la guerra i per l’esperança de la pau.
Després d’una llarga diàspora a Nova York, el Guernica va tornar a Espanya el 1981, juntament amb els 23 esbossos que el completaven, i després d’una breu estada en el Casón del Buen Retiro va ser traslladat al Museu Reina Sofia de Madrid, on es troba en exposició permanent.
La visió general del quadre és impactant. Picasso va voler expressar emocions fortes en les dues zones del quadre: interior i exterior, a través de quatre figures femenines, un nen, un guerrer, tres animals: toro, au i cavall, i el poble.
Els estudiosos hi troben línies estructurals diverses: piramidals, dinàmiques i ondulants, i sobretot línies harmòniques d’expressió i de llums.
Aquesta obra és sens dubte una de les més tristes que s’han pintat, pel tema que representa, i la més gran de la pintura contemporània significativa.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “La gestió de l’aigua”
PONENT: Sr. Ramon Albareda
LLOC: TRADE CENTER
DIA: dijous 4 de desembre de 2008
L’aigua, que es un bé necessari per a la vida, s’ha d’administrar amb racionalitat i seny perquè en molts llocs és un bé escàs.
El conferenciant, després de donar unes dades generals de l’aigua al món i a Catalunya, i d’indicar que són en general les diverses administracions, Estat, confederacions hidrogràfiques i municipis, els protagonistes de la gestió de l’aigua, passà a parlar d’Agbar.
Aquest grup neix a Lieja i té una història de140 anys, essent avui el líder mundial en els àmbits relacionats amb el cicle de l’aigua a nivell internacional. Gestiona 1.205 municipis a Espanya i 354 a Catalunya. A Catalunya hi ha molts municipis que tenen gestió directa de l’aigua, i en alguns, directa de l’Alcalde, només per a l’aigua.
Agbar és avui la capçalera d’un gran holding constituït per més de 150 empreses.
La seva expansió és d’àmbit internacional amb presència a Xile, Regne Unit, Xina, Colòmbia, Algèria, Cuba i Mèxic. Dóna servei a més de 37 milions d’habitants en tot el món. Té una plantilla de 13.000 empleats, uns ingressos consolidats de 2.861 milions d’euros i uns beneficis nets de 352,5 milions d’euros el 2007.
En el grup Agbar, Sorea, societat regional d’aigües de Barcelona, té al seu càrrec, entre altres municipis, Sant Cugat. S’abasteix de l’origen de l’embassament de Sau i Susqueda, Llobregat i Ter. No falta aigua a Sant Cugat. En tenim reserves equivalents a un any de consum. El servei està ben organitzat i se’n preveu un creixement espectacular. Hi ha un control rigorós d’anàlisi total, de legionel•la, de clor i de la resta de paràmetres. On line, control de pressió i nivells de dipòsits en un territori extens sectoritzat en parts estratègiques pels cabdals i fluxos. S’avança en l’aplicació de la nova tecnologia .Tot es llegeix per ordinador central i en un futur no llunyà es podran fer les factures a la carta i passar del lector trimestral al diari, i fins instantani. A Sant Cugat l’aigua és d’un cost mig, no dels més cars ni dels més barats. Els reptes de futur:
més servei, més garanties, més tecnologia.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Enric Granados: l’home i el compositor”
PONENT: Sra. Mònica Pagès
LLOC: TEATRE AUDITORI
DIA: dijous 2 de desembre de 2008
L’acte de la conferència musicada sobre Enric Granados, figura gegant de la música catalana, fou compartida entre Mònica Pagès, periodista, i Maria Lluïsa Cantos, pianista.
La conferenciant glossà amb pinzellades selectes els trets més originals i significatius del gran home i compositor.
Neix a Lleida el 1867. Gràcies a la seva inclinació vers la música des de petit, el pare, militar, l’encamina cap a un flautista de la banda musical, que l’inicià en els primers elements de la música. La progressió seguida amb els mestres del solfeig és contínua i esgota com a alumne tots els ensenyaments d’aquests mestres: Xavier Jurnet, mestre de l’Escolania de la Mercè, Joan B. Pujol, director de l’Acadèmia Pujol, on es troben com a alumnes Granados, Albéniz i el pianista i amic Ricard Viñes. El 1882 obté el primer premi en un concurs, tocant la sonata en sol menor de Schumann als quinze anys. Segueix l’hora de les primeres actuacions en cafès, on troba Eduard Conde, propietari dels magatzems El Siglo, que es converteix en el seu mecenes i l’envia a París per aprendre composició.
Es l’hora també de les primeres composicions amb Doce danzas españolas i del contacte amb el mestre de composició Felip Pedrell, el musicòleg i pedagog llavors més important a Catalunya.
Assolida la plenitud de les seves composicions amb Goyescas, que primerament es pensava estrenar a París però la guerra europea ho va impedir, Schelling va aconseguir que fos al teatre Metropolitan Opera House de Nova York. Un cop als EUA fou invitat pel president Wilson per a una representació a la Casa Blanca.
Torna a Espanya en el vaixell britànic Sussex, torpedinat pels alemanys, i Granados i la seva muller troben una tràgica mort (1916).
L’obra de creació d’Enric Granados és extensa, classificada així: música per a piano, música de cambra, música per a orquestra, música vocal i música escènica.
L’obra pedagògica de Granados és continuada avui per l’Acadèmia Marshall.
La pianista Maria Lluïsa Cantos, amb el seu estil magistral, tocà: Valses poéticos, Danza valenciana, La maja y el ruiseñor i Allegro de concierto.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “El segle d’or de la marina catalana ( 1778 – 1868 )”
PONENT: Sr. Enric Garcia Domingo
LLOC: ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA
DIA: dijous 27 de novembre de 2008
El conferenciant va començar recordant breument el primer i més conegut segle d’or de la marina catalana, s. XIII-XIV, els temps gloriosos per a Catalunya del Consolat de Mar, quan es deia que fins els peixos mostraven les quatre barres en el seu dors.
Hi ha, però, un segon segle d’or de la marina velera catalana, més desconegut, situat entre 1778 i 1868. És a partir del Decret de Nova Planta del 1778 de Carles III que es permet als catalans comerciar directament amb Amèrica sense haver de passar per Sevilla o per Cadis per als controls duaners i d’impostos. Aquesta obertura directa amb Amèrica va significar per a Catalunya el començament de l’organització comunitària de cara a ultramar, moviment sorgit des de la societat civil sense recolzament de l’Estat, fins a constituir tota una època d’activitat marinera d’esplendor en totes les seves
facetes:
Drassanes altament qualificades per a la construcció dels vaixells. Escoles especialitzades per a la formació de capitans, oficials i mariners. Rutes diverses suficients per cobrir totes les necessitats comercials del moment: ruta d’Amèrica, d’anada i tornada per a l’intercanvi corrent de mercaderies d’una i altra riba, com ara vi, oli, fruites seques, paper i altres, i sucre, cotó i tabac; ruta del TASAJO amb tràfic d’esclaus per treballar en les plantacions, d’ús corrent i normal llavors; ruta triangular, de més envergadura, entre els continents d’Europa, Amèrica i Àfrica; rutes més complicades, com les de Cap d’Hornos per arribar a Xile i Perú i abastar els nitrats i el guano; i la ruta de Filipines per al tabac.
El Port de Barcelona era el centre organitzador i creixia juntament amb la ciutat en habitants i en importància dintre els àmbits de la mar mediterrània i d’ultramar.
L’Escola Nàutica, encara vigent avui com a Facultat Universitària, fou creada el 1769 i es l’últim colofó institucional que perdura d’aquesta època d’or.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Jaume I: la renovació institucional i cultural de l’època”
PONENT: Sr. Salvador Claramunt
LLOC: SALA LA UNIÓ
DIA: dimarts 11 de novembre de 2008
Tenim els catalans dos reis que han escrit la seva pròpia biografia: Pere el Cerimoniós i Jaume I amb el seu “Libre dels feyts”. Així va començar el Sr. Claramunt la seva conferència interessant sobre aquest personatge singular.
Neix a Montpeller el 1208, fill de Pere II el Catòlic i de Maria de Montpeller. Tenia cinc anys quan el seu pare mor en la batalla de Muret (1213) contra els albigesos, defensant més aviat els seus interessos sobre els súbdits del territori que els herètics càtars. Això li marca una infantesa dura sota la protecció dels Templers a Montsó primer i a Carcassona després. Als tretze anys és casat amb una cosina seva també de tretze anys. L’hereu Alfons neix d’aquest matrimoni que més tard serà anul•lat per consanguinitat. Signa un contracte de concubinat amb clàusula de protecció per al nen Alfons. Contreu segon matrimoni amb Iolanda d’Hongria. Va tenir vuit fills, quatre dones i nombroses aventures femenines per arreu.
La conquesta de Mallorca als àrabs, que nomenaven a Palma Medina Mayurca, i el repartiment del botí de les illes, fou com en una societat anònima segons les aportacions en vaixells i soldats i no sense conflictes i revoltes. Fou també la sortida obligada de Catalunya cap al mar, perduda ja Occitània al nord i limitada per Castella a l’Est
La conquesta de València, molt dura de mantenir, fou constituïda també per Jaume en regne independent per donar-lo més tard als seus hereus.
Va haver-hi també una expedició (1269) a Terra Santa, frustrada per les tempestes poc després de sortir de Barcelona. Morí a València el 1276.
Una vida complicada i gloriosa: domina la noblesa i pacta amb la burgesia, estén el territori, organitza les institucions: les Corts, el Consell de Cent, el Consolat de mar, crea i reparteix regnes entre els seus fills i hereus, Pere III (Aragó, Catalunya i València), Jaume II (Illes Balears, el Rosselló i Montpeller).
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Les infeccions”.
PONENT: Sr. Enric Contreras
LLOC: ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA
DIA: dijous 6 de novembre de 2008
El conferenciant volgué donar-nos amb cinc pinzellades el feixuc contingut relatiu a les infeccions que sofreix la humanitat des de sempre: 1/ Historia. 2/ Causes. 3/ i 4/ Protecció individual i comunitària. 5/ Lluita contra elles.
1. Història. L’home sempre ha sofert infeccions. En una fotografia de la mòmia de Ramsés II s’hi veuen els senyals de la verola. En la Edat Mitjana sabien que hi havia el contagi entre els humans. El Sr. Contreras mostra en pantalla la disfressa dels metges per tractar els malalts de sífilis, la malaltia dels soldats, com se’n deia llavors.
En el s. XVII es descobreix el microscopi i es poden veure els microbis de les
fermentacions i altres. També s’avança en l’etiologia dels contagis i lògicament en la asèpsia elemental per la higiene simple de rentar-se les mans i deixant ja de pensar més en la generació espontània dels microbis. Lazzaro Spallanzari i Pierre Royer van arribar a la demostració científica de la transmissió de malalties pel contagi de microbis.
En el segle XIX s’arriba a Pasteur, pare de la microbiologia i de les vacunes (1822), i uns anys després a Robert Koch , descobridor del “bacillus Koch” de la tuberculosi (1843).
2. Les causes de les infeccions. Les infeccions son produïdes per microbis, fruits de la biodiversitat entre éssers vius en la jungla de la vida plena de perills. N’hi ha de tres tipus: comensalisme, com entre balena i paràsits; simbiosi, com els líquens, entre fongs i algues; i patògens, els causants de malalties.
3. Protecció individual. Tenim un sistema de defensa intern i la barrera cutània externa de la pell.
4. Protecció comunitària. Les vacunes i medicaments farmacològics.
5. Lluita contra elles. Impedir els contagis de les infeccions en les obertures del cos i ferides de la pell, per on entren, des de la font infectada i des dels transmissors en els nostres contactes físics amb ells, en l’entorn aeri directe i els medis indirectes.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “30 anys de metge a les mines”.
PONENT: Sr. Àngel Masferrer
LLOC: ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA
DIA: dimarts 4 de novembre de 2008
El conferenciant va considerar més interessant per al públic assistent parlar del fenomen de les mines del Bages com a objecte de coneixement i d’exposició, que fer-ho de les experiències professionals viscudes com a metge a elles. Així que es va moure en un terreny històric i anecdòtic. A Cardona des del 1821 era coneguda la muntanya de sal i a Súria també hi havia sal, encara que d’una qualitat inferior. El 1912 a Súria un francès va excavar la muntanya i a 60 metres hi va trobar potassa, de color rosa, però l’explotació dels pous la féu la companyia belga Solvay, traslladant tota la tecnologia belga. A Súria, poble de 2.500 habitants, de pagesos i treballadors tèxtils, no hi havia miners i vingueren de fora originant una colònia minera forana. A Cardona veuen que és negoci i també ho fan, i fins i tot contracten un metge per vetllar per la salut dels miners. L’activitat minera sempre va atreure els polítics de tots els temps, des del Rei Alfons XIII el 1929, fins a Franco el 1942, fent-se la foto corresponent.
El 1974 es produeix la unió de les mines de Sallent i Balsareny i el 1975 la mecanització, que va produir sobra de personal i vagues. Finalment, el 1986 l’INI compra les mines de Súria, i després les de Sallent. S’institueix un servei mèdic a les mines, exemplar: servei autònom obert les 24 hores del dia. Ara estan a les mans de la Mútua patronal, i els miners segueixen treballant.
Respecte a la Cia. explotadora de les mines de Súria, Sallent i Balsareny, cal dir que actualment és Iberpotash, propietat de la israeliana Dead Sea Works. Es dedica a l’extracció de sals minerals potàssiques, que s’utilitzen principalment a la indústria. La província de Barcelona concentra el 100% de l’extracció d’aquest producte a Espanya després que la província de Navarra deixés per complet l’activitat el 1998. Avui l’empresa té problemes amb els sindicats, concentrats en la solució de les altes temperatures de l’interior de les mines. Iberpotash amenaça amb un expedient de regulació d’ocupació.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Aeroports de Catalunya i el seu futur”.
PONENT: Sr. Ramon Tremosa
LLOC: TRADE CENTER
DIA: dimarts 28 d'octubre de 2008
El conferenciant va començar la seva dissertació exposant en pantalla el tema concretat en una gran disjuntiva: entre l’Estat i el Mercat. És una polarització del tema amb
tensió, que reflecteix bé la infraestructura del Prat entre Madrid i AENA per una banda i l’Aeroport i el Port de Barcelona a Europa i el món per l’altra. L’estructura del mercat ens és favorable sobretot comptant amb la conjunció de l’Aeroport i el Port de Barcelona, fins i tot físicament juxtaposats sobre un ampli territori operatiu.
Passen per l’Aeroport de Barcelona 3,2 milions de visitants de fora a l’any. Això no seria possible sense un Aeroport important. I el Port de Barcelona s’està convertint en un obligat aplec, encara que només sigui de pas, dels més grans i millors creuers de luxe dels països més rics del món.
Tots els aeroports catalans han tingut un creixement espectacular. Barcelona, de 16 a 33 milions de passatgers. Girona, de sis cents mil a 5 milions, trencant motllos, per oci i per negoci. Reus ja ha sobrepassat el nombre crític de dos milions guanyant diners i fent-ne guanyar a Port-Aventura, l’únic parc temàtic amb guanys precisament per aquesta autoinducció econòmica entre parc i aeroport. Lleida, primer aeroport que no depèn d’AENA. Costarà d’arrancar, però pot convertir-se en un canal profitós en el tràfic de mercaderies. El tràfic aeri català potencial conjunt pot moure molt turisme de tota mena, de baix cost, turisme qualificat, de negocis, de luxe, moltes mercaderies i molts diners. És un futur clar.
Ombres o punts negres? N’hi ha. L’Aeroport de Barcelona té pocs vols intercontinentals directes, depenent això del model obsolet de gestió d’AENA.
AENA és un model soviètic centralitzat, de caixa única entre els aeroports, al revés de tots els models avui vigents al món. En paraules del conferenciant, AENA té els dies comptats. Tot Europa reinverteix els guanys dels aeroports en millores, menys els aeroports espanyols, en què es salden deutes i pèrdues dels aeroports deficitaris. En tot Europa cada aeroport pot ser gestionat segons interessos autònoms. La tendència mundial és descentralitzadora, és contraria a la d’AENA, per tant, juga al nostre favor Avui AENA perd diners, fins i tot a Madrid, i això serà determinant en el futur. Tard o d’hora AENA es privatitzarà.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “Poder dels mitjans i mitjans del poder”.
PONENT: Sr. Josep M. Balsells
LLOC: ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA
DIA: dijous 23 d'octubre de 2008
El Sr. Josep M. Balcells, un professional de la comunicació durant llargs anys de la seva vida en diversos mitjans, premsa, radio, TV i corresponsalies, i des de fa poc diputat amb representació parlamentària, va venir a la nostra aula per dissertar sobre el poder dels mitjans de comunicació damunt la societat moderna i també de la funció determinant i eficaç d’aquests mitjans en mans del poder.
Diem doncs que la seva conferència anunciada implicava de ple parlar sobre el contingut de dues professions modernes d’àmbit marcadament social: el periodista i el polític. Aquests dos col•lectius, periodistes i polítics, avui no gaudeixen pas de massa reputació. Són més aviat considerats amb recel. Això ve molt determinat per la complexitat del respectiu ofici i per la dosi de subjectivitat, interessada o no, posada en la redacció dels fets dels esdeveniments o en l’acció del govern dels diversos pobles.
Per als periodistes va escollir el mirall com a metàfora per descriure el ventall de possibilitats d’actuacions. El mirall reflecteix fidelment la imatge o la distorsiona. El periodista, que juga amb la realitat, la relata fidelment o la manipula, la tria, la direcciona, la interpreta, li afegeix matisos subjectius. El periodista no és neutre, i sovint és més apologista interessat que cronista objectiu, contagiant el lector ingenu.
Del polític no va donar metàfora ni model. És de tots conegut el tarannà habitual del poder amb uns mitjans tan acomodaticis ja per si mateixos a l’entorn dels qui manen. No cal recórrer a Maquiavelo, ni tampoc oblidar els corrents i les majors complexitats d’intencions i d’interessos habituals en l’exercici del poder, que l’aboquen a la manipulació i pressió, si més no, de tots els mitjans al seu abast.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “75 anys de la mort de Francesc Macià”.
PONENT: Sr. Ramon Alquézar
LLOC: TEATRE-AUDITORI
DIA: dimarts 14 d'octubre de 2008
El professor conferenciant volgué evocar els trets més significatius de la personalitat de Francesc Macià.
El fet determinant que Catalunya fos des del 1714 sotmesa i sense autonomia fins que el 1931 fos proclamat l’Estat Català, integrat en la federació de Repúbliques Ibèriques per Macià, constitueix aquest personatge en un mite per a tothom, formant part del nostre imaginari col•lectiu al marge de les ideologies. ¿Per què ? Doncs, hi ha una explicació.
Són els fets. Només els fets. Macià no era orador, no era un teòric, no ens va deixar memòries ni cap escrit polític sobre l’Estat Català, només un breu epistolari familiar.
Macià té solament un fort empirisme d’acció. Proclama en un moment donat un Estat, i no independent sinó federat amb les Repúbliques Ibèriques com li aconsella el seu
empirisme.
En la història vista en relleu queda clar que tots els fets tenen els seus enllaços. No passen perquè sí. Els fets concrets de la vida d’en Macià el van portant al seu resultat.
Fill de família acomodada, enginyer militar de carrera, però militar atípic per l’adhesió a la causa catalanista fins renunciar a la carrera, afiliat a la Lliga de Cambó, que també abandona per iniciar el seu apropament al republicanisme, Macià fou solitari en les seves decisions. Decidia i manava. On sobresurt destacat és en el tracte directe amb les masses.
Macià comunicava directament amb el poble utilitzant com ningú la psicologia de masses. Veu en el triomf de les innòcues eleccions municipals d’esquerra l’esfondrament de la Monarquia. Per això el seu Estat ha de ser una República. No era un il•lús, ni un boig. Era un home honest i coherent, fins i tot quan el 1931 es constitueix en President provisional de la República Catalana. El 17 d’abril de 1931, després d’unes negociacions amb els ministres del govern de la República, Fernando de los Ríos, Marcel•lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer, accepta reconvertir el govern de Catalunya en govern de la Generalitat de Catalunya. El 25 de desembre de 1933 mor en l’exercici del càrrec de President de la Generalitat de Catalunya.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: “La meva visió prospectiva de Catalunya”.
PONENT: Sr. Jordi Pujol
LLOC: TEATRE-AUDITORI
DIA: dimarts 7 d'octubre de 2008
En la conferència inaugural del curs 2008-2009, el Molt Honorable senyor Jordi Pujol i Soley, expresident de la Generalitat de Catalunya, després de les respectives
presentacions del president de l’Aula Sr. Pere Narbona, del Il•lm. Sr. Alcalde de la ciutat Sr. Lluís Recoder i del vicepresident de l’Aula Sr. Josep Daniel, ens tingué captius de les seves paraules explicant el contingut d’aquesta visió prospectiva anunciada.
El mateix conferenciant va expressar públicament que no sabia si s’adaptaria prou al tema anunciat, i va començar l’exposició.
Al conjunt de Catalunya hi ha desconcert, perplexitat. Miro d’explicar que tenim molts trumfos per tirar endavant amb il•lusió. ¿On som? Ara, al segle XXI. El segle XX
Fou, segons Triadú, un segle d’or per a Catalunya. Hem tingut serioses transformacions. Com a país hem resistit, hem tingut empenta per aguantar, per tirar endavant. Hem integrat la immigració espanyola. Però en el segle XXI tenim reptes. L’any 1950, tenia vint anys, vaig començar a mirar i fer balanç, i com a resultat vaig sintetitzar que això no havia marxat bé. Al cap de cinquanta anys, l’any 2000, vaig tornar a fer balanç, sumant Deure i Haver, i vaig veure que no n’hi havia per tant com va escriure Triadú. Sempre és bo fer balanç.
Ara som al segle XXI. El país ha canviat totalment. Ningú no és com abans. La immigració ens està canviant. Abans era d’Espanya, ara de fora , d’arreu del món.
La nostra generació, la de les persones que estem aquí, tenim encara vivents la guerra civil, la democràcia, la recuperació de l’autonomia. I davant de la crisi d’ara,
que no sabem encara com serà, tenim l’experiència de les crisis dels anys 70 del petroli, la dels anys 80 de les empreses tèxtils i metal•lúrgiques del país, que tancaven una darrere l’altra originant un atur del 21%.Un verdader desastre en certs llocs, com en el Baix Llobregat. Vàrem superar les crisis.
La Catalunya democràtica d’avui té però un punt dèbil de sempre: mai no hem acabat d’entendre’ns amb Espanya. Malgrat tot, Catalunya ha fet aportacions importants en el temps de la democràcia. Podem considerar que hem fet una bona feina. Podem donar-nos un aprovat. Respecte a Europa hem perdut pistonada. I respecte a Espanya hem perdut quelcom més. Abans érem les fàbriques d’Espanya, però ara ja no ho som. Tenim sensació d’ofec. Tenim el repte negatiu de la relació amb la resta d’Espanya, que sembla agreujat. Pensàvem que la democràcia ho arreglaria, però no ho ha fet. Des del 1714 que no s’acaba la mala relació. Premsa, polítics i intel•lectuals subratllen aquesta relació. Espanya ha canviat, i amb eufòria menyspreant. Aquesta mentalitat hi és a Espanya. Es pot comprovar.
Les noves tecnologies no són dolentes, i ens seran bones, per a nosaltres. Tindrem el sincrotró, que n’hi ha pocs a Europa i és l’únic al sud del continent. Sofrim la deslocalització de certes multinacionals, però és perquè ja no som tant pobres com quan varen venir, i marxen buscant altres llocs tant pobres com érem quan vingueren aquí, seguint les rutes de pautes capitalistes. Per contra, les nostres empreses mitjanes i petites són bones, però hem de canviar d’actitud. Hem de ser més seriosos i disciplinats. Adjuntaré un rosari destacat de punts positius, que hem de reafirmar: un teixit de nombroses petites i mitjanes empreses, una creixent producció de llibres catalans traduïts a altres llengües, una també creixent capacitat d’innovació R+I+D. El futur passa per aquí: incrementar l’activitat econòmica amb els instruments del nostre Haver, com l’ordinador “Mare Nostrum”, el sincrotró, el turisme sanitari, la creació d’energia social del país, perquè la ciència és energia social, la tecnologia és energia social, la formació empresarial (IESE, ESADE ) és energia social.
ESTEVE SABATER
EL TERCER TRIMESTRE DEL CURS 2007-2008
CLOENDA DEL CURS 2007-2008 - CANT CORAL
PONÈNCIA: “El Palau ens visita en l’any del seu centenari”.
PONENT: Sr. Jordi Casas
LLOC: TEATRE-AUDITORI
DIA: dimarts 3 de juny de 2008
Havíem anat al Palau centes de vegades, però mai el Palau no ens havia visitat a casa nostra. Aquesta visita, doncs, bé val una Cloenda de curs solemne. I així fou. L’Aula d’extensió universitària, després d’un curs ple d’activitats (84) i ric en tots els sentits, va obrir ses portes als socis i amics amb les encoratjadores paraules de l’Il•lm. Sr. Alcalde Lluís Recoder i les càlides del Sr. Lluís Millet, nét del fundador de l’Orfeó Català (1891). L’acte, desenvolupat amb sòbria solemnitat, va incloure, a més dels parlaments, un audiovisual del centenari del Palau, així com un fi i acurat concert amb obres dels primers mestres de l’Orfeó Català, Lluís Millet, Francesc Pujol i Lluís Maria Millet, així com d’Amadeu Vives, cofundador de l’Orfeó, i d’Antoni Nicolau, eminent director d’orquestra i compositor.
Cal assenyalar també que, entre les composicions corals, s’hi intercalaren fragments de les Suites Catalanesques de Lluís Millet , escrites el mateix any de la fundació de l’Orfeó Català, i en les quals, en el seu “himne”, s’hi descobreix el tema que posteriorment donaria vida al Cant de la senyera, emblema musical de l’Orfeó Català.
Tota una vetllada musical, emotiva, culte i fins i tot patriòtica, amb tants textos i sons catalans que no deixaren ningú indiferent.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: La Traviata: Drama, passió i sentiments
PONENT: Sr. Jaume Radigales
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 27 de maig de 2008
El Sr. Radigales, doctor en Història de l’art i professor d’Estètica i de Música, volgué endinsar-nos en l’essència artística i musical de la gran òpera La Traviata, obra senyera i testimonial de l’època en què va aparèixer (1853).
És la història amorosa d’una dona perduda, una prostituta de luxe, basada en l’argument de l’obra literària d’Alexandre Dumas La dama de les camèlies. L’estrena fou a pesar de tot un gran fracàs: ni el públic ni els mateixos actors estaven mentalment preparats per assimilar amb ganes el que això significava llavors. Les tres òperes de la trilogia popular de Verdi: Rigoletto, Il Trovatore i La Traviata tenen antiherois com a protagonistes, amb trencament d’esquemes socials per a l’època en les tres òperes.
La música en canvi era nova, i Verdi, que ho sabia, ho va reafirmar en dir que la història ja el jutjaria. Un any desprès l’envaïa ja l’èxit.
Musicalment l’obra és bella, basculant tota sobre el paper central de la soprano, millor dit, de tres suposades sopranos o tres tons de veu de soprano ben diferenciats: la soprano més aguda, mòbil, lleugera i frívola del primer acte; la soprano romàntica, enamorada, més normal, del segon, amb els dos enamorats cantant, un baríton contundent i una Violeta malalta de tuberculosi, i finalment la soprano dramàtica del tercer acte, cantant i morint de tisi i d’amor.
Radigales ens va oferir l’audició de les àries més significatives d’aquesta acurada distinció musical i estètica de La Traviata, que els oïdors van seguir amb fruïció i agrair amb fort aplaudiment.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: El romànic m’enamora
PONENT: Sr. Pep Blanes
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 20 de maig de 2008
El Sr. Pep Blanes, dibuixant i escriptor, enamorat del romànic segons pròpia confessió pública, va donar-nos una xerrada emotiva sobre aquest sentiment que li excita la contemplació plàcida del romànic arreu del territori on es pot contemplar.
Ell va començar aquesta experiència admirant les fantàstiques runes que eren llavors les esglésies visigòtiques de l’antiga Egara, el preromànic que tenia més a l’abast, ja que Pep Blanes nasqué a Terrassa. Allà, entre el temple de Sant Miquel, l’església de Sant Pere i la de Santa Maria, va trobar-hi l’artista Abellaneda i, amb ell, el descobriment i l’enamorament del romànic.
Va continuar citant noms prou coneguts com Silos, Sant Cugat, Montecassino, Cluny, Boí, Taüll, tots romànics però cap igual. De Silos va esmentar la seva preciositat claustral tot i enyorant la manca d’església. De Montecassino d’Itàlia va subratllar la fabulosa arquitectura, sense ometre la fredor del disseny. Del Cluny francès va enaltir la bellesa grandiosa. Cap però, com Sant Cugat. Tingué una especial menció de Boí i Taüll com a patrimoni de la humanitat, i de la resta de joies de la Vall d’Aran, afirmant també que les proporcions arquitectòniques de tot el romànic són més humanes que les del gòtic, tan elevades que es perden en els núvols.
Veu Toulouse com a centre històric d’on irradien les influències del romànic català, del llombard i del francès.
Bona part de la xerrada es concentrà en l’artista català per excel•lència del romànic, Arnau Cadell, s. XIII, que amb els seus dos claustres germans, de la Catedral de Girona i del Monestir de Sant Cugat, crea un conjunt meravellós de capitells (144), l’anomenada “capella sixtina de pedra”, admirats arreu del món.
Una altra menció singular fou la de Sant Benet de Bages, actualment en procés de profunda restauració. També va insistir a ressaltar els trets curosos del romànic de Palència i comarques adjacents.
Pep Blanes, enamorat del romànic, transmeté càlidament aquest sentiment a l’auditori.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Per què llegir Salvador Espriu?
PONENT: Sr. Sam Abrams
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 13 de maig de 2008
El Sr. Sam Abrams, crític i assagista de les lletres catalanes, i sobradament conegut entre nosaltres pels seus reiterats cicles sobre els autors contemporanis de la nostra literatura, volgué motivar-nos i endinsar-nos en la seva conferència en la riquesa dels escrits de Salvador Espriu.
Va resumir aquest plantejament en set perquès, que transmetem tot seguit sense deixalles:
1/ Perquè estem davant d’un gran clàssic universal, superant les vicissituds històriques. És un escriptor de la seva època, que parla també de les qüestions fonamentals de l’home. Històricament enclavat en el temps de Franco, parla de la llibertat amb un
llenguatge universal.
2/ Perquè estem davant d’un clàssic català, que explica a tothom què és ser català, tant per als de dins de Catalunya com per als de fora.
3/ Perquè és un autor total, que conrea tots els gèneres literaris: narrativa, poesia, teatre,
inclosa la crítica. S’ho va proposar i ho va aconseguir. Els seus escrits són un tot orgànic i arquitectònic. I a més a més, amb un nivell excel•lent.
4/ Perquè és un autor modern, que redueix la retòrica al mínim i concentra les idees. Veia que la literatura catalana havia quedat endarrerida per la retòrica excessiva. Ell redueix, i si cal utilitza símbols i mites, que redueixen ells mateixos els continguts retòrics.
L’obra d’Espriu no porta a ell, sinó al món.
5/ Perquè amb molta intel•ligència fa sentir intel•ligents els seus lectors, veient el més important de les coses, com també el dret i el revés de cada una. Eleva l’esperit i té capacitat alliberadora, fent veure coses, sentir coses, arribar al fons.
6/ Perquè es manifesta un home profundament ètic, amb l’habilitat de dir-ho sempre tot.
Va pagar per això un preu alt amb la seva solitud.
7/ Perquè la seva obra és un pou d’emocions significatives, això sí, expressades molt subtilment.
Aquest rosari de perquès dibuixen el món de Salvador Espriu, que sense cap dubte fou un home i escriptor català universal, i que motiven la seva lectura.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Palestina: cruïlla d’imperialismes i nacionalismes
PONENT: Sr. Xavier Ballestín
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 6 de maig de 2008
El Sr. Ballestín, doctor en Història, ens va exposar en la tercera conferència del seu cicle sobre l’Orient Mitjà, l’època històrica en què es posaren els fonaments de l’actual Estat d’Israel, 1881-1917.
El panorama històric bàsic, abans de la fundació definitiva de l’Estat d’Israel, el 1948, per la Societat de Nacions, després de la II guerra mundial, era aquest:
El 1815 Napoleó perd, i amb ell s’esfuma el seu imperi. Queden a Europa unes bosses importants de població de jueus situades dintre del territori del tsar rus en una zona nomenada Pale (1881), on els jueus sofreixen unes persecucions extremes i salvatges dels cosacs, que provoquen un ventall de reaccions projueves en tres opcions, entre les quals va destacar l’opció sionista. És amb Theodor Herzl (1860-1904), jueu hongarès, llavors jove de vint-i-dos anys, culte i entregat a l’objectiu del moviment sionista: es tracta de buscar l’acord i protecció de les potències occidentals en la creació d’Israel com Estat amb un territori propi. Una gran funció de lobby sionista, compartida per la família Rothschild i altres en Europa i després des d’Amèrica del Nord.
En aquestes èpoques les grans potències europees pactaren entre elles el repartiment de l’imperi otomà com protectorats colonials i zones d’influència al marge del kàiser Guillem II. També sota la pressió sionista assenyalaren Palestina com un territori de manera especialment coprotegit per totes elles, pensant en la implantació d’Israel. Ja hi havia unes quantes colònies de jueus força destacades, com les de Jaffa, Tel Aviv, Jerusalem, Hebron, Jaiffa i Galilea. Però Palestina no estava buida.
És llavors, l’any 1898, quan el kàiser Guillem II visita públicament Jerusalem i també Damasc, com contrapès a les maniobres polítiques de les potències europees aliades.
Els esdeveniments internacionals es precipiten. Desacord entre les potències a Pequín en la rebel•lió dels bòxers (1901), i finalment, el 1914, s’entra en la I guerra mundial. El 1917, quan Gran Bretanya pensava que perdria la guerra abans de l’ajut dels EUA
i a Rússia explota la revolució bolxevic, Lord Arthur James Balfour escriu la seva carta on declara obertament la protecció d’Anglaterra a la implantació d’Israel a Palestina.
Es la dita declaració de Balfour, autèntic i sòlid fonament històric de l’Estat d’Israel.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: The climate Project SPAIN
PONENT: Sr. Lluís Recoder
LLOC: Trade Center
DIA: dilluns 29 d'abril de 2008
El Sr. Recoder, ponent d’aquesta conferència sobre el canvi climàtic com a estudiós del tema des de fa anys, amb connexions internacionals significatives com la mantinguda amb l’organització Albor, de l’expresident dels EUA, va oferir-nos a l’aula d’extensió universitària una exposició del tema avui candent.
Seguint el guió marcat per l’interessant power point “The climat Project”, va anar desglossant les idees a mesura que passaven les imatges en pantalla, donant la visió global sobre el nostre bell planeta blau vist sobre l’Apol•lo XVII flotant entre el sol i el sistema planetari en una fotografia de l’any 1972.
Va començar explicant l’efecte dels gasos contaminants sobre l’atmosfera no gaire gruixuda i més aviat fina, com si fos una capa de vernís. Quan aquesta fina capa s’engruixa, els raigs solars reflectits sobre la terra queden atrapats per ella, derivant d’això massa calor per a la terra, i encadena tota la sèrie d’efectes coneguts, de l’escalfament, la contaminació atmosfèrica i el canvi climàtic
Els efectes més notoris i notats arreu del món són ben significatius: el gel es fon arreu en les glaceres, en l’Àrtic i l’Antàrtic, en Alaska i el Nepal. La neu també desapareix en el Kilimanjaro, i progressivament en totes les grans serralades mundials, fins i tot en els Alps i els Pirineus. Les pluges es fan erràtiques, i en el mar puja la temperatura i el nivell. La vegetació és afectada directament, boscos, cereals i agricultura en general.
Segueixen els efectes socials i econòmics més directes encara per a l’home: sequeres, fams, crisis i qui sap fins on pot arribar. Tampoc no es pot oblidar els animals, que sofreixen aquests efectes per tot arreu del món. Coralls marins, óssos polars, pingüins i aus diverses…
Remeis? El compliment dels compromisos de Kyoto i la conscienciació que l’home pot fer-hi encara alguna cosa, com també la mateixa natura afectada s’hi veu obligada una vegada més en la seva llarga història d’experiències passades i superades per ella. Aquí es tracta que ho puguin superar també els nostres fills i néts.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Les llengües i les religions en un món globalitzat
PONENT: Sr. Santiago Petschen
LLOC: Sala La Unió
DIA: dimarts 22 d'abril de 2008
El Sr. Petschen, doctor en Ciències Polítiques, ens va descriure una panoràmica d’avui sobre aquests dos temes singulars: llengües i religions en el món.
Ambdós són factors d’identitat col•lectiva i nacional, passant però a ser avui les llengües el primer factor diferenciador nacional, més que la religió.
La situació actual de les llengües en el món és la següent: hi ha unes 7.000 llengües, distribuïdes en grups de parlants, així: 1r grup, l’anglès; 2n grup, 13 llengües, entre les quals hi ha el xinès (mandarí), castellà, àrab, portuguès, rus, alemany, francès, hindi, japonès, bengalí; 3r grup, unes 100 llengües instal•lades en un territori efectiu i arribant la llengua a l’Administració, a l’escola, a la retolació comercial i mediàtica i als mitjans de comunicació autònoms. Entre aquest grup podem contar-hi el català; 4t grup, més de 3.000 llengües sense aquestes característiques esmentades. De les 7.000 llengües, només 200 són parlades per més d’un milió de persones. El mandarí és l’idioma que parlen més persones en el món, però l’anglès és el que més s’usa per a la comunicació internacional.
La deducció d’aquesta estadística és que només 13 llengües són parlades pel 50% de la humanitat. La raó és que el món s’organitza amb racionalitat, un element dur d’autoselecció, també pel que fa a les llengües. En el segle XXI desapareixeran el 80% de les llengües del món.
L’estudi acurat per comprendre el desenvolupament i permanència de les llengües ens porta a contemplar quatre lleis o principis determinants: 1r, el principi d’universalitat, assolit només per l’anglès, com la matemàtica i el solfeig. 2n, el principi de la població, les persones que parlen la llengua. 3r, el principi de territorialitat, on s’estableixen els parlants. 4t, la llei de l’abandó en què acaben les llengües que desapareixen.
Passant ara a les religions, tenim avui el següent panorama: 6 religions apleguen el 70% de la població humana: 33’4% el cristianisme, 29’2% l’islamisme, 13’4% l’hinduisme,
5’7% el budisme, el judaisme en poc percentatge i la resta entre petites religions i sectes, com unes 10.000. En totes les religions es pot distingir entre el contingut i les estructures de les jerarquies. També en totes les religions es poden observar quatre característiques: subjectivisme, profunditat, dogmatisme i identitat. Del dogmatisme (que totes tenen) al fonamentalisme hi ha un pas, que caldria evitar, ja que el fonamentalisme és una dimensió antropològica d’inseguretat, d’autodefensa no demanada. Cal observar històricament com no són pas els continguts de les religions els que es converteixen en obstacles i dificultats per a la unió i comprensió mútues, sinó les organitzacions de les diverses jerarquies tradicionals. Darrerament són notoris els esforços de l’Església catòlica per suavitzar i modelar aquesta comprensió i unió.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Els finals dels templers.Una decisió del rei de França o de l´esglsia
PONENT: Sr. Josep M. Sans Travé
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 15 d'abril de 2008
El Sr.Sans Travé, Director del Arxiu Nacional de Catalunya, va exposar magistralment la seva conferència sobre el tragic final dels templers, l´organització més poderosa política, económica i militar dels s. XII-XIV, concretament dels anys 1.129 Troyes – 1.312 Viena.
Diferenciats completament dels càtars, simples heretges d´àmbit privat i exterminats en Albi (Montsegur), pel Papa Inocenci III ( 1.209 ), els templers en canvi eren una ordre religiosa, val a dir, una organització religiosa dintre l´organització de l´Esglesia,
integrada pels monjos-cavallers , investits amb la creu i l´espasa, formant una ordre
militar. S´originen aquestes ordres en territoris on conviuen dues civilitzacions o religions en confrontació: terra santa en Palestina i el nord-peninsular en Espanya.
Neixen per acompanyar i defensar als peregrins del entorn sarraí en un cas i per reconquerir el territori als sarrains en l´altre. Així neixen les ordres dels Templers, Hospitalers i Teutònics, i també les ordres de Santiago, Alcántara i Calatrava.
Balduí II,rei de Jerusalem ( 1.119 ) allotja als cavallers al costat del seu palau en l´espai nomenat Temple de Salomón, d´on deriva el nom de templers.
S´aprova l´Ordre dels Templers en el concili de Troyes ( 1.129 ), perque la societat del moment estava sensibilitzada amb la causa de les creuades. Els Templers participen en les creuades juntament amb els seus èmuls els cavallers de Sant Joan de Jerusalén, nomenats Hospitalers, i els cavallers Teutónics. Els Templers creixen tot seguit en les seves funcions i serveis a la comunitat cristiana del seu temps ,perque demanen a Europa el que els manca pel seu desenvolupement, diner i gent, i tota Europa els correspond. Adquireixen doncs, riqueses i poder constituint-se en banquers d´Europa i Orient Mig
Felip IV, rei de França, celós del seu poder i codiciós dels seus bens va acusar als templers d´heretgia i d´altres delictes morals devant la Inquisició , començant així els
finals dels templers, que foren varis , fins i tot alguns torturats i portats a la foguera, com els cremats devant la catedral de Nostra Senyora de Paris ( 1.314 ).
En el regne d´Aragó, llavors amb Jaume II, molts templers s´apleguen en els castells més fortificats , Monzó, Miravet, Castellote per resistir un setge llarg. Desprès foren detinguts , interrogats i amb sorts diverses , castigats i fins alguns pensionats de per vida. Els bens del Temple asignats a l´altre ordre de St. Joan de Jerusalem o en Espanya a la Ordre de Montesa creada a Valencia després de la dissolució del Temple. Els diners foren donats als reis occidentals.
L´Ordre fou dissolta en el concili de Viena,manipulat, on el Papa Climent V ,presionat pel rei de França decreta la dissolució “ipso facto”, sense judici, ni sentencia.
En síntesi històrica, es podría parlar d´una lluita a mort,on tot si val, entre poders fàctics del temps ( Temple, Estat, Esglesia ) amb pèrdua dissortada dels templers.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: L´art de saber escoltar
PONENT: Sr. Francesc Torralba
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 08 d'abril de 2008
El Sr.Francesc Torralba,Doctor en Filosofia,profesor exercent en la Universitat R. LLull, ens va donar una conferència que és la temàtica d´un dels seus llibres: “L´art de saber escoltar”. Un llibre ben estructurat i molt ben atès pels lectors. Saber escoltar,en síntesi, és trencar barreres.
Primerament cal aclarir el concepte, distingint entre sentir i escoltar. Se sent automàticament amb una actitud pasiva sense resultats. S´escolta amb una actitud activa , amb una intencionalitat que requereix esforç, demana concentració i s´obtenen
beneficis. Diferència doncs clara com la que hi ha entre veure i mirar. Sentir i veure son actes automàtics , escoltar i mirar, en canvi , son actes lliures.
Diem que és un art perque es té de modelar, adquirir. No tots tenim les mateixes capacitats d´escoltar. Parlar és un acte primàri, tots hi estem a punt. Escoltar és un acte secundari, que requereix atenció i esforç, perque és una virtut que cal aconseguir.
Hi han obstacles a superar per assolir aquesta virtut, que son les barreres a trencar.
Avui, en nostres dies, aquestes barreres son unes estructurals, com el temps de relotge accelerat per la dinàmica de la vida moderna. El temps és bàsic per escoltar. La manca d´aquest temps es nota fins i tot en el llenguatge. Nostres joves es comuniquen quasi en monosilabs, abreujant tot el que poden. També els espais més tranquils d´ocupació son necesaris per superar la saturació física en la que estem inmersos. Es requereixen espais adecuats per escoltar als altres.
Altres barreres son psicológiques : prejudicis per arreu entre homes i dones, vells i joves, blancs i negres, professors i alumnes. També hi ha pors, sentiment universal, i fins i tot l´autosuficiència u orgull, encara que sigui moderat pel fracàs correntment sancionador.
Per altra banda cal esmentar els beneficis produits per la virtud assolida: l´enriquiment intel.lectual, la prudencia en l´obrar i el goig de donar al escoltat l´alliberament de les penes feixugues suportades en solitari i una renaixença en la seva autoestima.
En definitiva, tota la conferència, com les referncies fetes a la Summa Teológica de St. Tomàs s. XIII, traspuen l´estil de la millor escolàstica com si fos un tractat amè de virtuts humanes.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Cuina i cultura
PONENT: Sr. Santi Santamaria
LLOC: Sala la Unió
DIA: dijous 03 d'abril de 2008
El Sr. Santi Santamaria, cuiner famós de Sant Celoni, “Can Faves”, va donar la seva conferència sobre aquest suggestiu i ampli tema sense embolicar-se en plantejaments acadèmics ni tant sols històrics sobre el tema. Va buscar senzillament la comunicació amb els socis de les aules expressant la seva satisfacció de poder transmetre el seu missatge d’expert amb èxit. “Fa goig de veure tantes persones reunides per escoltar-me,” foren ses primeres paraules inequívoques. Amb elles quedaven lluny les disquisicions erudites, també les prosaiques receptes de qualsevol classe de cuina i estil de restauració.
Va dedicar-se a donar unes quantes afirmacions generals i concretar-les en unes poques frases conegudes, això sí, amb dicció amena i assequible per al públic oient.
Un fenomen actual és que avui hi ha menys gent que cuina i més gent que menja a fora.
Digué que ho explica en el seu llibre En nombre de la cocina, títol entonat per donar importància al tema amb invitacions mercantilistes i escrit en castellà per les mateixes raons.
No es pot viure estressat per la preocupació del menjar, però tampoc no es pot viure prescindint dels plaers dels sentits, i en especial del sentit del gust. Hi ha raons
genètiques i culturals sens dubte en el fruir d’aquest plaer. Raons que s’exerceixen en els respectius llocs d’origen ajuntant tradició i turisme per estendre’s arreu del món.
Perquè ens agrada la innovació en el menjar fent turisme, però també a l’estranger s’enyora el menjar propi. Es desitja tornar a casa. En els gustos això és importat.
La bona cuina entra sola i ha de ser equilibrada en tot. Avui es viu millor que abans i es menja millor que abans. La família ha de ser educadora en el menjar. Encara que avui no tenim temps per cuinar no s’ha d’abandonar la cuina tradicional. En la cuina cal que hi hagi també sentit comú. Amb el menjar no si juga, però sí que es pot experimentar, perquè “menjar cols cada dia, cansa”, encara que en la cuina la senzillesa és el millor.
Avui la cuina i els cuiners han aconseguit un respecte social. I la cuina té una nova dimensió cultural i patrimonial de la humanitat, que no tenia abans i que es deu a la globalització progressiva del món.
ESTEVE SABATER
EL SEGON TRIMESTRE DEL CURS 2007-2008
PONÈNCIA: L’imaginari de Salvador Dalí
PONENT: Sra. Montserrat Aguer
LLOC: Sala la Unió
DIA: Dijous 27 de març de 2008
La Sra. Montserrat Aguer, directora del Centre d’Estudis Dalinians, ens va voler endinsar en la complexa personalitat de Salvador Dalí a través d’alguns dels seus autoretrats significatius, cronològicament distribuïts. En la seva conferència, recolzada en imatges projectades, van quedar evidents certs trets indiscutibles d’aquesta personalitat.
Abans d’entrar en detalls temàtics va donar una visió global de l’artista. Dalí fou un personatge polifacètic, pintor, culte i literat, que s’anticipa al seu temps, té interès pels mestres del Renaixement i és admirador dels bons pintors. Està al corrent també dels nous moviments científics i veu el cinema (que llavors començava) com un llenguatge de masses, així com el potencial esdevenidor d’aquestes masses.
Entrant ja en les descripcions temàtiques de la seva personalitat, un dels trets dominants de Dalí és el grau superlatiu del culte al seu ego desbordat. Es creia i es comportava com un geni. Són quasi innumerables els autoretrats des de la primera joventut en diverses formes i posicions. També sobresurt l’àmbit endogàmic de les seves pintures dels primers anys: ell, el pare, la mare i la germana pel que fa a persones, i respecte al paisatge, Cadaqués, Port Lligat i Cap de Creus. Té una gran amistat amb la família Pichot. És més tard, als 22 anys, quan va a estudiar a Madrid a l’Acadèmia de Belles Arts, que Dalí es relaciona en la Residencia de Estudiantes amb Pepín Bello, Buñuel i Lorca, i el 1926 va a París amb Picasso i Miró. Des de llavors Dalí s’obre definitivament a tots els corrents artístics del moment, dels quals en serà per sempre més una bona esponja: impressionisme, cubisme, surrealisme i també realisme, a semblança dels pintors del Renaixement, sobretot Rafael, el seu preferit, i també del barroc, com Velázquez, o Vermeer de Delft.
Altres elements recurrents de l’imaginari dalinià són: els somnis, el temps, el sexe (pinta El gran masturbador) i sobretot Gala, la seva musa des del 1929, quan la coneix a París.
En l’època de 1940-1948 ens trobem amb un Dalí vivint als EUA molt mercantilitzat, que es diversifica en les seves produccions i s’explota a si mateix.
Dalí polifacètic, pintor i escriptor, fou sempre un explorador dels límits, tots els límits.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: 150 anys de l’Ateneu de Barcelona
PONENT: Sr. Jordi Casassas
LLOC: ANC
DIA: dimarts 11 de març de 2008
El Sr. Jordi Casassas, catedràtic d’història contemporània de la UB, historiador i divulgador, volgué donar-nos amb unes magistrals pinzellades la visió històrica i significativa d’aquesta entitat singular de l’Ateneu Barcelonès.
L’any 2010 l’Ateneu Barcelonès arribarà als 150 anys de vida si comptabilitzem l’etapa fundacional de l’Ateneo Catalán , institució que recollia ja en origen els trets
característics de la nostra entitat i que el 1872 es va transformar per donar pas a la denominació que ha arribat als nostres dies.
L’Ateneu té una entitat cabdal a Catalunya. El rengló ateneístic, entrada a l’entitat amb una quota econòmica de pagament per a la filiació, és una mostra típica d’entitat contemporània. Es l’entrada popular participativa a un lloc de saber, que fins llavors només era a l’abast de les classes elitistes. A Catalunya hi va haver una proliferació d’Ateneus pertot arreu. Pràcticament fou un exponent de l’autoestima de cada poble. Era la democratització de la cultura, un lloc de debats, conferències i tertúlies, fins i tot
quan de vegades la universitat no tenia la llibertat i obertura que els temes necessitaven, com per exemple l’evolucionisme darwinià o el liberalisme i proteccionisme econòmics. I a Barcelona, on els treballadors vivien a cent metres de la burgesia, encara més. Les reunions d’intel•lectuals, advocats, periodistes, empresaris i simplement socis eren periòdiques.
Barcelona compta amb una llarga cronologia de fets importants per a la ciutat on la postura i l’opinió de l’Ateneu es feren sentir i foren decisives: 1859, jocs florals catalans; 1860, pla de l’Eixample; 1872, transformació per Duran i Bas en l’Ateneu Barcelonès; 1888, exposició internacional; 1895, en l’esclat amb Àngel Guimerà de la llengua catalana, l’Ateneu hi era pel mig; 1910, la creació de les penyes d’opinió, com la del Sr. Borrelleres, recollint amb molta cura l’esperit típicament de l’Ateneu: un lloc d’opinió poc polititzat, val a dir poc lligat a un partit polític.
Podríem resumir la trajectòria històrica i significativa de l’entitat de l’Ateneu de Barcelona amb unes poques paraules: la gènesi de l’Ateneu Barcelonès el 1872 amb Duran i Bas; el trasllat al carrer de la Canuda el 1898; les vicissituds de la República, entre dictadures i la guerra, 1922-1939; el franquisme, un període de foscor, 1940-1974, i el retorn de la democràcia a l’Ateneu. Sempre l’Ateneu va exercir una funció constant, en el segle XIX entre les classes d’elit i en el segle XX entre les masses: lloc de reunió d’intel•lectuals, polítics, advocats, periodistes, empresaris i socis, de corrents d’opinió obertes, amb el denominador comú de liberals i lliurepensadors.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: L’altra cara d’Àfrica
PONENT: Sra. Carme Torrades
LLOC: ANC
DIA: Dimarts 4 de març de 2008
La Sra. Carme Torrades, llicenciada en Ciències de la Informació, directora i productora de TV i col•laboradora de TV3, ens va explicar, a partir de les imatges d’un acurat vídeo, un viatge singular per l’Àfrica nord-occidental: Marroc, Mauritània, Senegal, Mali, Ghana, Togo i Nigèria. Un viatge privat de la conferenciant amb un reduït grup de quatre persones components d’una unitat logística al límit: un camió, un conductor i mecànic, un càmera, una cuinera, i ella mateixa com a directora de l’expedició. L’objectiu del viatge, l’observació i registre de la vida normal i corrent quotidiana, sobretot en l’Àfrica negra, per poder mostrar una Àfrica diferent de la tòpica arreu ensenyada, l’Àfrica dels nens plens de mosques i ventres inflats. Val a dir, poder mostrar la cara d’una altra Àfrica, la real i normal en totes ses facetes quotidianes: el carrer, la plaça pública, el mercat , el transport personal i de material a dalt del cap, l’aspecte de les cases de fang arrenglerades en els petits poblets i de les vies públiques més concorregudes en les ciutats més poblades. Es veien en el vídeo unes persones plenes de vida i activitat, vestides amb indumentària autòctona i molt acolorida amb tons vius, destacant més encara les belles figures esveltes i ben formades dels seus cossos.
Es veia, o millor s’intuïa, que l’essència de l’Àfrica real es troba en les diferents maneres de viure: les necessitats immediates són allà molt senzilles, les satisfaccions més aviat escasses i fins i tot poques, i els desitjos, continguts o a l’aguait del que poden veure en els aparells televisius mostradors de la vida del món occidental, engrandits i fixats com objectius a assolir, sobretot per les generacions joves i les madures en plena forma.
Aquesta és la principal raó i causa de l’adelerada emigració cap el món occidental, amb risc de mort, per anar a buscar la qualitat de vida que veuen en la televisió i que tant els atrau.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: El text de l’Alcorà: orígens, estructures i continguts
PONENT: Sr. Xavier Ballestín
LLOC: ANC
DIA : dimarts 26 de febrer 2008
El Sr. Ballestín, doctor en Història, professor en actiu d’Història Medieval i especialista acreditat en recerca sobre al-Andalus i Al-Mansur, ens donà una conferència sobre l’Alcorà , llibre sagrat de l’Islam, des de la seva suposada revelació directa a Mahoma a través de l’arcàngel Gabriel, i la seva primera transcripció posterior en el text escrit de l’any 650 de la nostra era. Aquesta tasca fou organitzada pel califa Utman, el qual va constituir una comissió per redactar el còdex únic com la versió canònica de l’Alcorà. És important, per entendre la cultura de l’Islam, aquesta distinció originària entre la suposada revelació divina a Mahoma (el profeta) i la constitució en text escrit. És el fonament que constitueix l’Alcorà com un llibre suposadament revelat, com la Torà (Moisés) i el Nou Testament (Jesús i Pau); però amb el fet diferenciat de l’absència d’organització institucional jerarquitzada per interpretar l’Alcorà (no hi ha Sanedrí, ni Jerarquia, només Imams, que vol dir el que està davant per dirigir l’oració i no pas per interpretar la relació amb Alà, que és directa i personal).
L’Alcorà està escrit en sures, val a dir en versicles, breus divisions dels capítols.
No és doncs un text amb discurs únic; és poètic, escrit amb gran bellesa fonètica per ser cregut (no pas debatut), recitat i memoritzat, com ho fan els musulmans.
En l’Alcorà hi brilla amb una immensa força la submissió absorbent i absoluta a Alà, clement i misericordiós, que es desprèn i s’encomana als lectors i fidels creients de l’Alcorà. I és per això, tal vegada, que l’Alcorà és el llibre, suposadament revelat, més exposat als anacronismes de les seves expressions literàries, avui dures i passades de rosca, només compensades per la fe del nombre ingent de creients mundials: més de 1.200 milions. Tot fa pensar que és fàcil ser musulmà.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Agustí Bartra, un poeta per a la modernitat.
PONENT: Sr. Sam Abrams
LLOC: ANC
DIA: dimarts 19 de febrer de 2008
El Sr. Sam Abrams, novament invitat per les aules d’extensió universitària, ens mostrà una altra gran figura de les nostres lletres quasi desconeguda entre nosaltres: Agustí Bartra.
Amb unes precises pinzellades ens dibuixà l’home, l’obra i la temàtica d’aquest gran català i escriptor.
Nascut a les Rambles de Barcelona (1908), exiliat el 1939 a França, Mèxic i Estats Units, torna a Catalunya el 1970 i mor a Terrassa (1982).
Entre les seves obres destaquen: Cant corporal (1938), L’arbre de foc (1946), Màrsias i Adila (1948), Antología de poesía norteamericana (1952), Obra poètica completa (1971). Bartra era ambiciós i polifacètic, volia abastar tots els llenguatges literaris: poesia, teatre, crítica, traduccions literàries, conferències magistrals sobre poesia als Estats Units. En poesia volia conrear tots els camps: la lírica per als sentiments i l’èpica per als fets històrics.
La temàtica de Bartra en les seves obres és recurrent. Essent vitalista, lector i admirador de Nietzsche, és molt unitari com si es tractés d’una sola aventura. Explica la seva visió única del cicle vital amb tots els llenguatges literaris i sobre les passions i sentiments de la condició humana i del món modern. Se sentia expressament fill d’un món modern, no pas del segle XIX. I com a bon entenedor de la condició humana penetra a fons en les passions d’aquesta condició: llibertat personal i col•lectiva de la qual havia estat privat en els camps de concentració i exili; veu l’amor, l’odi i la memòria experimentats com a passions categoritzades per la humanitat i sofertes pels individus singulars; com també passa en la guerra i la pàtria.
Finalment parlant d’estilismes, Bartra era un gran estilista, d’una textura rica molt profunda i molt musical, que conté una estètica surrealista i complexa com era complex el món que ell contemplava. Bartra fou un gran escriptor, intel•lectual i una gran persona. Té semblances amb Joan Maragall i Carles Riba. Bartra fou un català universal.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: La personalitat de Mercè Rodoreda (1908-1983)
PONENT: Sra. Isabel Pijoan
LLOC: ANC
DIA: dimarts 12 de febrer de 2008
La Sra. Isabel Pijoan, doctora en filologia catalana i ja acreditada entre nosaltres per haver difós biografies i obres literàries de catalans il•lustres, va exposar amb claredat les línies definitòries de Mercè Rodoreda en la seva vida i les seves característiques literàries.
Neix a Barcelona el 1908. Com a filla única té una infantesa i joventut solitària, abocada a la natura i a la lectura propiciada pel seu avi. Als 20 anys es veu obligada a casar-se amb el seu oncle matern, indià ric, 14 anys més gran, per conveniències econòmiques. El naixement del fill i l’abandonament posterior per Mercè Rodoreda fou l’inici d’una experiència traumàtica. Rodoreda se sent culpable i intenta superar-ho escrivint i donant llibertat arrauxada a les seves activitats d’escriptora i sentimentals, que creixen.
És col•laboradora primer de diversos diaris, on publica novel•les curtes, com Aloma el 1931, la història d’una casada i el seu cunyat, de fons morbós. Va escriure també teatre, de poca altura, i fins i tot poesia, no pas dolenta, encara que sigui un llenguatge ben diferent.
És l’hora també de les seves relacions sentimentals, amb noms sonats com Andreu Nin, Francesc Trabal i Armand Obiols. En el trienni 1936-1939, a França, a 25 km de París, els noms es canvien per un grup d’intel•lectuals: Pere Calders, Xavier Benguerel, Agustí Bartra i Armand Obiols, casat i el més constant amistançat de Mercè Rodoreda.
Els premis també arribaren. En un temps en què el català era reprimit, es feien els Jocs Florals a l’estranger, en ciutats com Londres (1947), París (1948) i Montevideo (1949). El 1947, doncs, és nominada mestre en gai saber (gai en occità/català vol dir ‘alegre’).
El 1957 rep el premi Víctor Català pels seus 22 contes. No rep el premi Sant Jordi, al qual optava amb La plaça del Diamant el 1960, ni tampoc amb Mort i primavera el 1961. Fins que es publica el 1961 La plaça del Diamant, recomanada per Joan Fuster, no pot connectar directament amb el públic. El 1966, quan publica El carrer de les Camèlies, li donen el premi sense presentar-s’hi. El 1969 obté el premi Ramon Llull. Però la mort sobtada d’Armand Obiols aquest mateix any la sumeix en una solitud extrema. El 1972, al seu xalet de Romanyà de la Selva, escriu Mirall trencat: dones amb caràcter molt ben dibuixades i homes molt desdibuixats. Una visió negativa de les relacions amb l’altre sexe. El 1983 mor a Girona.
Rodoreda cultiva un acurat psicologisme narratiu feminista universal. Reflecteix en les seves obres el pes d’un caràcter fort, autodidacta, i també els vestigis de la poesia de Verdaguer i d’un altre mestre, Joaquim Ruyra. La mort i la primavera és l’obra que l’acosta a Ruyra, la bellesa de la crueltat.
Fent una síntesi literària podem dir que és una gran escriptora catalana, europea i universal.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Què cal fer per impulsar la recerca?
PONENT: Sr. Mas Colell
LLOC: La Unió
DIA: dimarts 5 de febrer de 2008
El Sr. Mas Colell, catedràtic d’economia de la UPF i exconseller d’Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya, és un mestre experimentat i dedicat des de fa anys a l’ensenyament i la direcció de la recerca a casa nostra. Tema, doncs, conegut pel Sr. Mas Colell i apassionant, segons les seves paraules.
A Catalunya hem tingut de tot, però científics, pocs, no hi tenim tradició.
El 1987, la nostra inversió en R+D (recerca i desenvolupament) era el 0,5% del PIB.
Avui, vint anys després, és l’1,4%. Un avenç notable, per sobre de la mitjana espanyola, però per sota, per poc, de la mitjana europea.
Avui tenim dos reptes: qualitat i recerca d’empreses.
Qualitat: Fa 20 anys estàvem en tot a la cua. Ara estem pràcticament al nivell europeu en la quantitat. Hem complert, doncs, en aquesta direcció. Ara ens manca complir encara en la qualitat, tot i que també hem avançat força. Una mostra són els recentment premiats en la primera convocatòria entre joves, només per criteris d’excel•lència, en tesis doctorals: de 300 premiats europeus, 15 són catalans.
Recerca d’empreses: És l’altra mancança. No fem prou recerca encara, no tenim prou patents, millorem però no per presentar encara resultats. Tenim empreses, però són massa petites. La qualitat que cerquem requereix tres condicions i precisament en aquest ordre: 1. Creativitat dins d’un ambient molt dinàmic. Tenir idees en un ambient apropiat amb gent més aviat esbojarrada. 2. Emprenedoria. N’hi ha sempre i a tot arreu, tant a Rússia com a la Xina. A Catalunya també n’hi ha, però aquí manca tal vegada reconèixer l’aplaudiment social a l’empresari, que fa diners creant riquesa. 3. Diners. Cal tenir recercadors finançats. Els pressupostos s’han doblat en aquest sentit.
La base de la recerca és l’educació. Comença a l’escola secundària, que és el seu bressol, després la universitat n’és la columna. L’altra pota acadèmica són els anomenats centres de recerca i parcs tecnològics específics, escampats estratègicament arreu del món. En aquest sentit, Barcelona i el seu entorn vallesà immediat, amb els projectes de Creàpolis i el sincrotró, i l’opció santcugatenca per a l’IET (Institut Europeu de Tecnologia), ofereix una perspectiva optimista vers el futur.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: El circ i la societat
PONENT: Sr. Jaume Mateu - Tortell Poltrona
LLOC: ANC
DIA: dimarts 29 de gener de 2008
El Sr. Jaume Mateu (Tortell Poltrona), pallasso català, va visitar la nostra ciutat, invitat aquesta vegada per l’Aula d’Extensió Universitària, com a ponent d’una xerrada per fer-nos conèixer el món del circ explicat i vist des de dins per un dels seus protagonistes actuals. Amb paraules senzilles i càlides va anar desglossant l’essència de ser avui
pallasso amb seriositat. Barrejant adequadament autobiografia i conceptes clau ens va transmetre el que ell volia i nosaltres esperàvem.
Va confessar que portava dins fer de pallasso des de petit, quan jugava pels carrers de Sarrià, on també repartia pastissos de can Foix. El perquè de Tortell es fàcil d’endevinar si ens remuntem als anys d’aquesta infantesa. Es fa pallasso, però per opció deliberada, en tornar de l’exèrcit sintonitzant amb la contracultura del moment, perquè el pallasso és un provocador i comunicador de sensacions: sabates grosses regalades pels amics, nas vermell com una màscara protectora i espontaneïtat ingènua a flor de pell. El perquè de Poltrona li ve de quan el Sr. Mateu es va associar amb Claret Papiol i van fundar els germans Poltrona com si ho fossin de veritat.
Va exposar els conceptes clau de la professió: pallasso, objecte de divertiment. Circ, repte enfront la gravetat. Llenguatge, la mímica universal.
La història del circ es remunta als egipcis de Tebes i a la Xina del 500 aC, i té moments d’esplendor fins a la Primera Guerra Mundial. A Barcelona va venir en Búfalo Bill al teatre Olímpia, on cabien 6.000 espectadors, quan la ciutat tenia 700.000 habitants. Després de la Segona Guerra Mundial entra en crisi amb l’arribada dels nous mitjans de comunicació.
El Sr. Mateu, en un moment donat, posa en marxa el circ Cric i crea Pallassos sense Fronteres, que neix d’un intercanvi de cartes entre nens de l’escola Projecte de Barcelona i una escola de Croàcia enmig del conflicte dels Balcans. Després viatja arreu del món, Trieste, Kosovo, Palestina, Colòmbia, Sierra Leone, Guatemala, El Salvador, Chiapas, el Sàhara... portant sempre una esperança on faci falta i apropant-se al sofriment humà amb humor i alegria i a molts llocs on els nens no saben aplaudir, només cridar.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Airbus A-380. L’avió gegant
PONENT: Sr. Jaume Alonso
LLOC: ANC
DIA: dimarts 22 de gener de 2008
El Sr. Jaume Alonso, enginyer, patró de la Fundació Parc Aeronàutic de Catalunya, va venir a parlar-nos de l’Airbus A-380, l’actual avió gegant. Per ambientar l’entorn d’aquesta notable peça aeronàutica, va començar esmentant el primer avió gegant, que data del 1947 i amb una curta història de vol, del milionari i excèntric Howard Hughes, que tots coneixem.
Com es va arribar a la construcció de l’Airbus-380?
Durant la Segona Guerra Mundial anaren sorgint diferents invents: radar, energia atòmica, coets V2, motors de reacció, que, acabat el conflicte, va recollir l’aviació comercial, que començava llavors una forta competència entre Amèrica i Europa.
Així comença la desfilada dels grans avions comercials, el 1952, amb l’avió anglès
Geoffrey Havilland, que arriba a transportar 100 persones, però que té un accident amb 45 morts i això suposa la seva fi. El segueix el Boeing 707 americà i, a Europa, el Caravelle, francès.
El 1976 apareix el Concorde, fet per França i Anglaterra. Aquest avió trenca la barrera del so, vola a 12.000 metres i fa el salt París-Nova York en tres hores. Va ser un dels millors grans avions de la humanitat, tot i sofrir l’oposició continuada dels americans. El 25 de juliol del 2000 té un accident que significa la seva desaparició dels aeroports.
El DC-10, americà, i el Jumbo, amb dos pisos i capacitat per a 500 persones, continuen la llista de grans avions fins a arribar a la sèrie de l’Airbus francès. A-320 primer, fabricat a Tolosa, sense capacitat per saltar l’Atlàntic; l’A-340 després, ja preparat per al salt, i finalment l’Airbus A-380, el nostre objectiu.
Aquest avió gegant té unes dimensions extraordinàries calculades al límit de les capacitats en aeroports. Motors Rolls Roice, 15.000 km d’autonomia, cosa que implica capacitat de desplaçament de París a tot el món excepte a Austràlia, 3 pisos,
capacitat per a 850 passatgers. El primer vol va ser Singapur-Sydney, exponent prou significatiu de la importància creixent de les economies emergents del bloc asiàtic.
Participen en la seva construcció Alemanya, França, Anglaterra i Espanya en parts fixes d’inversió i de fabricació establertes per cada nació.
Alemanya hi dedica 7 fàbriques, França 4, Anglaterra 2 i Espanya 3. Espanya hi té una participació que significa el 10% de la inversió total i gaudeix d’un bon nivell tècnic desenvolupat en la construcció de la seva part assignada, la cua. L’encaix final de l’avió es fa a Tolosa, en un complex industrial ingent.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: El compromís de Casp
PONENT: Sr. Ernest Belenguer
LLOC: ANC
DIA: dimarts 15 de gener de 2008
El Sr. Belenguer, catedràtic d’història moderna de la UB, relatà en la seva conferència el procés decisori del compromís de Casp davant el fet històric de la mort de Martí el Jove, hereu legítim de la corona i únic fill supervivent dels que havia tingut Martí l’Humà, i que deixava un fill il•legítim, Frederic.
El rei Martí, de cinquanta-un anys i vidu, buscant la necessària descendència es casa amb Margarida de Prades, noia de vint-i-un anys que no pot dar-li cap fill. Els pretendents a la corona, en primer lloc només Lluís II d’Anjou i Jaume d’Urgell, comencen a manifestar les seves aspiracions, però Martí no fa cap pas decisiu, ni diu res, perquè prepara la legitimació del seu nét Frederic. El rei mor el 31 de maig del 1410, abans d’aconseguir-la i sense cap indicació clara de successor durant l’agonia. Benet XIII concedeix la legitimació quan el rei ja és mort, encara que aquesta operació mai compta amb el suport de les Corts ni dels governs de les ciutats. Aleshores sorgeixen nous pretendents: Ferran d’Antequera, regent de Castella, nét per línia femenina de Pere el Cerimoniós, Alfons duc de Gandia, i Frederic, comte de Luna, el fill natural ja legitimat.
Aragó, València i Catalunya s’emboliquen en faccions separades: a Calatayud, Traiguera i Tortosa, hostils entre elles i amb risc d’arribar a les armes.
Creixen les passions per la corona particularment a Aragó, on els urgellistes assassinen l’arquebisbe de Saragossa, defensor de Lluís II d’Anjou. Greu error dels urgellistes, ja que des de llavors els oponents trastamarencs es decanten per Ferran d’Antequera, i el mateix Ferran, regent de Castella, posa obertament en joc les seves oportunitats (econòmiques i militars) i habilitats (diplomàtiques), que li permeten guanyar-se el suport de Benet XIII.
Finalment Benet XIII, amb algunes excomunions prèvies dels assassins urgellistes, indica a la facció d’Aragó que cal buscar una solució al conflicte successori encomanant l’elecció del nou rei a un grup de 9 compromissaris, 3 per cada regne. Reunits a Casp, escullen el sobirà per majoria de vots. Aragó: 3 vots per a Ferran; València, 2 vots per a Ferran; Catalunya, 1 vot per a Ferran. Hi havia tropes castellanes i aragoneses a pocs quilòmetres del lloc.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Solidaritat Catalana: 100 anys després
PONENT: Sr. Borja de Riquer, catedràtic d’història contemporània de la UAB
LLOC: Sala de la Unió
DIA: dijous 10 de gener de 2008
El Sr. Borja de Riquer, en la seva documentada i ordenada conferència, intentà transmetre’ns un record i unes reflexions sobre els moments intensos d’ara fa 100 anys
del fet històric singular de la Solidaritat Catalana (1906-1909).
La Solidaritat Catalana fou una mobilització popular catalana mai vista fins aleshores i amb un resultat electoral mai vist tampoc. Foren tres curts anys d’autoafirmació del país, que significaren un despertar a una majoria d’edat. Després, però, desapareix.
Les causes de la seva aparició i desaparició foren principalment: 1. La crisi depressiva espanyola del 1898 amb la pèrdua de les colònies d’ultramar, que deixà profunda osca en l’inquietant esperit nacional. 2. La integració de diversos intel•lectuals en la vida política del país a través de la premsa corrent d’opinió: Joan Maragall, Domènech i Muntaner, Prat de la Riba, Eugeni d’Ors..., amb un gran poder de persuasió basat en el seu prestigi i la seva autoritat moral reconeguda pels lectors i el públic en general. 3. La constant tensió en les relacions polítiques entre les institucions catalanes i el govern central.
Els militars estaven excepcionalment sensibilitzats pels esdeveniments esmentats molt propers a la seva professió i es reafirmen amb la llei de jurisdiccions tipificant i perseguint com a delictes contra la pàtria actituds envers els símbols: himnes, senyeres, membres de l’exèrcit. És el temps dels incidents del Cucut exposats a la pel•lícula Coronel Macià.
Per part dels polítics espanyolistes del govern hi ha matisos entre la política de Sagasta, molt dura, i la més moderada, negociadora i subtil de Maura, però la constant no s’esvaeix i continua: el govern no passa de deixar parlar els catalans al Parlament i d’ignorar-los en les decisions de govern. Entre els polítics catalans s’originen dues facetes remarcables: la més hostil i desafiant de Domènech i Muntaner, i la més pactista de Francesc Cambó. Els catalans guanyen al Parlament alguna proposta general, però es perden en les aplicacions perquè estan dividits entre ells. Això sí, des de llavors desapareix per sempre a Catalunya la influència dels polítics nacionalistes espanyols.
L’últim episodi de la Setmana Tràgica (1909) acaba definitivament de dividir els catalans i la Solidaritat es dissol.
ESTEVE SABATER
EL PRIMER TRIMESTRE DEL CURS 2007-2008
PONÈNCIA: Walt Disney o el retorn al paradís perdut (1901-1966)
PONENT: Sr. Albert Beorlegui
LLOC: ANC
DIA: dimarts 18 de desembre de 2007
El Sr. Albert Beorlegui explicà amb un estil amè, acompanyat de la projecció de trossos escollits de les pel•lícules adequades a la seva conferència, la biografia i obra ingent d’aquest gran personatge del segle XX, Walt Disney. Fou tan famós que la seva història real no es lliura dels mites. Va ser guardonat amb 30 Oscars, 900 premis, i quatre universitats l’investiren doctor honoris causa.
Neix a Chicago (Illinois) el 1901, en una família modesta, de pare fuster i mare mestra, amb el nom de Walter Elias Disney, que més tard canvià per Walt Disney. De petit començà fent gargots i de jove fent dibuixos amb les primitives tècniques d’animació per als curtmetratges dels cines locals. Ell, però, volia ser director de pel•lícules. Arran de no aconseguir-ho a Hollywood, va haver de continuar amb les pel•lícules d’animació.
Fins a la creació del personatge de Mickey Mouse (1927), a qui pensava anomenar Mortimer abans que la seva dona, Lillian Disney, li aconsellés el nom de Mickey Mouse. L’estrena de la primera pel•lícula sonora del personatge, l’any 1931, va suposar l’èxit per a Walt Disney, que fou tan esclatant i extraordinari pertot arreu, que el 1935 la Societat de Nacions premià Disney amb una medalla d’or i declarà Mickey “símbol internacional de bona voluntat”. El mateix Walt va ser la veu de Mickey fins al 1947 en totes les pel•lícules del personatge. Durant la dècada dels trenta, el mercat mundial s’inundà de productes relacionats amb el personatge Mickey, des de joguines infantils fins a rellotges de polsera i braçalets de diamants. Nombroses personalitats públiques declararen la seva admiració per Mickey Mouse, incloent-hi el president dels Estats Units Franklin Roosevelt, i el rei d’Anglaterra George V.
L’obra de Walt Disney és tan llarga que no podem enumerar-la. Algunes de les pel•lícules més emblemàtiques són: Mickey Mouse (1927), Blancaneus (1934), Pinotxo (1940), Fantasia (1940), Dumbo (1941), Bambi (1942), Els tres cavallers (1945), Ventafocs (1949), L’illa del tresor (1950), Alícia en el país de les meravelles (1951), Peter Pan (1953) Vint mil llegües de viatge submarí (1954), Dama i Vagabund (1955), 101 dàlmates (1961), Merlí l’encantador (1963), Mary Poppins (1964).
L’any 1966, Walt Disney, amb 65 anys, fumador empedreït, moria de càncer de pulmó. Fou incinerat.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
CICLE: Grans Autors de la Literatura Catalana del Segle XX
PONÈNCIA: Construir un país. Aproximació a l’obra literària d’Artur Bladé i Desumvila
PONENT: Sr. Sam Abrams
LLOC: ANC
DIA: dimarts 11 de desembre de 2007
El Sr. Sam Abrams, ja un vell conegut entre nosaltres, va voler fer-nos conèixer amb la seva conferència un autor important de les lletres catalanes del segle XX, però desconegut per a la majoria: Artur Bladé i Desumvila, nascut el 1907 a Benissanet, ara fa cent anys.
Intitula aquesta conferència Construir un país, perquè era precisament el que volia fer Artur Bladé. Per aconseguir-ho, va fer el que ell creia necessari, però no va tenir sort i va romandre en l’oblit. Els motius d’aquest oblit es troben en el seu entorn històric: 1. va viure a l’exili, primer a França i després a Mèxic, fins als anys seixanta; 2. els crítics literaris no han tingut interès en la seva figura, i 3. fou una persona modesta, de gest discret.
La seva obra és subtil, sembla poca cosa i d’un provincià, perquè escrivia sobre l’entorn de l’Ebre, de Benissanet, de la seva vida. Ell, però, era universal. És autor de més de 30 llibres, memorials de la seva vida, biografies i dietaris, però sempre va tenir força dificultats per poder publicar.
Per aproximar-nos a l’obra literària d’Artur Bladé, el Sr. Sam Abrams ens va parlar d’un Artur jove, dels anys trenta, que també escrivia poesia, però que després va abandonar perquè la poesia és per ell inconstant, ara ve ara se’n va, i ell necessitava escriure cada dia les vicissituds històriques que estaven passant. Per això li esqueien més els
memorials i dietaris, sobretot perquè li permetien reconstruir literàriament tot allò que s’estava enfonsant.
Ordenant per blocs l’obra literària d’Artur Bladé en sortirien diversos:
Primer bloc: dietaris sobre els exiliats a Montpellier. Ell es fa cronista d’aquest fet històric, com també d’altres als anys setanta vivint ja a Tarragona, on va escriure més dietaris d’aquest estil.
Segon bloc: llibres de la seva història, anys vint i trenta, amb una reconstrucció total. Tot són històries del seu entorn pròxim.
Tercer bloc: biografies de grans catalans: Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Francesc Pujals, Moragues, Antoni Ferré.
Entre els seus objectius volia fer memòria i ser testimoni dels afusellats i exiliats. Volia
reivindicar “l’ara i aquí”, perquè el més endavant és una fal•làcia. Volia construir un país. Volia que Catalunya fos una nació. Volia crear un futur per al seu país. Per què fer de cronista del seu poble, si no? L’aquí i l’ara tenen sentit només si és pensant en el futur.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: El camí de Santiago
PONENT: Sra. Carolina Camañes
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 27 de novembre de 2007
Sra. Carolina Camañes. Llicenciada en belles arts i doctora cum laude en restauració artística.
“La fe és per creure”, ens deia la Sra. Camañes l’altre dia en començar la seva il•lustrada conferència sobre el camí de Santiago, inacabada en el curs passat per la ingent quantitat de material artístic que hi havia per comentar. Es referia a la síntesi històrica de l’apòstol Jaume, mort a Palestina, desembarcat a les costes gallegues i trobat a Santiago cent anys més tard. Es referia també al fet, que aquesta fe precisament desencadena sobre la xarxa de comunicacions de tot Europa i de l’Espanya llavors cristiana, i que va fer dirigir tota aquesta xarxa cap a Santiago, a la tomba de l’apòstol, amb l’anomenat camí de Santiago, ple de catedrals, monestirs, col•legiates i també simplement monuments cívics a les ciutats i als pobles de l’època per on aquest camí s’estenia. En cada un d’aquests monuments s’hi troba l’esplendor artística del seu temps. Aquest és el tema que ens toca: parlar de l’art escampat sobre tantes pedres i parets. Des de la figura de Santiago sobre el cavall blanc fins a les figures senzilles i emblemàtiques del pelegrí (per ager, ‘a peu’), com eren les petxines, els bastons i els capells. Unes figures també molt recurrents que es troben arreu dels camins de Santiago són les descrites a les Cantigas de Santa María d’Alfons X el Savi.
Les rutes que recollien els pelegrins dels camins de Santiago, diverses per Europa des d’Alemanya i França, es concentraven en dues en entrar al nostre país:
• La ruta de Roncesvalles, que tenia un recorregut per Pamplona, Estella, Nájera, Burgos, Frómista, Sahagún, León, Rabanal, Villafranca del Bierzo, Triacastela, Palas de Rey i per fi Santiago.
• El ramal que partia d’Oloron, passava el Somport i les ciutats de Jaca i Sangüesa i s’unia al camí anterior a Puente la Reina.
De molts d’aquests indrets se’n van veure les fotografies artístiques corresponents i de totes elles vam escoltar les explicacions comentades per la Sra. Carolina Camañes amb el seu estil personal acurat.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Big Bang, Déu i Buda
PONENT: Sr. Francesc Lozano
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 20 de novembre de 2007
El Sr. Lozano, amb el títol atrevit de la seva conferència, va voler cridar l’atenció dels assistents sobre els corrents d’espiritualitat actuals, intentant abastar les actituds més genèriques existents: actituds agnòstiques, creients i místiques. Aquest és el plantejament previ i correcte per entendre i assimilar les paraules del Sr. Lozano.
Sobre la idea de la més actual i esclatant teoria científica de l’origen de l’Univers, va voler manifestar l’actitud cientista del coneixement humà, més enllà de si mateix, transcendint-se per arribar als límits que li permet la ciència, el coneixement positiu objectiu de Karl Popper. Aquesta actitud no necessita déu, encara que estigui plena d’interrogants per resoldre. Això és l’agnosticisme. Una altra postura, però, defensa el coneixement d’una realitat interior subjectiva, on la ciència no hi entra encara. Jaspers n’és el portaveu. Són els filòsofs existencialistes. Finalment, encara n’hi ha una altra, el budisme, una forma de viure l’existència, el patiment i la seva causa en l’eliminació del desig per arribar a la pau interior, el nirvana de Siddharta Gautama, el príncep hindú de Herman Hesse.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Petra dels Nabateus
PONENT: Sr. Xavier Ballestín
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 13 de novembre de 2007
El Sr. Ballestín, doctor en història i professor en actiu d’història medieval a la UB, ens va mostrar en una documentada conferència l’entorn històric llunyà de Petra fins avui i, en una segona part, tot un desplegament de diapositives de la immortal ciutat esculpida pels nabateus traient de la pedra, com deia Miquel Àngel, el que li sobra perquè sigui bella i majestuosa. Petra, situada a la vall de Wadi Sirham, al sud-est de Jordània, a prop de la frontera israeliana, era cruïlla obligada de les grans caravanes de la seda, de l’encens i de la mirra entre l’Orient i l’Occident. Tingué la seva esplendor als segles II i I aC, sota el domini dels nabateus primer i dels romans després. Totes les cultures històriques passaren per Petra: grecs, romans, àrabs, croats i templers, si bé els romans foren els que més s’hi estigueren i els que deixaren monuments més importants a la ciutat. La seva decadència s’inicià quan les caravanes procedents de l’Orient es desviaren cap al Mediterrani remuntant el riu Eufrates. Després de les croades, Petra s’esborra de la memòria dels homes, fins que el 1812, el suís J. L. Burckhardt la redescobreix per al món. Des del 1950, Petra va quedar oberta al turisme mundial, i avui és Patrimoni de la Humanitat.
Eren els nabateus un poble antiquíssim, descendent d’Ismael, fill d’Abraham i l’esclava Agar. El primer nomenat d’aquest poble és Nebaiot, el personatge bíblic emparentat amb els ismaelites. Rivals dels assiris, foren atacats per Sennàquerib.
Més referents històrics d’aquest poble consten principalment a Eratòstenes de Cirene i també a Estrabó. Descriuen un poble eclèctic, que bevia de les cultures dels veïns, grecs per l’Occident i arameus i assiris per l’Orient, dels quals cultivaren i practicaren la seva llengua aramea. Era un poble de mercaders i comerciants, oberts a un tarannà eclèctic, especialistes a esculpir la pedra i a emmagatzemar l’aigua, tresor molt apreciat en els indrets desèrtics que l’envolten.
La llengua dels nabateus era l’arameu, llengua semítica, escrita només amb consonants, sense vocals. Era la llengua de Jesús, dels apòstols i de Maria Magdalena. Se’n conserven moltíssimes inscripcions a la mateixa Petra.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: L’Islam d’ahir i d’avui. Una visió personal
PONENT: Sr. Lluís Monreal, director general d’Aga Kahn Trust (Ginebra)
LLOC: Sala de la Unió
DIA: dijous 8 de novembre del 2007
El Sr. Lluís Monreal va voler apropar-nos, amb la seva interessant conferència, a la Ummah, comunitat d’un Islam plural, de la qual tots els musulmans es consideren membres. Va voler incloure en aquesta àmplia visió personal un Islam plural d’ahir i d’avui. Fa 45 anys que treballa en temes islàmics i 5 anys que té el privilegi de dirigir la prestigiosa Fundació Aga Kahn Trust for Culture.
Monreal va dividir la conferència en dues parts. La primera, curta i amb quatre pinzellades per explicar què és l’Alcorà. La segona, tota en imatges amb la finalitat de portar-nos en un llarg recorregut visual geogràfic per tot l’Islam per veure la important tasca restauradora i, encara més important, de desenvolupament social dels llocs mostrats, que porta a terme la Fundació arreu del món musulmà, restaurant monuments històrics i creant universitats noves per afavorir l’autosuficiència social i política de les generacions futures.
Per entendre l’Alcorà cal entendre Mahoma i Medina, el seu entorn local proper. Mahoma no inventa res i l’Alcorà és un mosaic de textos sobre Abraham, Jesús i Zoroastre, tots veïns del seu petit entorn local. El grup originari de la fugida de Medina foren pocs individus, però en pocs anys escamparen pertot arreu les seves creences fins a formar un imperi més enllà del territori, la Ummah, anàloga i comparable a la
cristiandat. La gihat és la força interna que els impulsava a vèncer-se a si mateixos i a conquerir les ments dels infidels (els encara no creients). Cometríem un error pensant que l’Islam és àrab. L’Islam és multicultural, arreplega totes les cultures. És una religió tolerant, senzilla i fàcil, amb pocs preceptes.
Després de la mort de Mahoma, l’Alcorà s’interpreta de dues maneres. Els xiïtes pensen que cal una interpretació ajornada de l’Alcorà, i pertoca als imans donar-la; els sunnites pensen en la interpretació literal i inflexible sense ajornament. Una tercera tendència apareix amb els omeies en el poder a Damasc, una espècie de misticisme religiós, anàleg als existents en la cristiandat. Els extremismes apareixen als segles XII-XIII amb Abul-Aguid i les formacions de les burgesies interessades, que acaben alimentant les idees extremistes fins a l’aparició de Bid Laden i els terroristes islàmics.
Tot això són derivacions manipulades del poder, del diner, del petroli, però mai de l’Alcorà en si.
En aquest entorn social actual, la Fundació té una activitat social transformadora de la
població, equivalent a la feina d’un estat funcionant d’una forma laica.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: El dret a la dignitat
PONENT: Sr. Francesc Abel
LLOC: Sala de la Unió
DIA: dimarts 30 d’octubre del 2007
El Sr. Francesc Abel S. J. és doctor en medicina i cirurgia, numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i fundador de l’Institut Borja de Bioètica (1976).
El Sr. Abel inclou en el seu discurs sobre el dret a la vida digna el concepte de bioètica, i els nombrosos progressos científics i tècnics, i d’humanitats, filosofia, ciències socials (teologia inclosa, ja que és membre de la Companyia de Jesús) que s’han realitzat sobretot en els onze últims anys (1997-2007). Estem en un moment en què hi ha hagut tants progressos científics que han fet un món nou. En canvi, què fem amb la persona? Necessitem una orientació per anar cap a la pau personal i al progrés social i no anar cap a la violència.
L’esclat de les noves tecnologies ha generat un poder que exigeix avui un diàleg entre científics i humanistes. La medicina es troba en la cruïlla d’aquest diàleg, ja que és la més humana de les ciències i la més científica de les humanitats.
Un altre diàleg de cruïlla s’obre també avui amb contingut de transconeixements entre els grans científics i els grans humanistes per anar més enllà dels seus arguments de racionalitat específica i excloent pel que fa als temes delicats de l’inici i del final de la vida de l’home. Cal ampliar els coneixements consensuats en aquest diàleg incloent-hi elements auxiliars amb criteris que continguin matisos que han de trobar el seu lloc. Aquests matisos inclouen avui aspectes tècnics a més dels científics, aspectes polítics a més dels jurídics, i aspectes religiosos a més dels ètics, tots ells necessaris per esdevenir universals.
Quan comença la vida humana? Existeixen encara arguments contraposats sobre aquest punt. Deixant detalls tècnics, els científics estrictes semblen inclinar-se per la primera divisió cel•lular de l’òvul fecundat abans, doncs, que arribi a la matriu. Per als humanistes en canvi, podria allargar-se fins a la implantació d’aquest òvul a la paret de la matriu materna (8-14 dies), ja que la simple existència dels elements components no implica l’existència d’un nou ésser si no existeix encara la nova relació constituent entre ells, com pot passar en l’exemple de l’aigua: H2, O i H2O.
Finalment, pel que fa al tractament mèdic terminal, equilibrat, sense passar-se, en la cruïlla plantejada entre pacient i ciutadà, cal tenir en compte sempre aquest equilibri entre dolor i dignitat humana, perquè morir en pau és un dels drets humans.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: La força de l’escultura al País Basc: Chillida i Oteiza
PONENT: Sra. Carolina Camañes
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 23 d’octubre del 2007
La Sra. Carolina Camañes, llicenciada en belles arts i doctora cum laude en restauració del patrimoni artístic, va oferir una conferència plena de les característiques que la personalitzen i a què ens té acostumats: exposició emotiva i fresca (acabava d’arribar del País Basc) sobre el tema escollit. Amb unes pinzellades magistrals mostrà la personalitat específica dels grans artistes esmentats.
Oteiza (1908-2003), enfant terrible, home difícil en tots els aspectes de la vida, que donà a Navarra tot el gran contingut de la Fundació Oteiza, com si volgués posar-se també en conflicte amb el País Basc. Barallat amb tothom i en conflicte amb si mateix i amb la naturalesa, resultat d’una infantesa trista amb pares molt autoritaris, reflecteix aquest tarannà en les seves obres amagant-se en els forats i espais buits, que l’obsessionen i que prodiga pertot arreu. Estudia arquitectura, que abandona i canvia per medicina, que també abandona, cosa que el porta a entrar en una crisi religiosa i personal. L’any 1935 salta a Amèrica per ensenyar a Buenos Aires. Un cop instal•lat a Espanya, l’any 1950 li encarreguen construir el santuari d’Aránzazu, una peça extraordinària on plasma, a la façana, la paraula de Déu amb la representació de 14 apòstols (perquè no n’hi cabien més). L’any 1957 rep el premi internacional d’escultura i seguidament el premi Príncep d’Astúries i d’altres.
Oteiza feia escultura per ser escultor. Podem distingir tres etapes en la seva producció artística: 1) l’escultura volumètrica; 2) l’escultura buida i de forats, i 3) l’escultura de caixes metafísiques (buides). En una aparent simplicitat va de l’espiritualitat al buit i a la transcendència.
Chillida (1924-2002) és molt conegut en bona part per la seva figura física i la seva habilitat per moure’s en la societat. Si la vida d’Oteiza l’assimilem a una batalla campal, la de Chillida seria una passejada gloriosa. L’any 1994, en el discurs d’entrada a la Real Academia de Bellas Artes de Madrid, presenta un recull de 29 preguntes sense resposta, com ara, si existeixen límits als esperits. Estudia arquitectura i no li agrada treballar el fang amb les mans. Descobreix l’arquitectura grega a París i el 1949 comença a fer escultures amb tot un seguit d’exposicions. També és prolífic en fills, nou. Chillida busca contínuament plasmar visions poètiques de l’espai i fer-ne art, tot i que segons ell mateix, l’art és fer el que no sabem fer. Protegit i mimat pel govern, tingué una vida plena d’èxits. La seva obra monumental de Sant Sebastià, El peine del viento, és un exponent del seu esperit.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: La banca ètica
PONENT: Sr. Joan Antoni Melé
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 16 d'octubre del 2007
El Sr. Melé va agrair l’oportunitat de difondre entre el nostre col•lectiu de gent gran una idea nova a Espanya, nascuda el 1960 als Estats Units, després del fort impacte sobre la població pel descobriment del finançament de part de la guerra del Vietnam amb fons d’inversió bancaris provinents de dipòsits privats sense el coneixement ni la sospita dels seus dipositants. Tot seguit, va continuar la conferència amb diverses reflexions i autopreguntes sobre el tema abans de la manifestació final.
La primera reflexió va ser sobre l’home, l’eix i subjecte del comportament responsable. Què està passant? Per què tanta convulsió, tantes guerres, tanta delinqüència organitzada? Per què tanta riquesa acumulada i tanta misèria coexistent? Darrere de tot això hi ha el tema del valor de l’ésser humà. Hem cregut tant la teoria de Darwin que l’home ve del mono que hem animalitzat l’home.
La segona reflexió va girar al voltant dels diners, de tota mena de diners, fins i tot els diners de plàstic i electrònics actuals, que quantifiquen el valor del nostre treball en la societat, però que també poden ser causa i potencialitzadors de moltes altres coses, a més d’institucionalitzar l’intercanvi amb els altres membres de la nostra societat. Partint d’unes reflexions senzilles d’entendre per veure l’ús dels diners primerament per cobrir les necessitats de la vida amb la compra, passant després a l’ús de l’estalvi dels diners sobrants per cobrir altres necessitats humanes, com la por al futur, la cobdícia a vegades i fins i tot l’ànsia de poder com a instrument potent per exercir aquest poder, el Sr. Melé va arribar a explicar la intervenció de les entitats financeres, bancs i caixes, en l’ús i la manipulació històrica i actual d’aquests estalvis.
La tercera reflexió va tenir com a eix les entitats financeres, els bancs i les caixes, que el Sr. Melé coneix bé per la seva llarga experiència professional en aquest sector.
Qualsevol entitat financera, banc o caixa, que rep els estalvis dels seus dipositants, els vol donar i els dóna, en principi, seguretat de retorn, rendibilitat amb els interessos, i liquiditat en l’ús. Però el que mai no dóna és transparència sobre on ha aplicat (invertit) aquests estalvis, de manera que el dipositant mai no sap on s’han invertit, o què s’ha finançat amb aquests estalvis: projectes per millorar l’home o guerres per matar i destruir.
L’última reflexió va ser per a la banca ètica. En aquest punt de la inversió responsable és on toca parlar de la banca ètica, la banca que dóna, com les altres, seguretat de retorn, rendibilitat –potser no tan alta– i liquiditat, però que a més dóna als seus dipositants la garantia responsable d’una inversió en projectes humans per millorar la humanitat, la terra, el medi ambient, en una paraula, el món. És a dir, que els diners, que poden ser causa impersonal i potent de moltes desgràcies al món, també poden ser un remei responsable per a la seva millora a través d’una banca ètica.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: La televisió del futur
PONENT: Sr. Joan Majó
LLOC: Teatre-Auditori
DIA: dimecres 10 d’octubre del 2007
El director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Joan Majó, va inaugurar el curs 2007-2008 amb una conferència i taula rodona sobre la comunicació.
Entenem per comunicació la humana, entre dos cervells, un d’emissor i un altre de receptor. En la primera llarga etapa de la comunicació entre humans es requeria la presència física. Sense aquesta no era possible la comunicació. Durant segles i segles, l’únic magatzem de la informació va ser el cervell, fins que apareix l’escriptura, que canvia el sistema.
La segona etapa se centra en l’escriptura. La impremta és un salt, més ben dit, representa una catapulta, una explosió en la transformació de la humanitat. Sense ella ni hauria estat possible la reforma de Luter ni la subsegüent escissió religiosa a Europa, ja que es multiplicaren pertot arreu els llibres i les biblioteques.
Però, com va començar a canviar això? Amb l’aparició de nous avenços tecnològics i fisicoquímics sobre els fenòmens reals. La fotografia va permetre emmagatzemar imatges estàtiques, o en moviment a través dels germans Lumière i el cinema. Apareix el codi Morse, que emet senyals de so amb un codi de transmissió acústica. La paraula és un codi, sempre hi ha un codi. Amb Morse aquest codi es transmet per telègraf, amb Bell per telèfon, amb Marconi per ràdio.
Finalment, l’any 1940 s’inventa la televisió. Des del 1930 fins al 1980 hi ha una explosió enorme dels mitjans de comunicació en una direcció. Una explosió de receptors constituint xarxes de múltiples receptors des d’un cervell emissor. Un emet, altres (molts) reben, però no poden comunicar-se.
A partir del 1980 s’inicia una altra etapa amb la televisió digital. Què és? La ciència ha estat capaç de representar tots els fenòmens físics en nombres binaris (0 1). Tot es pot convertir en nombres, encara que calguin milions de nombres per a cada unitat representada. Doncs bé, la digitalització consisteix a transformar qualsevol fenomen físic, moviment, volum, color, so, imatge, vibració, radiació…, en nombres bits per l’ordinador, emetre aquests nombres i rebre’ls adequadament llegint-los en el seu aspecte de fenomen físic. Una fotografia, per exemple, és dividida en pícsels, emesa així i llegida recomposta. Aquest fet canvia radicalment el que és la televisió avui i obre una nova etapa de la humanitat amb relació a la comunicació, sobretot pel que fa a les propietats més significatives de la digitalització, la interacció i la asincronia, avui encara simplement teòriques. La tendència de la digitalització és fusionar la televisió i internet en una sola xarxa, de manera que es configuri entre ambdós mitjans un futur món avui encara insospitat. En el futur, a casa, amb la comunicació digitalitzada i tot connectat (televisió, telèfon, àudio, internet...) hi haurà una única pantalla.
ESTEVE SABATER
EL TERCER TRIMESTRE DEL CURS 2006-2007
CLOENDA DEL CURS 2006-2007
PONÈNCIA: El JAZZ: de NEW ORLEANS a les BIG BANDS (conferència-concert)
Conferenciant i director de LA LOCOMOTORA NEGRA: Sr. Ricard Gili i Vidal
LLOC: Teatre-Auditori de Sant Cugat
DIA: dimarts 5 de juny de 2007, a les 22 h
Aquest acte solemne de l’Aula, per tractar-se de la cloenda del curs, inclou altres intervencions a més de la conferència. El president de les Aules, el Sr. Monerris, va oferir unes paraules al públic assistent, així com també la regidora de Cultura, la Sra. Àngels Solé, en representació de l’alcalde de l’Ajuntament de Sant Cugat, el Sr. Recoder, recentment reelegit amb un notable èxit electoral. Després d’aquestes dues intervencions, l’acte va oferir la conferència-concert de LA LOCOMOTORA NEGRA.
El Sr. Ricard Gili, fundador i director de LA LOCOMOTORA NEGRA, ha actuat, des del naixement de la formació –l’any 1971–, en un gran nombre de poblacions catalanes i en diverses ciutats de l’Estat espanyol, així com en festivals a França i Bèlgica. És autor també del llibre El jazz, una obra sobre la història i les característiques d’aquesta música. En l’acte de cloenda, ens va oferir una conferència sobre el jazz, en què va anar alternant les explicacions històriques amb les actuacions en viu de l’orquestra que dirigeix, i que coincidien amb els moments en què la conferència esdevenia magistral.
Segons Gili, el període 1900-1940 és segurament el més fructífer i apassionant de la història del jazz. Però, què entenem per jazz? Amb el nom de jazz es designa un ventall de produccions musicals que van des d’una concepció popular ballable fins a la investigació sonora intercultural més propera a la darrera música d’avantguarda. És per això que els músics de LA LOCOMOTORA NEGRA creuen necessari explicitar quina concepció del jazz comparteixen i practiquen. Per a ells, el jazz és una música creada per la comunitat afroamericana dels Estats Units a principis del segle XX i desenvolupada al llarg d’aquesta centúria. La identitat d’aquesta música, és a dir, allò que permet definir-la i diferenciar-la d’altres músiques, rau en dues categories fonamentals i en una funció inicial específica. Les dues categories defineixen una manera d’interpretar la música caracteritzada per un tractament específic del so i una particular forma d’accentuació rítmica. Pel que fa a la funció inicial, les fonts històriques disponibles són rotundes: el jazz va néixer instintivament per ballar.
Un tractament específic del so. Sabem que la comunitat afroamericana, abans de produir la música instrumental que anomenem jazz, havia desenvolupat una música vocal de caràcter religiós –el gospel– i de signe profà –el blues–. D’aquí que tant el murmuri com el crit directe formin part d’una estètica totalment diferent de la música clàssica europea.
Un tractament específic del ritme: el swing. Si no se sent a dins, més val que es deixi
córrer, perquè mai no se sabrà el que és. Els millors músics de jazz són aquells que han arribat a tocar amb més swing (L. Armstrong, F. Waller, L. Hampton, D. Ellington, etc.).
Una música per ballar. El jazz va néixer a Nova Orleans com una música que incitava al ball. A Chicago i a Nova York, durant els anys vint i trenta la música de jazz era sinònim de música de ball. Només cal recordar el nom del Savoy Ballroom de Harlem.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Per què l’herba és verda i la sang vermella?
PONENT: Dr. Santiago Nonell
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 29 de maig de 2007
El Sr. Santiago Nonell, doctor en química i professor de l’IQS, va mostrar en pantalla abans de començar la seva conferència el nou títol que podria donar-li: Llum, oxigen i vida, per descriure els fenòmens de la vida des dels seus orígens fins a les descobertes que coneixem ara investigant sobre els últims racons i suports moleculars de la vida, tant sobre la vida vegetal (clorofil•la), com sobre la vida animal (hemoglobina). Per això, el Dr. Nonell va afegir-hi el nou títol: De la fotosíntesi a la teràpia fotodinàmica del càncer.
En una primera part de la conferència el Dr. Nonell, partint dels elements llum, àcids i aigua, descriu amb grans detalls i un gran nombre de gràfics químics la química de la vida fins a arribar a la clorofil•la i a l’hemina, els pigments de la vida vegetal i animal, respectivament. En aquest procés descrit queden clars diversos missatges. Un primer missatge és el següent: la vida s’obre camí convertint la radiació de la llum solar d’una amenaça en una oportunitat: la creació d’energia nova, sintetitzant energia en la clorofil•la en el procés de la fotosíntesi fins a la creació d’oxigen per a les plantes... De la mateixa manera, en l’altre procés químic de la vida, des de la creació d’oxigen fins a la respiració dels animals, la vida reitera la seva estratègia d’obrir-se camí convertint l’assumpció d’oxigen d’un risc en una oportunitat: la creació d’energia nova, transportant mitjançant l’hemoglobina l’oxigen per a les cèl•lules vives de nous éssers animals vertebrats que creixen i es reprodueixen.
Un segon missatge força subtil el trobem en les simetries de les estructures químiques d’aquests dos processos de la vida, explicats i representats en pantalla pel Dr. Nonell, sobre les corresponents molècules químiques: en una plataforma central d’enllaços químics, un àtom centrat (de potassi en la clorofil•la i de ferro en l’hemoglobina) per atrapar la llum o l’oxigen en un procés o en l’altre i transportar-los per tot el teixit cel•lular vegetal o animal mitjançant quatre cintes acolorides de verd o de vermell, de clorofil•la o d’hemina, els pigments de la vida, que hem dit abans.
El Dr. Nonell va remarcar en arribar aquí que la química és el llenguatge més adequat per descriure la natura viva, sobretot quan es tracta dels últims racons i estructures on aquesta pren suport.
En una segona part de la conferència, el Dr. Nonell va fer referència breument als fonaments de la recerca actual en la teràpia fotodinàmica del càncer, intentant imitar i seguir els savis passos, les estratègies i els resultats del comportament de la vida en el procés químic de la fotosíntesi, mitjançant la creació de nova energia: oxigen actiu, a partir dels colorants (clorofil•la, hemina), llum (làser) i oxigen, per aplicar-ho sobre les cèl•lules malaltes de càncer.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: La música al cinema
PONENT: Sr. Jesús Rodríguez Picó
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dilluns 28 de maig de 2007
El Sr. Jesús Rodríguez Picó, musicòleg i professor al Conservatori del Liceu, fou el conferenciant del tema La música al cinema. Aquest tema inclou molt més que la simple comunicació de paraules al públic de l’Aula, ja que requereix acompanyar-lo de les audicions complementàries i demostratives pertinents. Això és el que va fer el Sr. Rodríguez Picó, que ens va oferir un animat repertori de trossos escollits de les millors bandes sonores dels grans compositors de música de pel•lícules a mesura que anava desenvolupant el tema.
El conferenciant va començar l’exposició afirmant que aquest era un tema molt ampli i que el plantejament era anar saltant en el temps i anar veient que la relació entre música i cinema variava segons les èpoques. També es tractava de veure que no sempre coincideixen la millor música amb el millor cinema.
A l’inici, la música feta per al cinema no era especial. Va ser durant el període de 1920 a 1930 quan veritablement sorgeix el plantejament sobre quina música cal fer i quan els Estats Units decideixen decantar-se per una música composta especialment per al cinema. Aquesta evolució es pot seguir a través dels grans compositors musicals del gènere.
Max Steiner és el primer gran compositor: és l’autor de les bandes sonores d’Allò que el vent s’endugué i King Kong. És també el primer que comença a tipificar les classes de música especialitzada de les pel•lícules. Steiner estableix la classificació següent:
1. Tipus de crèdit, igual a introducció magnífica o magnificant, igual també a música d’obertura.
2. Música especialitzada descriptiva segons el relat dels guions, com la dansa frenètica suport de la pel•lícula a King Kong.
Kopol (Korngold), jueu refugiat als Estats Units, intel•ligent i hàbil, nen prodigi de veritat, el 1938 rep el primer Oscar per la composició musical d’una banda sonora. En el decenni 1930-1940 compon la banda musical de la pel•lícula Robin Hood. El seu llenguatge musical és àgil, refinat. Ens deixa en el tipus de crèdit de la pel•lícula una gran obra i una música descriptiva especialitzada, lluminosa i extravertida.
Frank Wax (Franz Waxman) és autor de la banda sonora de Rebeca, una obra màgica i romàntica.
John King (Dimitri Tiomkin) demostra ser un gran compositor amb la banda musical de Solo ante el peligro.
Bernard Herrmann, home de tracte difícil, que va treballar amb Hitchcock –un altre autor de tracte difícil–, també es manifesta com un gran compositor, un dels millors, com ho demostra a Ciudadano Kane, amb una obertura optimista. A Con la muerte en los talones ens ofereix una música ràpida, nerviosa, que acompanya l’actitud de l’actor Gary Grant.
Fora dels Estats Units, ens podem fixar en una llista de grans compositors italians, entre ells, el compositor de les pel•lícules de Fellini, Nino Rota, amb bandes sonores com la de Giulietta de los espíritus, música tendra.
Acabades les audicions guiades el conferenciant va ser llargament aplaudit.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: La personalitat de Caterina Albert, Víctor Català
PONENT: Sra. Isabel Pijoan
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 15 de maig del 2007
La Sra. Isabel Pijoan, doctora en filologia per la UB, va dividir la seva conferència sobre Caterina Albert en tres parts:
1. La personalitat de la literata catalana. L’11 de setembre del 1873 neix a l’Escala una damisel•la benestant, filla de bona família: Caterina Albert i Paradís. Caterina va gaudir de llibertat com un home, un cas ben excepcional. Disposava d’unes bones rendes econòmiques i el seu pare la va decantar cap a les arts. Excepcional en el seu temps, fou una dona europea com Georg Sand o amb privilegis de classe com tenia Joan Maragall, amic seu. Subscriptora de La Renaixença i d’altres revistes del moment, vivia com una reina. Va escriure Parricida als 14 anys –déu n’hi do–. Encara que fossin anys d’aprenentatge, els Jocs Florals d’Olot del 1898 significaren per a Caterina una fita important en la seva vida. La crítica fou tan dura, més ben dit, considerà un escàndol tan greu el comportament parricida de la protagonista matant la seva filla infant, que Caterina es va prometre no escriure més amb el seu nom i va crear el pseudònim de Víctor Català. Des d’aquest moment, Caterina juga amb una doble vida, real i fictícia, o virtual-literària.
2. Una passejada per les obres importants. És una de les més grans figures literàries de la Renaixença catalana. El 1902 publica Drames rurals, d’acció violenta i excessivament pessimista, però l’èxit fou instantani. El 1904, Ombrívoles i el 1905 El llibre blanc. El 1907 comença Solitud en fascicles i el 1909 en versió definitiva. Altres obres posteriors són Caires vius, La Mare Balena, Cant dels mesos o Poemes.
Víctor Català va mantenir diferenciada la seva vida personal i la literària, una doble vida –que llavors era moda–, com feia Georg Sand, fins a l’extrem que molts creien que Víctor Català era un home i es muntà també una llegenda sobre la seva virilitat. Els crítics ho aprofitaren, perquè llavors això era un estigma. A altres escriptors, com Gabriel Ferrater i àdhuc Ausiàs March, els passà el mateix. En una tercera etapa de la seva vida, després de la Guerra Civil, escriu el 1946 Mosaic, de contingut autobiogràfic, i el 1950 Vida mòlta i Jubileu, l’única obra agradable.
3. Solitud, obra mestra de la literatura universal. En les obres de Víctor Català hi ha una temàtica recurrent: fatalisme sobre la dona, sobre el destí, sobre el sexe. Una visió amarga i cruent de la realitat. Però a Solitud Caterina se supera a si mateixa i converteix l’obra en una novel•la dramàtica feminista d’actualitat i intemporal. És l’explosió d’una turbulència interior narcisista per conquerir la llibertat humana.
Caterina Albert i Víctor Català són catalans universals.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Nou concepte de desenvolupament: les energies alternatives
PONENT: Sr. Francesc Lozano
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 8 de maig del 2007
El Sr. Lozano, resumint-nos sintèticament les etapes de la Humanitat viscudes al llarg de dos milions d’anys, va esmentar la revolució neolítica i la revolució industrial. Li quedava per tractar una revolució més en la previsió d’una humanitat creixent i sostenible: la revolució ètica, que va preparar excel•lentment en el transcurs de la seva conferència. Un dens bloc per abastar i comprendre amb un cert sentit el pas de la Humanitat per l’Univers.
A través de la revolució industrial ens han arribat molts problemes, encara que no tots. Així doncs, coneixent-los ja no podem al•legar ignorància, seria més aviat inconsciència. Han estat molts els avisos i molts els significats per no fer-ne cas: el Club de Roma (1950), la Conferència d’Estocolm (1972), la Conferència de Tbilisi (1980), l’Informe Brundtland (1987), les cimeres de la Terra de 1992 i 1997 de Rio, on amb informes neutres, no esbiaixats, s’exposava l’estat del món i es proposava restablir la pau amb la natura pertorbada per la indústria i promoure un desenvolupament holístic i sostenible, és a dir, integral, abastant totes les dimensions humanes. No n’hi ha prou de quedar-se en la tècnica i en l’economia, és necessari implicar-hi “tot” (holos): remodelar en profunditat el sistema econòmic vigent. Si les matèries primeres són limitades en el món, on podem arribar? El catedràtic René Passet ens alliçona contra aquesta il•lusió neoliberal: “No cal conformar-se amb menys, sinó saber quan n’hi ha prou”.
Per a l’ostensibilitat, que és fruit de la intel•ligència i sensibilitat, ens alliçonen Jeffrey i Sachs, abanderats avui contra la pobresa. Jeffrey i Sachs no creuen en la interacció creixent dels grups de rics i pobres del món a causa del sistema, sinó que creuen en la independència i en un concepte nou. Què cal fer? 1) Veure i diagnosticar, i 2) Actuar segons el que calgui en cada país.
Els economistes no han ratificat aquestes teories. Més aviat van en la direcció de Maurice Allais –premi Nobel d’economia del 1988–, cap a un canvi de sistema (Nouvelle Edit. Hermann, 1989, París).
Això sí, és l’hora de la revolució ètica (de comportaments intel•ligents), en direccions clares, amb diàlegs i pactes globals vers el medi ambient i sobretot fets amb ètica i per l’ètica.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: La solidaritat. De què som responsables?
PONENT: Sra. Victòria Camps
Lloc: Teatre la Unió
DIA: dijous 3 de maig del 2007
La Dra. Victòria Camps, catedràtica d’ètica de la UAB, va entrar en el tercer tema del seu cicle sobre els valors ètics-socials més punyents per a l’home modern inspirats en l’esperit de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat. El primer, la llibertat, és el més fort i s’ha imposat sobretot en els estats. El segon, d’igualtat, costa més i fins després de la Segona Guerra Mundial no és emparat pel dret. És el 1948, amb la Declaració dels Drets Humans. El tercer, la solidaritat, s’ha considerat abans l’acte social en si que com a virtut personal, ja que pel fet de ser un acte voluntari ha suposat un valor poc desenvolupat.
1. Història: El precedent més antic és l’amistat. Per Aristòtil, una virtut, i per Ciceró, el màxim bé humà, escrit a De amicitia. Concepcions ben allunyades de les d’avui. En el món grec en general, polític era sinònim de ciutadà, valors de l’àmbit de la justícia per les obligacions implicades. En canvi, en l’amistat no calia parlar de justícia, perquè no hi havia obligacions. Després sorgeix l’amor cristià, tota una altra cosa i dimensió.
Al segle XVIII, amb la Revolució Francesa, apareix la paraula fraternitat, que Robespierre defineix dient que “es tracta d’elevar el canalla a ciutadà”. I per Kant significava arribar a la majoria d’edat moral, és a dir, a l’emancipació completa personal. Al segle XIX, amb els anarquistes, socialistes i moviments obrers, té un significat polític i s’acosta a igualtat, encara que se’n parla poc i, com diu el mateix Durkheim, s’oblida aquest valor. Raons d’oblit n’hi ha, perquè al revés de la llibertat, que és fàcil de sentir i demanar, com la igualtat, donar sentit a la solidaritat costa més. Àdhuc les feministes, equiparant la paraula amb la de fraternitat, consideraven que la solidaritat era un valor masclista.
2. Què significa solidaritat com a valor moral. Significa compromís amb l’ideal de justícia que ens iguala a tots. La justícia hauria de ser l’horitzó en la societat. Solidaritat demana cooperar i compartir. És a dir, no gorrejar en la societat i assumir obligacions morals sense estar-hi obligat. Hi ha en la societat moltes obligacions globals que ho són però sense poder-les obligar jurídicament a ningú en concret. Les ONG quan treballen bé ho fan posant l’accent en els aspectes on no entren els polítics ni els estats. Ara s’ha aprovat la llei d’igualtat en el món corporatiu. Ha passat després de la solidaritat femenina, però si els ciutadans no són solidaris, la llei no ho arreglarà.
3. Les dificultats d’avui. Avui la solidaritat és un complement de la justícia, però sembla que hi ha una contradicció en les maneres o en els llocs on s’aplica. A Europa, on hi ha l’estat del benestar, sembla més igualitària; als Estats Units, no hi ha l’estat del benestar, no hi ha seguretat social per a tots, però en canvi hi ha més agrupacions organitzades a l’estil de l’emblemàtic filantrop Bill Gate. Avui també hi ha dificultats de gestar la solidaritat. Si no hi ha espectacle, no hi ha solidaritat. I en les institucions falla perquè avui l’amor és líquid, avui tot és fràgil, perquè som líquids, no sòlids. Hi ha fragilitat en totes les relacions: de parella, laborals, veïnals, d’immigrants, de simple compromís. No hem superat encara la dicotomia entre home i ciutadà des de la Revolució Francesa. La solidaritat és un valor poc estès.
Els riscos i problemes comuns creen solidaritat entre els homes, encara que nascuda així és poc autèntica, superficial, dèbil i fina, massa fina.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Interpretar la nostra comunicació personal
PONENT: Sra. Mònica Roman
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 24 d’abril del 2007
La Sra. Mònica Roman, empresària i MBA en estudis financers, ens va oferir una conferència en què es va moure en un camp més aviat ambigu, com el mateix títol del tema. D’entrada, no se sap si vol parlar del sentit transmès amb la nostra comunicació personal global vers els altres i no tan sols del llenguatge, o de quina altra cosa. Per sortir d’aquest embolic semàntic ens limitarem a ressenyar escrupolosament i de manera escarida els resums que ens va anar passant sobre 30 pantalles visuals. La primera pantalla reprodueix el títol del tema, afegint-hi, però, “a través del nostre llenguatge”. Després va continuar segons el que exposem a continuació:
Nova interpretació del llenguatge. El llenguatge és acció, genera realitats i amb ell fem que certes coses passin. Quan observem, veiem allò que és al nostre voltant, però no veiem el lloc des d’on veiem. No sabem com són les coses, només sabem com les observem o les interpretem, perquè vivim en mons interpretatius. Moltes de les nostres creences sorgeixen de les interpretacions d’experiències i altres de la cultura en què estem. Segons el que interpretem el llenguatge ens aportarà beneficis o problemes. Prendre decisions i acceptar-ne les conseqüències no és una tasca senzilla. Controlar les reaccions i els comportaments que tenim en cada moment és encara més complex. En un entorn altament canviant, l’enfocament pràctic i el sentit comú són els nostres millors aliats. És important prendre consciència de la nostra llibertat i facultat d’elecció. Les coses no tenen capacitat ni llibertat d’elecció, només la tenen les persones. Quan ens enfrontem a qualsevol decisió, hi ha un gran nombre de factors: judicis, interpretacions, creences, situacions del passat. A aquests factors, coneguts com a actes lingüístics, cal afegir-hi els tres dominis del llenguatge en totes les nostres comunicacions: llenguatge, corporalitat i emocionalitat. Llenguatge: observem a través dels nostres aprenentatges. Prenem posició sobre les observacions a través dels nostres judicis. Traiem sentit de les observacions a través de narratives. Corporalitat: el nostre cos reacciona i observa des del present, però al mateix temps té memòria de la nostra història personal, de les nostres pors i penes, de les nostres alegries i dels nostres amors, de la nostra salut i de les nostres malalties. Emocionalitat: ens predisposa a observar i a actuar de diferents maneres amb emocions i estats d’ànim. Tots els éssers humans en parlar fem: 1) Afirmacions, que són descripcions de les nostres observacions, no pas de la realitat. Poden ser veritables o falses, i també indecises. 2) Declaracions, que ens lliguen més perquè ens comprometem a comportar-nos amb coherència amb la nova realitat que hem creat, i també ens comprometen sobre la validesa de la nostra declaració. Poden ser vàlides o invalides. La declaració del NO: és una declaració especial, que defineix el respecte que ens tenim a nosaltres mateixos i el que ens tindran els altres. La declaració del SÍ: quan diem SÍ posem en joc el valor i el respecte de la nostra paraula. Altres declaracions importants: Declarar NO HO SÉ és la primera anella del procés d’aprenentatge. La declaració del perdó en les seves tres dimensions: et demano perdó, et perdono –que allunya el ressentiment– i em perdono –que té efecte alliberador–. La declaració d’amor, que fer-la o no fer-la no és indiferent en la relació amb l’altre. 3) Judicis, que són interpretacions o opinions, no pas afirmacions. Confondre judicis amb afirmacions genera sofriment. Els judicis no ens lliguen com les afirmacions, i sempre deixen lloc a la discrepància.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: El llegat català a Cuba
PONENT: Sra. Tate Cabré
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 17 d’abril de 2007
La Sra. Tate Cabré, llicenciada en ciències de la informació i professora a la UAB, ens va oferir la conferència anunciada sobre la presència de Catalunya a la Cuba actual mitjançant el llegat que hi hem anat deixant al llarg de més de 500 anys de comunicació entre aquest país i els catalans que hi arribaren i s’hi quedaren. La conferència va anar acompanyada d’il•lustracions fotogràfiques contingudes en el seu llibre Catalunya a Cuba. Un amor que fa història, d’Edicions 62.
Pel que fa al llegat català a l’illa gran de les Antilles, Cabré distingeix tres etapes:
- Del 1492 al 1778. Des de Colom, els primers catalans arribats a Cuba formen part d’un grup molt heterogeni de gent. Hi ha gent de pro, però clandestins, fugitius, els que hi porten el cafè i, 23 anys abans, el blat. En aquest període destaca el català Joan Millán, gran defensor dels drets dels indígenes. Fins a l’any 1778, any mític amb Ferran VI, els catalans sempre varen anar a Cuba d’una manera amagada.
- Segle XIX. Es forma a Cuba un lobby català. És el gran moment de fer les Amèriques.
Les famílies Partegàs, Saura, Gumà, Baró, Güell es troben a Cuba i s’hi fan grans.
- Segle XX. És el segle interessant per a la nostra conferència. Amb l’Havana al nord, i Santiago al sud, trobem i veiem modernisme català. Els monuments modernistes a Cuba foren construïts pels mestres d’obra de Catalunya que treballaren per a la burgesia catalana establerta allà. De seguida es veu que l’ornamentació pròpia del catalanisme de l’art nouveau s’afegeix a l’arquitectura d’estil colonial i el modernisme popular es trasllada als artesans manuals: vitralls, mampares, balancins i patis interiors. A Camagüey hi trobem la petita casa Batlló a la avinguda Finlay. Mario Rotllant i Folcarà, arquitecte de Barcelona, bon modernista amb estil propi dins d’aquest corrent, construeix l’arc rampant del carrer de Neptuno. Hi ha també influències de Puig i Cadafalch i de Domènech i Montaner. Dins els corrents de l’art déco, destaca l’edifici Bacardí al carrer de Montserrate, a l’Havana centre. L’Havana acull el gaudinisme arquitectònic internacional de les voltes i paraboloides. Després, amb la revolució castrista, Castro construeix la universitat amb la volta catalana.
A l’Havana actual cal destacar el carrer de Montserrate, els nous barris amb el monument a Pi i Margall; la necròpolis de Colom, amb el monument als bombers, o Guanabacoa, on Verdaguer en els seus viatges escrivia els seus llibres.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Anar i venir amb Josep Pla
PONENT: Sr. Baltasar Porcel
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIES: dimarts 12 d’abril i dijous 14 de maig del 2007
“Josep Pla, el millor escriptor català del segle XX, va ser molt important perquè no es va casar mai amb ningú ni amb res. Va anar sol, i seguint aquesta via, o et perds o arribés on t’has proposat”. Amb aquestes paraules va començar Baltasar Procel les seves conferències sobre les vivències personals d’en Pla i d’ell amb el Sr. Pla. Anar i venir amb Josep Pla és això. Aquí només podrem reflectir les que ens han semblat més adients per conèixer millor la rica, complexa i també contradictòria personalitat d’en Pla, tant de l’escriptor com de l’home.
Pla, com tothom, no fou aliè a les circumstàncies històriques, que hagué d’assumir i de tirar endavant. Durant la Guerra Civil es passà a l’altre bàndol ple de por, perquè Pla era poruc. Així, va estar en el rovell de l’ou quan es va fundar a Burgos Destino, la revista falangista del franquisme, on Pla va escriure. També és veritat que finalment va quedar-ne desenganyat, tot i que hi va continuar escrivint, com un vehicle de comunicació utilitzable.
Torna a Barcelona amb el comte de Godó i Aznar, i mentre aquests es dediquen als negocis periodístics, Pla es tanca a Palafrugell a escriure, i és quan es fa un gran escriptor, sense fer mai cap concessió al món. No va voler acceptar ser acadèmic de la RAE quan li ho va proposar Cela, al•legant que era català. En aquesta etapa, Porcel entra en contacte amb Pla i es fan bons amics, tot i que després es barallaran i renyiran. És l’etapa en què Pla es manifesta més com és, un pobre diable solitari amb dificultats per guanyar-se la vida. Pla mai no va escriure llibres per vendre, buscava l’excel•lència. Recreava la realitat, llegia i observava. Després processava per dintre, és a dir, era subjectivista transformant la realitat que veia, buscant les paraules i finalment redactant les descripcions. Era lent en aquest procés d’escriure, li costava, perquè era molt exigent a l’hora de cercar les diccions, les paraules, els articles. Li agradava la feina ben feta. Era eminent com a escriptor i un desastre com a humà. Tenia un estat de conflicte constant amb la realitat. Sempre estava en contra de tot. Era un home retorçat i tenia un sentiment d’inferioritat davant d’un càrrec públic d’autoritat. El caràcter solitari i esquerp d’en Pla va fer que no tingués èxit en les seves relacions amb les dones. Se’n coneixen tres, però cap d’elles amb un bon final.
ESTEVE SABATER
EL SEGON TRIMESTRE DEL CURS 2006-2007
PONÈNCIA: El patrimoni cultural i artístic de Sant Cugat
PONENT: Sra. Àngels Solé
LLOC: La Unió
DIA: dijous 29 de març de 2007
La Sra. Àngels Solé, historiadora, tinenta d’alcalde de la ciutat de Sant Cugat, responsable de confeccionar el catàleg del patrimoni local davant del seu departament de Cultura de la ciutat, ens va oferir la conferència de tancament del segon trimestre sobre el patrimoni arquitectònic. En primer lloc, va parlar dels antecedents fins a arribar a la confecció del catàleg o la llista de monuments catalogats. Segons la UNESCO, els catàlegs d’obres comprenen totes aquelles obres arquitectòniques, artístiques i culturals dels autors que fan referència a la identitat d’un lloc.
El 1942, abans d’acabar-se la guerra, es reuniren els ministres dels països aliats afectats per la greu destrucció bèl•lica de patrimonis, amb l’objectiu de trobar-hi solucions.
El 1945, a la convenció de Londres es va decidir crear la UNESCO, primer per salvaguardar les obres culturals i, l’any 1972, la secció de medi ambient de la UNESCO va començar a elaborar la llista dels monuments “Patrimoni de la Humanitat”, incloent-hi els temples egipcis de l’àrea de la presa d’Assuan, que llavors es construïa. Per tant, la llista no és de fa gaires anys.
La nostra Constitució de 1978 ens dóna autonomia per catalogar els nostres valors patrimonials culturals, arquitectònics i, fins i tot, científics dins d’un ordre.
L’any 1985 es crea un pla especial a Sant Cugat per revisar tots els elements patrimonials del territori i es constitueix: 1r Comissió del Patrimoni. 2n Comissió del Monestir.
A Sant Cugat, els valors arquitectònics d’interès nacional són tres: el Monestir, el canal medieval pont de Can Vernet i el castell de Canals, origen de Valldoreix.
Els d’interès local els declara l’Ajuntament i després cal aprovar-ne la llista dins l’inventari de la Generalitat.
Tipus de patrimoni arquitectònic:
1. Monument històric
2. Conjunts històrics
3. Jardí històric
4. Llocs històrics
5. Zones d’interès ecològic
Les tasques desenvolupades pels organismes comissionats són notòries: recuperar el Monestir tancat a la ciutat i que suposa l’obertura a la ciutat, i classificar les actuacions permeses en els diversos elements del patrimoni, i que són:
Nivell A: no es pot tocar res.
Nivell B: no es pot tocat la façana.
Nivell C: s’han de complir determinades condicions. Exercir la protecció topològica en els conjunts de cases que són testimonis especials i que es perdrien sense aquesta protecció. Aquestes tasques són necessàries, però el gran nombre d’entrebancs fan que sigui difícil de tirar-les endavant.
Després, s’organitzen diverses exposicions gràfiques de monuments de diferents èpoques:
Època prehistòrica: Cova de Torre Negra, 2800-2000 aC.
Època romana: Les villae d’explotació amb esclaus, Can Cabassa, una vil•la excepcional fins als segles V i VI amb moltes sitges, Sota el Monestir a la vil•la romana d’un tal Octavius.
Època medieval: Torre Negra, el castell de Canals, Sant Adjutori segle X, Sant Vicens del Bosch, Sant Cebrià, Sant Crist de Llaceres, Pere San, Les voltes reformades fent una plaça, Can Mates segle XV amb portal de punt rodó, Cal Rifer, Sant Domènech segle XV-XVI, Can Boset, Can Bell, Can Marcet amb punt rodó, Can Boba, Can Monmany, Caves Xarrec fins a la fil•loxera, Carrer Xerric, Cal Salero i Club Muntanyenc a la plaça de Barcelona, Casa Armet amb molí de vent, Casa Mir, Mercat Vell, Celler Cooporatiu, Casa Aymat, Casa Luque… La llista n’és una mostra no pas exhaustiva.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Memòria, història i política a Catalunya, avui
PONENT: Dr. Albert Balcells
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 20 de març del 2007
El Dr. Albert Balcells, catedràtic d’història contemporània a la UAB, va explicar els continguts essencials dels tres conceptes esmentats en la seva conferència i referits a la nació de Catalunya avui.
Quan parlem de memòria ens referim a la transmissió d’esdeveniments històrics importants. No és la suma de memòries individuals, sinó que és la transferència del passat col•lectiu, amb els símbols adequats inclosos i amb la necessitant del suport polític i civil. Un exemple: el fet català de 1714 és un moviment civil fins que l’any 1931 la República l’acull. Tant la memòria com la història són selectives i significatives. Cal recordar que entre memòria i història hi ha complementarietat, però no igualtat. La història contempla la racionalitat dels esdeveniments i pot ser per aquest motiu científica. Però la memòria també recull l’emotivitat i per això, com la política, no és científica.
Quant a la memòria col•lectiva, no es pot negar el dret que existeixi i l’historiador no pot tampoc negar-la ni oblidar-la. No hi ha accions socials col•lectives sense rituals, sense mitificació. Ara bé, la memòria col•lectiva no es pot basar en mites, sinó que reclama veracitat. La veracitat de la memòria i la història no es pot subordinar mai a cap idea. Durant el franquisme s’assimila sempre la República a la Guerra Civil i, un cop acabada la dictadura, passa el mateix. Avui tenim la necessitat de discernir entre memòria i història. Els que es consagren a la mitofòbia són els que col•laboren més a manipular els fets històrics. Cal superar la mitofòbia admetent el fet de la memòria col•lectiva. No hi ha identitat col•lectiva sense memòria col•lectiva. Això és un repte que l’historiador no pot eludir. No es pot ignorar el passat per viure en harmonia en el present. Les nostres societats desenvolupades han de superar la mitofòbia i han d’evitar l’oblit. Entre perdonar i oblidar, s’ha de perdonar, però no s’ha d’oblidar. Abocats a un futur acceleradament sense memòria col•lectiva anem cap a la no identitat.
En el cas català, al problema de la identitat s’afegeixen els problemes de les nacionalitats i dels seus símbols (senyera i himne), i també els plasmats en els monuments commemoratius de la memòria col•lectiva, sempre refrenats per la política del moment. Els monuments públics són transmissió de memòria col•lectiva i avui hi ha un procés per aixecar monuments a la memòria col•lectiva.
Cada època té els seus valors compartits. Avui no poden ser els del franquisme. Els valors que corresponen a la nostra època són els de la República. Per això és trist veure que la República i la Guerra Civil arrosseguen encara la semàntica del franquisme. També és trist veure que ni el 2002 ni el 2006 no es va poder arribar a cap consens parlamentari. Només la memòria històrica consensuada pel col•lectiu parlamentari, en què cadascú té el seu lloc, és la via civilitzada adequada. Des del 1980 s’ha jugat només a la llengua. Però això, sense la memòria històrica, és deficitari. Els futurs adults no tenen referències, perquè la transició del 1978 va ser la que va ser, possiblement l’única possible: pactes curts i prou, fruit de superar només els enfrontaments de la Guerra Civil, però amb un preu alt, massa alt, que es diu oblit. S’hi ha de posar remei.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: 75è aniversari de Santiago Rusiñol
PONENT: Sra. M. Isabel Pijoan
LLOC: Teatre-Auditori
DIA: dimarts 13 de març del 2007
Dins l’acte de celebració del 75è aniversari de Santiago Rusiñol, organitzat per l’Aula d’Extensió Universitària, la Dra. M. Isabel Pijoan, filòloga, va oferir una conferència sobre l’estudi de l’obra teatral de Santiago Rusiñol.
Rusiñol, a més de la seva activitat com a pintor, també va desenvolupar una gran activitat com a escriptor, per la qual encara és més conegut. Dins d’aquest vessant, destaca la seva producció teatral, on trobem la visió humorística, irònica i fins i tot a vegades sarcàstica d’aquest escriptor. La seva obra teatral es divideix clarament en dues etapes o fases:
1a etapa. La fase simbolista. De l’any 1898 és L’alegria que passa, on surt el personatge del clown, el pallasso, artista còmic que representa pantomimes bufes a la seva illa d’ivori, idealista i lluny del burgès real, vividor. El 1900 apareix El jardí abandonat, un teatre amb una nova proposta, però que va tenir la pega de no tenir èxit. El 1901 escriu Cigales i formigues, amb dissortada al•lusió als artistes i als treballadors, i al fet que uns són necessaris per mantenir els altres.
2a etapa. S’inicia també l’any 1901 amb Llibertat. La dramatúrgia de Rusiñol comença a ampliar el ventall d’influències. El 1902, publica Els jocs florals de Canprosa, una paròdia d’aquesta institució floral considerada intocable, a la qual va aconseguir ofendre. A partir de l’any 1902, però, fa un gir més cap al camp social i critica l’economia colonial espanyola. El 1903 apareix L’hèroe (no pas L’heroi). En aquesta obra s’hi veuen moltes semblances i concomitàncies amb els dos grups dels escriptors de la generació espanyola del 98. I és que Rusiñol deixà en l’obra trets d’escriptor universal. El 1903 també surt El pati blau, amb un cert èxit popular. El 1904 escriu El místic, que fa referència al calvari de Mn. Cinto Verdaguer, prou conegut i notori entre els escriptors, personatges públics del moment i tota la població en general. El 1905, una obra destacada, La lletja, que fins i tot va provocar aldarulls perquè va ofendre a tothom, burgesos i menestrals. L’any 1907, la novel•la L’auca del senyor Esteve –passada a versió teatral el 1917, amb un èxit sense precedents– ens presenta el conflicte generacional universal, la lluita entre tots els membres de la família, amb solució, però, pactista. Aquesta obra va generar en el públic un sentiment d’empatia emocional vers Rusiñol.
Rusiñol ha esdevingut un escriptor català universal. Com a representant del modernisme va ser molt atacat pels noucentistes emergents, encara que no els va deixar mai sense contraatac. En aquest sentit, és interessant veure els escrits d’en Xarau (Rusiñol) contra els d’en Xènius (Eugeni d’Ors).
Després de la conferència, la Sra. Montserrat Cornet, biògrafa, va llegir una sentida “conversa íntima” i, tot seguit, es va representar un episodi vivencial de Rusiñol als jardins d’Aranjuez, l’any 1931, interpretat per Carla Mercader i Jaume Pla.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Demografia i immigració. Perspectiva global del segle XXI
PONENT: Dra. Anna Cabré
LLOC: Teatre la Unió
DIA: dimarts 6 de març de 2007
La Dra. Cabré, catedràtica de geografia humana de la UAB y directora del Centre d’Estudis Demogràfics, va voler desenvolupar la seva conferència en un llenguatge col•loquial, a l’abast del públic. A més, va anar seguint amb precisió els tres punts de què va anunciar que parlaria en la presentació de la conferència: demografia, natalitat, immigració.
Comparativament, Catalunya té un ritme de creixement més alt que el de la resta del món, fruit sobretot del fenomen de la immigració. En el creixement de la demografia cal considerar tres punts: 1) supervivència, 2) natalitat, 3) immigració. Anem a pams.
1) Supervivència. L’esperança de vida és a Espanya (Catalunya) una de les millors del món. El primer lloc el marca Japó (no va dir per què, si és que hi ha algun motiu). El segon lloc, Espanya (Catalunya). I després vénen Suècia, Holanda, Nova Zelanda… En el cas de Catalunya, l’esperança de vida és la següent: homes, 79 anys, dones, 84 anys. Estem per sobre de la mitjana espanyola i les dades milloren contínuament. Hi ha altres països, en canvi, que empitjoren, com l’Africà i Rússia. En el nostre cas, encara podem esperar millorar l’esperança de vida actual, per més permanència en els diferents graons de la piràmide de població dels que neixen ara i dels que van tenint un nivell educatiu superior, amb una escalada de 84, 87, 95 (dones).
2) Natalitat. Actualment, està augmentant la natalitat perquè hi ha més població de 25 a 40 anys en els graons piramidals, tant entre la població autòctona com també entre la de fora. Tanta gent amb capacitat de generar i tantes facilitats de preu i terminis en les hipoteques deixen sentir els seus efectes en el creixement de la natalitat. Aquest fenomen val tant per a la població autòctona com per a la població immigrant. Els espanyols tenen una taxa estadística de natalitat d’1,3 fills/dona, i els estrangers, una taxa de natalitat que quasi arriba a 2 (1,8) fills/dona. La tendència actual de creixement sembla que continuarà.
3) Immigració. Catalunya té ja un costum històric de rebre immigració. Dues onades d’immigració han portat tres milions de persones, del 1917 al 1929 i del 1960 al 1975. Els grups més habituals són els africans del nord i els sud-americans. Últimament hi ha hagut subsaharians negres i alguns grups procedents de l’est europeu. En el futur, es preveu que continuarà aquesta immigració i àdhuc que serà creixent. Els immigrants no vénen a Catalunya a omplir forats; vénen a fer les feines que nosaltres ja no volem fer. Per tant, en aquests moments, la immigració és necessària i en el futur possiblement també. No podem oblidar que determinades activitats econòmiques es mantenen gràcies als treballadors estrangers.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Els reptes de Catalunya davant la globalització
PONENT: Sr. Francesc Raventós
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 27 de febrer de 2007
El Sr. Raventós, economista, amb un lleuger canvi en el títol de la conferència, va passar directament a parlar-nos de Catalunya en el terreny polític i geopolític davant la globalització.
El tema escollit el va obligar a donar primerament un cop d’ull al món. Cap a on va el món? Va accelerat, molt accelerat, però, cap a on? Canvis immensos i ràpids en tots els sentits, resumits i englobats en les anomenades “noves tecnologies”; en el camp econòmic, nous pobles emergents i durs competidors a escala mundial, entre els quals la Xina n’és un exemple emblemàtic; grups financers supranacionals amb enorme poder, font de molts desequilibris globals; conflictes bèl·lics per crisis energètiques... I hi ha molts altres problemes larvats que fan que hi hagi por. Por de perdre el benestar aconseguit, por del canvi accelerat en si mateix, por pel futur. Aquest és el caldo de cultiu on es mouen els antisistemes, però també el punt de partida perquè tots hi pensem per trobar-hi solucions. Davant d’aquesta situació, hi ha tres corrents: el que defensa el funcionament del mercat, el que defensa l’establiment de reformes socials i el que defensa no fer res perquè no hi ha sortida.
Raventós, deixant les forces automàtiques del mercat, que han estat històricament dominants en totes les societats humanes desenvolupades sense autocontrols específics, va manifestar que creu en la línia reformista del mig, i a continuació va remarcar fets, tendències, principis i diversos punts implicats en la descripció dels fenòmens previsibles d’una suposada globalització. La globalització implica un canvi radical en el funcionament del món, que significa desplaçaments dels potencials econòmics i polítics de les nacions actuals, sobretot de les actualment emergents. Una nova geopolítica entre els Estats Units, Occident, la Xina, l’Índia i altres nacions del sud-est i nord-est asiàtic s’està gestant enmig de moltes tensions econòmiques per assolir el benestar desitjat per tothom. Però, és això sostenible i, més encara, globalitzable?
En aquest entorn descrit cal contemplar i encaixar Catalunya, i estudiar-ne els reptes. Raventós es fa tot un seguit de preguntes barrejades amb afirmacions contundents. Catalunya és un país que progressa, un país on les empreses van bé. Però Catalunya també té greus dèficits, i es pregunta seriosament: Som decadents? I aquí les preguntes es converteixen en greuges: els catalans som individualistes, consumistes, hedonistes, hem perdut la cultura de l’esforç, tenim culte desmesurat al diner, tenim a casa pobresa i marginació, interès limitat per la cultura i l’educació, un sistema productiu no orientat al nou entorn. I continua: Catalunya no és capdavantera en res, no inventa, no lidera, ha perdut influència a Espanya i, finalment, Catalunya envelleix. Déu n’hi do.
Ens cal, doncs, un projecte de futur per a Catalunya, que potenciï allò que sí que podem oferir per reformar la nostra societat desgavellada amb il·lusió i coratge, un nou model de societat, per afrontar els nostres reptes com a poble amb identitat i els reptes afegits com a societat partícip en la globalització. Raventós, però, no es va aturar a explicar qui hauria de presentar aquest nou projecte ni com s’hauria de fer.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: La nova arquitectura ambiental
PONENT: Sr. Pich Aguilera
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 20 de febrer de 2007
El Sr. Pich Aguilera, arquitecte, va voler fer la seva conferència amb algunes imatges gràfiques que sintetitzessin un ampli fons d’idees. I és que tota nova tecnologia té un fons d’idees. Aguilera va mirar d’explicar la idea central de l’arquitectura ambiental al servei de la inquietud del medi ambient com a ciutadà abans que com a arquitecte. Per Aguilera, l’arquitectura d’avui, moderna, ha d’incorporar les idees del seu temps. Seguint un camí històric, va fer servir uns quadres de William Turner de finals del segle XVIII i principis de la revolució industrial. Al final del segle XVIII, la Il·lustració instaura en la societat com a referència la racionalitat. Presenta la màquina com una frontissa entre la racionalitat de l’home i la voluptuositat de la natura. Ens trobem davant el naixement d’un període d’èxit, però que comporta una nova concepció de la societat. És la civilització envaint la natura. Després vindrà la crisi.
Avui ens trobem en un desencís, perquè el camí de l’èxit ha arribat a un canvi de rasant i perquè aquest camí de l’èxit no és globalitzable. El nostre benestar està basat en un malestar. Unes quantes dades il·lustren aquesta situació: el 80% del consum total el fa només el 20% de la població. El consum d’energies es fa cremant energia fòssil i llançant a l’espai contaminació. Això fa arribar el món a certs acords fins a assolir un gran acord: el protocol de Kyoto, que pretén limitar l’emissió de gasos que s’originen en cremar hidrocarburs. També pretén limitar els increments d’emissió permesos segons les quotes pactades. A Espanya, el comprimís de Kyoto li permet un 15% d’augment, però de fet ha arribat al 45%.
L’arquitectura ambiental se centra en la construcció urbanística i aquesta absorbeix el 50% de matèries primeres, el 45% d’energia global i el 40% del consum de l’aigua. La construcció té, doncs, molts deures per fer dintre d’un ordre ambiental.
Seran, per tant, els projectes per fer en endavant els que vagin recollint les característiques adequades a aquesta nova arquitectura anomenada “ambiental”, “bioclimàtica” o “del paisatge”. Podríem classificar aquests nous projectes en tres tipus per les seves determinacions singulars:
Tipus I: projectes referits a l’entorn de la seva industrialització.
1er: produïts a fàbrica, 2n: col·locats al lloc, per fer-ho a més velocitat. Construint industrialment i aprofitant energies.
Tipus II: grups de projectes referits a l’entorn de la seva construcció, amb unió i aprofitament de les forces dinàmiques de la natura, fluxos de l’aire, etc.
Tipus III: projectes sobre el territori, majoritàriament urbà. Cases amb aigües grises, aigües fluvials, camps fotovoltaics, masses tèrmiques, ventilacions metàl·liques, jardins penjats, etc.
Per acabar, Aguilera va posar de manifest que l’home té necessitat de relacionar-se amb la natura. Que ens trobem en un moment nou, excitant i molt interessant per a la nova arquitectura.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: EL FUTUR DE LA VIDA (II). El repte del canvi climàtic
PONENT: Sr. Francesc Lozano
LLOC: Arxiu Nacional de Catalunya
DIA: dimarts 13 de febrer de 2007
El Sr. Lozano, continuant el seu cicle de ciències d’aquest curs 2006-2007, ens va parlar del segon tema previst: El repte del canvi climàtic.
L’home incideix en el clima. Els humans som part de la natura. Formem part del cicle de la natura. També podem actuar per influir-hi, perquè fem un tot amb ella. Som producte de molts atzars i de l’evolució genètica al llarg de molts anys de mutacions. Cal centrar-nos enmig de tot aquest conjunt complex de la nostra identitat i en un tema tan important com aquest, que ens afecta com a part interessada i també com a agents inductors.
Avui, les postures més extremistes que polaritzen les opinions i actituds molt diverses encara sobre el tema del canvi climàtic estan personalitzades per M. Crichton i J. Lovelock.
Per Crichton, políticament republicà i metge de carrera, el canvi climàtic no existeix. S’utilitza per espantar la gent. Per Lovelock, exinvestigador jubilat, no hi ha res a fer. La natura ja ha dit prou; només és qüestió de temps.
On som en realitat? D’entrada, sembla que es deuen evitar les postures extremes, i encara que no hi ha consens científic sobre l’existència del canvi climàtic, sí que hi ha consens científic sobre les tendències, moltes i variades, observades arreu del món i sobre molts indicis que condueixen els científics cap a pensar-hi. Entre tots ells, en destaca un que sembla ser propi dels nostres temps, que és la rapidesa. De canvis climàtics, n’ha tingut la Terra molts al llarg dels temps, però mai tan ràpids com assenyalen els indicis actuals. Hi ha una estimació, basada en les tendències, que d’aquí a un segle la Terra arribarà a augmentar 4º la temperatura. Empíricament sabem que hi ha hagut períodes de 50.000 anys en què només va augmentar 3º. Coneixem també l’existència d’altres fenòmens produïts per canvis climàtics amb pèrdues de massa biològica important que han tingut cadències de 40.000 anys.
L’home complica el procés fonamentalment amb la seva activitat industrial, i amb certs consums pot afavorir el canvi climàtic i aquest canviar els corrents de les aigües (Gulf Stream), i per tant produir en cadena sequeres territorials, catàstrofes biològiques i humanes, etcètera.
Els humans tenim, doncs, un repte davant del canvi climàtic: el repte de mantenir i moderar l’equilibri davant aquest fenomen tan complex en què ens trobem atrapats pel nostre comportament com a agents inductors i també com a víctimes de les conseqüències que se’n deriven.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: Com és i com funciona el material hereditari
PONENT: Dra. Montserrat Ponsà
LLOC: ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA
DIA: Dimarts, 6 de febrer de 2007
La Dra. Ponsà, professora de biologia cel·lular de la UAB, va oferir la seva interessant conferència seguint el fil conductor dels experiments científics històrics significatius fets des de 1940-1950 sobre el misteri, fins llavors, de la transmissió de la vida. Pràcticament els autors dels experiments foren tots premiats amb el Nobel, encara que amb certa dilació temporal.
Fins aquell moment, discutien els científics on era dins dels cromosomes transmesos el material hereditari, si en els àcids nucleics o si en les proteïnes.
Ja el 1928 Griffin i el 1944 els col·laboradors de l’Institut Rockefeller Avery, MacLeod i McCarty, amb el seu experiment sobre ratolins, van veure que el principi de transformació del material hereditari apuntava cap als àcids nucleics. L’opinió, però, més general mirava encara cap a les proteïnes, que eren moltes, variants i variades (20), mentre que els àcids nucleics eren pocs i estables (4).
L’any 1952, Hershey i Chase van poder veure en el seu experiment com marcant amb fòsfor el material hereditari transmès tot apuntava que la seva transformació anava cap als àcids nucleics.
És el 1953 quan Watson i Crick descobreixen l’estructura de les bases químiques dels 4 àcids nucleics incrustats en la cadena helicoïdal de l’ADN contenint d’una manera periòdica i combinatòria tota la informació del material hereditari amb només la combinació iterativa dels 4 àcids nucleics: A (adenina), T (timina), C (citosina) i G (guanina).
L’any 1954, Watson i Crick treballen encara amb la hipòtesi del desdoblament de la cadena de l’ADN en un moment donat per fer la transmissió del material genètic.
El 1958 Meselson i Stahl verifiquen la duplicitat de la cadena de l’ADN amb còpia per a la transmissió.
Sabem, doncs, fins aquí que el material hereditari o la informació genètica està en els àcids nucleics incrustats en el DNA. Però, com es transmet o com funciona aquesta transmissió?
L’any 1959, Kornberg i Severo Ochoa obren de manera definitiva el misteri de la transmissió de la vida: en cada molècula de la cadena DNA hi ha continguts els nostres gens i en cada un d’ells s’origina el metabolisme de la màgia de la vida fent-se una rèplica de si mateix en cadena de RNA (un codificador), per originar i fer sortir en forma d’aminoàcids (20), les proteïnes necessàries per a la construcció del ser humà nou. Si en aquests processos hi ha falles s’han de reparar o són els orígens de les mutacions genètiques. També hi poden haver altres modificacions dels gens per agents exteriors (Txernòbil) i salts en el mateix DNA, que també provoquen mutacions.
Avui, l’home té la possibilitat de la manipulació directa en genètica –en aquest sentit ja s’han fet experiments–, passant de l’RNA al TNA manipulat.
Al febrer de 2001, es va presentar al món el primer mapa del genoma humà, seqüenciació completa dels gens humans o llibre de la vida. Van ser, conjuntament, Bill Clinton, representant l’administració pública dels Estats Units, i Craig Venter, representant de Celera Genòmics, empresa privada que pretenia drets de patents sobre el genoma humà, amb consens i renúncies mútues.
Ara, només ens falta saber-lo llegir, saber-lo entendre i saber-lo utilitzar. Això vol dir temps, força temps.
ESTEVE SABATER
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: L’esdevenidor de Catalunya
PONENT: Sr. Salvador Giner
LLOC: Auditori de Sant Cugat
DIA: dimarts 23 de gener del 2007
El fet de poder comptar amb la participació d’un ponent com el Sr. Salvador Giner i que l’Aula d’Extensió Universitària obrís les portes a tota la ciutat va originar una gran assistència de públic, que va gaudir d’una conferència que va posar damunt la taula el sentiment de la nostra terra de cara al futur.
Catalunya està vivint uns canvis profunds i a gran velocitat que ens fan qüestionar: cap a on va?, com serà d’aquí a 25 o 30 anys? I més, tenint en compte que el nostre país és molt resistent als canvis, malgrat que, des de la seva fundació, la nostra història està plena de moments de fragmentació per diverses aliances, com les del regne d’Aragó, València, Rosselló... que van incidir en la realitat catalana.
Hi ha molts esdeveniments rellevants que han anat construint el fet diferencial de Catalunya, com han estat les guerres civils, la Guerra dels Segadors al segle XVII, la revolució industrial del XIX, en què la burgesia catalana va crear un país exemplar, dinàmic i pròsper, amb un idioma i una força industrial que li van donar una personalitat pròpia.
La gran crisi de la Guerra Civil espanyola i la pèrdua de l’Estatut van ser un gran fre per al desenvolupament del país, però a partir del 1939-1940 es va anar refent a poc a poc i en diferents etapes, fins a arribar a avui, amb uns canvis molt grans i que ens fan reflexionar: podrà superar Catalunya el canvi d’aquesta transformació tan radical? Avui tenim un nou Estatut que ens permet un autogovern, una democràcia molt estable, una bona evolució econòmica i una gran transformació del teixit social català.
Giner va destacar alguns trets pensant en el futur de Catalunya:
En l’estructura social de Catalunya, la demografia hi tindrà un paper molt decisiu. Fins ara, la nostra població tenia un percentatge de naixements baix, però l’arribada d’immigrants ha portat que el nivell hagi crescut, tot i que amb el pas del temps arribaran a la mateixa situació que nosaltres.
La gran burgesia catalana ha evolucionat cap a una línia financera en lloc de la industrial que tan crucial va ser per al nostre país.
Es presenta un futur de disminució de les classes socials, preferentment de la classe mitjana dels obrers i botiguers.
L’aparició de nous conflictes desconeguts per nosaltres perquè no existien, com el botellón, la violència i la delinqüència entre bandes, ens porta de mica en mica a un esclat d’ira que agreuja la convivència i que crearà una estructura social molt més diferenciada, mentre que el 1960, amb moments també d’immigració, era més homogènia.
La mutació territorial també serà un aspecte important, ja que el fet que Barcelona sigui centre de tot quedarà minvat per l’expansió de l’àrea metropolitana, que ja recull un 77% de la població. Els pròxims anys, des del punt de vista territorial, si no s’aplica un pla de defensa de la natura, anem a una destrucció molt probable del territori, i més quan els polítics no tenen cap interès per afrontar el problema amb claredat.
Un altre aspecte és la vida catalana. Som gent europea i dinàmica, amants de l’associacionisme, però ens han fet diferents per la penetració de la cultura de la subvenció (abans no existia, ja que tots els moviments eren altruistes). Això no és bo i sembla que continuarà en el futur.
Canvi en el poder i la cultura catalana amb el nou Estatut. Tenim dos eixos, dreta i esquerra, i convivim amb el centre i el nacionalisme de dretes i el català. Tenim una gran capacitat per pactar, i això és inherent al nostre esperit. Juntament amb això, cal destacar que l’entrada a Europa cada vegada ens portarà més desig d’independència i és possible que la UE ens porti a unes autonomies cada vegada més potents per facilitar el federalisme, sempre que el marc europeu no s’hi vegi afectat.
Cultura catalana. És l’únic que ens queda després del declivi industrial. I això inclou la llengua, que és el nostre fet diferencial, la nostra identitat. Estem en perill de perdre l’idioma i, si es perd, serà pel carrer. Vivim en un país treballador, industrial, financer, culte, que ha aportat al món el primer dret marítim, el romànic, el gòtic... i, malgrat tot això, té el perill de perdre la seva identitat lingüística amb tot el que això representa.
En resum, el futur de Catalunya pot anar bé si va acompanyat de la creació d’una bona llei de protecció de la natura, de la defensa de la nostra cultura i d’un alt nivell d’integració dels immigrants.
MARC PLENS
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: El paper de la UE davant els conflictes de l’Orient
PONENT: Sr. Miquel Àngel Medina
LLOC: ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA
DIA: dijous 18 de gener del 2007
L’enfocament de la conferència va partir de la base que la UE no és un estat sobirà, és a dir, no pot actuar igual que un país dels que integren la Unió. Es va centrar en el que la UE ha fet fins ara, en el que està fent avui dia i en el que podria fer en els pròxims anys, en les pròximes dècades... envers l’Orient Mitjà, una de les regions més volàtils i més fràgil del món.
El primer aspecte analitzat per Medina va ser el paper que té la UE, ja que pel fet de no ser un estat no pot aplicar acords d’estat –cosa que sí que poden fer els seus membres– i, per tant, acords polítics. En canvi, aporta diferents ajudes, humanitària, financera i tècnica, a través d’acords bilaterals.
A continuació, va tractar els instruments de la política exterior de la Unió. I en aquest sentit, va explicar que únicament pot portar a terme declaracions polítiques, generalment ben considerades, ja que recopila propostes de vint-i-set països.
Quant a l’Orient Mitjà, la UE sempre, des del 1957, ha estat al mig dels conflictes i cal considerar que ha mantingut una tradicional amistat amb els països àrabs. Avui hi ha una aproximació bilateral per, a llarg termini, canviar la situació estructural dels països, políticament i socialment.
Pel que fa al conflicte Israel-Palestina, es defensa un principi de pau per territoris, justa i duradora, que la situació sigui la d’abans del 1967. Tot i així, mai no s’hi compromet amb documents, només amb fets puntuals, cosa que ens dóna una imatge molt positiva. Un aspecte molt clar en aquest sentit és l’intent d’enfortir Palestina, però és molt complicat a causa dels extremismes religiosos i del fet de no reconèixer Palestina a Israel com a estat.
En el cas del Líban, la UE n’ha estat i n’és l’actor principal de la reconstrucció, sense fer diferències entre guanyadors i perdedors. Ajuda amb el manteniment de forces de pau i control de les reconstruccions civils. En aquest sentit, França hi té un paper molt important.
Un cas contrari és el que afecta l’Iraq i l’Iran, en què es pot parlar de gran fracàs per part de la UE.
Per tant, la situació actual de la UE davant l’Orient Mitjà es pot resumir en una presència econòmica i civil, d’ajuda a la reconstrucció, educació, sanitat i administració pública com a tasca més important.
En les conclusions a la seva conferència, Medina va manifestar que les perspectives de futur no són gens clares, i això es deu en part a les dificultats per comprendre l’Orient Mitjà, encara que en les altes esferes polítiques es diu que qui ocupi l’Orient Mitjà ocuparà el cor del món. La UE l’únic que vol no és tan sols resoldre els conflictes de la zona, sinó canviar-ne la societat.
MARC PLENS
--------------------------------------------------------------------------------
PONÈNCIA: La recuperació del Liceu per la societat catalana
PONENT: Sr. Josep Caminal, exdirector general del Liceu de Barcelona
LLOC: Teatre de la Unió
DIA: dijous 11 de gener de 2007
La inauguració del segon trimestre per l’Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran va comptar amb una excepcional dissertació per part del Sr. Caminal sobre les vivències viscudes durant el procés de reconstrucció del Liceu, tant des del punt de vista tècnic, com des del punt de vista social i de sentiment de país. Caminal va dividir aquesta reconstrucció en dues etapes:
1. Fets d’abans de la crema del teatre, o sigui, fins al 31 de gener del 1994. Entre molts aspectes, Caminal va destacar els següents:
El teatre, inaugurat l’any 1845 i edificat en gran part per l’alta burgesia de Barcelona, al contrari que d’altres teatres d’òpera d’Europa –finançats per administracions públiques–, era un centre operístic admirat arreu del món per les seves representacions musicals. A finals del segle XX, el Liceu exigia una renovació decidida abans de l’incendi basada en una modernització que fes possible poder adaptar-se a les exigències de les noves escenografies: substitució dels decorats artesans –autèntiques meravelles– per elements corporis que exigien grans espais en la majoria de representacions i que el Liceu no podia acollir.
D’altra banda, s’havia de procedir a actuar immediatament, per garantir la seguretat del teatre, ja que al segle XIX, la construcció era tota de ferro i no estava previst el deteriorament d’aquest element amb el pas del temps.
Un altre punt crucial va ser l’operació sobre els habitatges enfrontats amb la renovació del teatre. L’expropiació era el rerefons de la disputa, fruit de les urgències d’acabar la reforma de la gran Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics. Es va crear una gran tensió social, que es va tranquil·litzar en canviar el missatge, en deixar de parlar d’una ampliació i destacar la necessitat d’unes millores estructurals que fossin garantia de seguretat per al barri i per al teatre.
L’estiu del 1993 es va aprovar el projecte de millores de tot el teatre, preferentment de les condicions estructurals, començant per l’escenari. Una de les accions immediates va ser el reforç de l’estructura de ferro, amb milers i milers de soldadures i la por al risc que això representava. Una d’elles va ser, precisament, la que va cremar el teatre. Era el fatídic 31 de gener del 1994.
2. Des del dia tràgic fins avui. A partir del moment en què es va produir l’incendi, cal dir que va néixer el conegut “esperit nou del Liceu”. Un gran sentiment de dolor generalitzat, no tan sols a Barcelona sinó a tot Catalunya i al sector operístic mundial. El suport va ser immediat: de totes les classes socials, del teatre, dels seus gestors, de totes les entitats catalanes, administracions i empreses privades, que van arrossegar els constructors del Liceu a una complicitat per aixecar-lo i recuperar el símbol que representava per a la ciutat i per al món musical, tota una llegenda de la ciutat i símbol de cultura.
Les dificultats tècniques que representava treballar en una de les zones més denses de Barcelona –carrers estrets, La Rambla– es van anar solucionant amb paciència, molts sacrificis i una gran dosi d’il·lusió, que van deixar de costat el cost de l’obra: 20.000.000 de pessetes (aquesta xifra és correcta? No és molt poc?) d’aquell moment. El més significatiu de l’obra va ser la construcció de quatre escenaris en lloc d’un, el fet de remoure i edificar un total de metres quadrats de construcció cinc vegades més alt que l’antic teatre, el fet de consolidar la construcció sobre unes rieres d’aigua freàtiques, amb materials per garantir una bona acústica...
A part, cal tenir en compte el cost dels acords amb els veïns, el cost logístic del tancament de La Rambla, concessions privades... La participació (això no hauria de ser Administració? No hi ha cap error?) pública no va cobrir 10.000.000 de pessetes.
Tot això va ser possible, de ben segur, per la participació massiva de la gent, de totes les classes socials. A partir d’aquí, es va configurar el primer contracte entre el teatre, els seus gestors, l’Administració i la societat. Per això es diu: “Amb l’esforç de molta gent hem construït un Liceu possible.”
Una de les iniciatives de l’entorn civil que cal destacar va ser la transformació del teatre d’una institució privada –Societat del Gran Teatre del Liceu–, a un consorci amb participació de la Generalitat, el Ministeri de Cultura, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona.
L’últim aspecte important derivat d’aquesta reconstrucció ha estat la popularització de l’òpera, amb promocions a preus especials per a les universitats, amb la creació del Petit Liceu per a un públic infantil i amb l’ampliació del repertori d’òperes:
De 60 representacions abans de la crema, s’ha passat a 130
De 6.000 abonats, a 25.000
D’un 80% d’assistents de Barcelona, a un 40% de la ciutat i la resta, gent de tot Catalunya
D’una mitjana d’edat de 65 anys a una mitjana de 58
MARC PLENS
